El llibre “Los monstruos y el gimnasio’, d’Alberto Galgano, per a mi ha estat un aprenentatge important per a entendre com hauríem de fer els negocis.
Aprenem a acceptar —i no és fàcil— que els nostres clients són monstres. Tots som clients d’algú altre, així que tots som monstres.
Acceptem-ho (o no).
Els treballadors de l’empresa són atletes que han d’estar preparats per a lluitar amb els monstres. L’empresa és el gimnàs, que ha d’estar molt ben equipat perquè els seus empleats siguin forts i resisteixin els atacs dels monstres.
En Josep Pla en diria “tenir el do del client”, en Galgano ho defineix com “ser atleta”. Entrenament o do? Tot. Possiblement tens el do si ets el fundador de l’empresa, però no pots ser arreu sempre: el teu equip necessitarà fort entrenament per aguantar els monstres que vindran cada dia.
També trobaràs gent amb talent, i el do, que t’ajudaran a preparar un entrenament duríssim. Tenen un valor enorme.
És la crua realitat
D’ençà que vaig tenir aquesta lectura de les relacions entre clients, empresa i empresaris, cada dia en veig evidències.
Al món digital és un festival. Si aconsegueixes fer un producte d’impacte que fan servir diàriament milions de persones, guanyes diners i tens inversors, ets culpable mentre no demostris el contrari. Et volen ensorrar. Sí, els teus usuaris són monstres. Ho vaig viure al Menéame.
Però no cal anar a productes d’impacte. Si al supermercat del barri ens permeten no pagar el compte sense cometre cap delicte, què farem? A la caixa ens demanen si volem pagar o no. Si és que no, cap problema i cap a casa. Escollirem pagar? Per empatia amb l’empresa, els treballadors i els proveïdors.
Possiblement no pagaríem.
Que es foti, l’empresari.
Sí, som monstres.
Insaciables.
«He comprat molt aquí, m’ho mereixo. Ja era hora!»
Tant es fa que el marge net de qualsevol supermercat no arribi al 2,5%, cosa que vol dir que un carro de 100 Eur només significa 2,5 Eur de benefici per l’empresari després de pagar sous, factures a proveïdors i factures del local i el seu manteniment.
Un carro de 100 Eur perdut és una destralada. Caldran més de 40 carros de 100 Eur de gent que sí que pagui per a recuperar el nostre que no hem pagat. Però que es foti, l’empresari.
Volem la millor qualitat, el millor preu i el millor servei. Establiments oberts moltíssimes hores, amb aparcament abundant, refrigeració. Sense monedes als carros. Que a les caixes no s’hi facin cues. Si un preu ha pujat, posarem el crit al cel.
Insaciables, com el drac de Sant Jordi.
És igual si els preus han pujat pel que sigui, com ara l’electricitat, el combustible, l’escassetat de les collites, la sequera, el canvi climàtic o l’augment dels tipus d’interès a escala internacional. Vull ser tractat com jo vull, únic, poderós.
Empatia zero, i tal dia farà un any.
Si no ens fan cas, ens enfadem molt amb l’establiment habitual. No els avisem, cap ‘feedback’, no fos que contestessin amb arguments raonables. Decidim que no hi tornarem. Odiant-los molt, els posarem a parir a les xarxes socials.
Els monstres som molt traïdors i gens lleials.
Anirem a un altre establiment, que serà tan car com l’anterior, o més, perquè tot plegat forma part d’un segment de mercat molt ajustat en marges i on ningú no pot fer miracles. Però farem veure que no ho hem vist.
Si algú –com jo– gosa perdre el temps sent didàctic sobre la realitat econòmica, parla de fulls de càlcul i models de negocis sostenibles i realistes, l’acusarem de ser un defensor dels empresaris opressors.
Però els opressors reals són els monstres.
No direm res sobre el nostre error de càlcul, perquè som monstres, i els monstres no cometen errors. Mai.
‘Deal with it’
Si vols que el teu negoci funcioni, com a empresari has d’assumir la monstruositat de la teva clientela i entrenar moltíssim el teu equip, o defallirà. La pressió mental és enorme.
Gimnàs i més gimnàs.
A continuació, un cas actual de monstruositat.
El decàleg de la proximitat
Hem vist moltes fotos de protesta, a les xarxes, de productes a la venda, a Mallorca, elaborats a la península, Europa, Amèrica, Àfrica. Fins i tot protestes per alvocats, quan no hi ha cap camp d’alvocats a Mallorca.
Aquest és el decàleg de la proximitat (més o menys):
- Com pot ser que contaminin tant per a portar aquests aliments a una illa! No al CO₂ ni al fum dels vaixells!
- Quan hi ha mala mar els supermercats queden buits, quin perill!
- Volem sobirania alimentària!
- Volem productes de quilòmetre zero!
- Volem comerç de proximitat!
- Volem economia circular!
- Volem nous negocis que ens permetin sortir del turisme!
- Mentrestant, volem que els turistes consumeixin productes de la terra!
- No volem dependre de ningú!
- Volem potenciar el sector primari, que era el que fèiem abans del turisme, tornem a les tradicions i les essències!
Tinc coses a dir, de primera mà, sobre les essències:
Els anys setanta, a casa (Cas Coronel, Can Pastilla) omplíem dos dipòsits de llet, cada dia, que venia a recollir un camió d’Agama. Els deixàvem al camí després de munyir les vaques cada capvespre.
També venia sovint, a Cas Coronel, una senyora gran (per mi, que era nin) amb carn de tota mena a la seva furgoneta (no refrigerada i prou atrotinada). Ens la venia o canviava per ous i gallines nostres. O conills. Tot l’intercanvi el pesàvem en una balança romana. Era molt difícil pesar bé els animals mentre es movien compulsivament, penjats dels peus, a la balança.
A mi em sabia molt de greu deixar de poder jugar amb aquella gallina tan simpàtica. O el conill que sempre em venia a veure quan m’hi acostava amb alfals a la mà. Era dur acomiadar-me’n veient-los patint, penjats pels peus de balança romana, però això era un altre tema. Havíem de menjar.
La senyora gran (o no) es deia Paulina. Us sona?
Tot això que sabíem fer els anys setanta, avui no basta. Ca Na Paulina tampoc no és el que era perquè hem evolucionat nosaltres i han evolucionat ells. A Mallorca hi ha moltíssima més gent que llavors. A sobre, som monstres, insaciables, que ho volem trobar tot perfecte: el millor servei, el millor preu, la millor qualitat i el millor tracte. Ho volem tot i ho volem ja. Si no ens ho donen immediatament, entrem en còlera. Si ens enfadem molt, pegarem foc bufant, com el drac de Sant Jordi.
Els ous de Sineu
Després de posar context explicant què recordo del comerç del passat, no gaire llunyà, torno cap als ous de Sineu el 2024.
La notícia és l’oposició massiva, dels mallorquins, contra la construcció d’una granja de gallines prop de Sineu. Han recollit més de 6.000 signatures. La previsió és que produeixi 13.000.000 de dotzenes d’ous cada any.
Els mallorquins mengem 150 ous per persona cada any –sense comptar els que mengen els turistes. És una dotzena i mitja cada mes, o menys de mig ou cada dia per mallorquí.
Ho trobo raonable i penso que soc prou discret amb els meus càlculs, La realitat insular potser s’acosta als 200 milions d’ous cada any en comptes dels 150 que necessiten els mallorquins que no en mengen ni un diari.
Però bé, quedem-nos en què significa produir 150 milions d’ous any, durant 365 dies, plogui o nevi, que cada dia siguin bons i que arribin a les nostres cases puntualment i al millor preu.
Un empresari, que és mallorquí, pensa que pot satisfer el decàleg de la proximitat i crea un projecte sostenible per a ser competitiu. No oblideu que sou monstres, i que si els seus ous són més cars, l’enviareu a l’infern. Per a superar la vostra ira, ha de fer quelcom viable. La viabilitat avui és produir molt: som un milió a Mallorca menjant els ous que mengem –sense comptar turistes.
I clar, de tot plegat en surt una macrogranja. No hi ha altra forma de fer 150 milions d’ous cada any.
Algú, a X, em deia que espera que nous empresaris facin noves propostes sense cap impacte. Tu no vols empresaris, tu vols el Mago Pop.
No la volem, la iniciativa empresarial que satisfà el decàleg, perquè som monstres insaciables. Reclamem 150 ous/anys de gallines que no facin cap olor ni caguin. Que no provoquin absolutament cap canvi al territori ni l’economia ni el paisatge ni res.
Això sí, mentrestant, volem ous de proximitat i tot això del decàleg de la proximitat.
Ho intento reflexionar amb un ex-diputat, en Collet. En demanar pel cost real i impacte de menjar ous a les Illes Balears, em diu, a X:
El que sé és el que ens costen els ous, les gallines són nostres.
Empatia zero amb la població ni la possibilitat de crear nous negocis d’escala a Mallorca. El seu melic, i les seves gallinetes, van davant.
(He rebut prou befes, des de la Mallorca profunda, per parlar d’economies d’escala; els ‘haters’ fan la broma: en què fa feina ara Benjamí el bitòleg? / és escalador! / hahahaha!)
On pot tenir les gallines, i els nius, un ciutadà del carrer Nuredunna de Palma? Han de cagar i pondre als jardins de la nova zona de vianants?
Per qui va governar en Collet al Parlament de les Illes Balears? Per qui governa avui al seu ajuntament? Per qui aspira a governar les pròximes eleccions?
Som monstres.
Ja ens arribarà el nostre Sant Jordi.
O no.
Mentrestant jo, al meu raconet de no res, riuré moltíssim cada cop que us vegi queixar-vos del lluny que arriben les coses que mengem a Mallorca.
Següent pel·lícula: sobirania alimentària per a les sobrassades que mengem els indígenes mallorquins cada any. Trama: els porcs caguen molt més que les gallines, i no pot ser. Actor convidat: un diputat que pot criar el seu porc, fa matances i té sobrassada per a menjar i regalar. Espòiler: se’ns revela La Veritat, acabem sent Amish i expulsem de les Illes a tots els infidels. En «barco de rejilla».
Som monstres (ho havia dit?).
La imatge de dalt és la Seu de Mallorca plena d’ous, il·lustrada per una IA. La del text, amb els ous per fora de la Seu i una arquitectura no gaire exacta, però és igual. Dalí ho hauria aprovat. O no.
