He sabut que a la patronal de software balear hi haurà eleccions aviat. Ha estat arran del marramiau de les darreres hores, al LinkedIn, per haver dit que el president de la patronal no hauria de parlar només de la seva empresa quan el presenten, a un esdeveniment, com a president de la patronal –i més encara si l’esdeveniment també està patrocinat per la patronal.
Han exposat la seva opinió amb el seu estil habitual exempt d’autocrítica: sempre la responsabilitat és d’algú altre, dit amb agressivitat puix que l’assertivitat tampoc no forma part del seu estil habitual.
Hi ha qui creu que és estèril debatre amb gent així perquè mai no els convenceré. Jo crec que, en realitat, aquests episodis són útils per a qui els observa i té capacitat per a fer canvis.
Aquest apunt és per a donar idees per a qui tingui l’esma d’encetar una nova etapa a can Gsbit.
Per tal de ser assertiu caldrà que argumenti per què no funciona el que he vist que no funciona. Possiblement significarà, com al marramiau dalt lincat, un altre festival d’atacs personals i menyspreus. La comunicació agressiva és així i està als antípodes de la comunicació assertiva. Cadascú té la seva:
Els comunicadors passius no defensen els seus propis límits o drets, permetent que els comunicadors agressius els influenciïn i acabin per acceptar o creure allò que el comunicador agressiu els diu. Els comunicadors agressius no respecten els límits dels altres i proven d’influenciar-los amb l’objectiu que acabin per defensar les postures d’aquests primers. Al contrari, els comunicadors assertius no tenen por de defensar les seves opinions o provar d’influenciar altri, però sempre respectant-ne els límits i procurant d’aprendre de les opinions dels altres, encara que en principi siguin oposades a les seves. Els assertius també són capaços de defensar-se davant l’intent d’invasió comunicativa que fan els comunicadors agressius.
Viquipèdia
El cas, però, és que la cosa que fa que la Gsbit falli és, precisament, la falta d’assertivitat:
Que el president de la Gsbit parli de la seva empresa a un esdeveniment on no tocaria que ho fes, és just el darrer episodi. N’hi ha més.
“Per a una gerenta a mitja jornada és com a massa”
L’episodi anterior el vaig veure al blog de la gerenta (sic) de la Gsbit, quan explica que fa temps que demanen que algú lideri la cosa “electrònica” de “les noves tecnologies” al Govern de les Illes Balears. El motiu és que no té temps per a més:
“Tenim 8-9 interlocutors a l’hora de demanar un lideratge clar per al desenvolupament tecnològic de les illes. Per a una gerenta rossa (jo) a mitja jornada és com a massa.”
Ho trobareu al web mentre existeixi web.archive.org.
Aquestes són les seves necessitats. Quines són les del país, a través d’un Govern? Recordem-ho, si us plau: l’assertivitat consisteix en l’equilibri entre ambdues necessitats: les pròpies i les dels altres.
La legislatura 2015-2019 vaig treballar per aconseguir un lloc únic que gestionés el talent digital del Govern, perquè estava mal repartit. Sense talent propi, al lloc correcte, perdríem el control i la sobirania dels serveis digitals del govern. Aquesta era la meva visió de les necessitats del país en aquell moment. No significava simplificar, sinó tot el contrari.
Parlo d’una direcció digital única, perquè un “lideratge clar” digital no pot existir a un govern democràtic. El digital ho abasta absolutament tot, perquè tot el que pugui ser software serà software. El lideratge el diuen les urnes i sempre tindrà diversos líders.
Sabeu amb qui només hi havia un líder? Exacte, amb Franco.
A Catalunya tenen una conselleria pel tema digital, però es diu “de polítiques digitals”. En plural, ‘polítiques’ i no ‘política’, perquè pot haver-n’hi unes quantes. Les han de fer possibles amb un criteri, que lideren, perquè per alguna cosa són una conselleria i tenen veu al Consell de Govern. Però no són un virregnat, sinó una conselleria.
Amb una direcció digital central (que no “lideratge clar”), aquests “8-9 interlocutors” continuarien sent-hi. És així perquè les decisions polítiques són al Govern, que té la quantitat d’interlocutors de sempre. Tenen les seves competències i visions diferents perquè poden ser de partits diferents –és el que té la democràcia. La direcció (que no “lideratge clar”) digital única només executa. Així és com funcionen els governs que la tenen: EJIE a Euskadi, Amatega a Galícia o CTTI a Catalunya.
La meva direcció general ja era una organització digital central, però sense el més important: el personal tècnic –el talent. Ni pressupost. Un dels serveis centrals era de plataformes, i des del primer dia vaig voler una plataforma nova de dades obertes interoperables. No la vàrem poder contractar fins que una conselleria va trobar que li era útil per a un projecte. Com a tecnòleg, ja pots impulsar tecnologia, a un govern, que si els “8-9 interlocutors” no et segueixen, no es farà res nou. Ni des de dins i sent director general.
La visió de la Gsbit actual, “les meves necessitats” és tan aclaparadora que els ha impedit progressar en moltíssimes coses. Una Gsbit assertiva hauria de tenir en compte les necessitats dels altres. Una Gsbit agressiva demana impossibles per a satisfer les seves necessitats. Exigir segons què, és un Dunning-Kruger.
Els impossibles
Demanar impossibles al Govern no és pràctic.
Les empreses associades a la Gsbit poden dir, als seus clients, que això que demanen és ridícul i que haurien de comprar la cosa que ells ofereixen. Pensar en les teves necessitats de vendes i no les necessitats del client potser funciona per alguns clients sense criteri, però és un impossible en organitzacions grosses, amb un eixam de directius que sí que tenen criteri.
(si són, o no, una bona idea els clients sense criteri a qui els hi pots vendre què et convé a tu, és tema per un apunt dedicat o potser per un llibre)
En el cas del Govern –l’organització IT més grossa de les Illes– aquests directius-funcionaris hi seran sempre. Els consellers i directors generals hi seran poc temps; la mitjana d’estada per a un director general és de dos anys, em digueren en arribar.
Si la Gsbit vol canvis, potser hauria de pressionar els directius-funcionaris. Ho sé, no és fàcil. Aleshores, quin sentit té pressionar amb agressivitat cap càrrec polític? No és més pràctic seure plegats? Aleshores es podrien trobar solucions viables, perquè els directius-funcionaris tampoc no estan sempre equivocats. Ningú no està equivocat tot el temps. Recordeu què dèiem sobre l’assertivitat?
Els comunicadors assertius no tenen por de defensar les seves opinions o provar d’influenciar altri, però sempre respectant-ne els límits i procurant d’aprendre de les opinions dels altres, encara que en principi siguin oposades a les seves.
Viquipèdia
Hi ha coses que fan difícil entendre’s amb la Gsbit. Potser, a la nova etapa, poden revisar aquesta actitud des de la nova cúpula directiva.
Intentaré explicar les que vaig veure i fer-ho amb arguments.
Començo per l’anècdota, amb uns certificats, i després vaig cap a topades incompressibles per temes més importants pel nostre país, com la connectivitat o la creació de nous ecosistemes digitals capaços de fer possible un canvi de model econòmic, fins ara basat en ‘sol i platja’, anant cap a ‘sol i dades’. Ho acabaré amb falsedat, pura i dura.
Totes les topades són amb la cúpula directiva de la Gsbit i reflecteixen el mateix: massa atenció a les necessitats pròpies, sovint del moment, i poca visió per a les necessitats dels altres i del nostre país petit.
N’hi ha més, però em limito a les topades que estan documentades en aquest blog. Després tants anys de debats a internet, resulta que els blogs són els espais que permeten aprofundir mantenint i reunint la documentació, una cosa ben difícil a les xarxes socials.
L’anècdota dels certificats
Quan vaig llegir una crítica sobre els problemes de seguretat dels llocs governamentals per mor dels certificats, vaig intentar explicar per què passava i la resposta va ser “si un client em demana un certificat i dóna aquest error, creu-me que tindria un problema”. És la reducció de la realitat de l’administració pública a la d’un lloc web simple. De fet, i seguint la seva reducció, cap client d’un lloc web simple no li hauria de demanar cap certificat, i pagar-ho, si el primer dia li va automatitzar el servidor amb Let’s Encript, que és el que faig aquí.
El fil va acabar amb una presumpta solució: “si s’especifica als plegs (sic) del concurs que ha de ser reconegut pels principals navegadors ja estaria”. Per què no podia fer al Govern el mateix que faig amb aquest lloc i per què els plecs no ho exigien? Vaig explicar-ho a l’apunt ‘Per què les administracions públiques tenen tants llocs web presumptament insegurs?’
Els plecs no eren la solució, el 2015, però ho serien en el futur gràcies a canvis que, a partir del 2016, ens permetrien fer un altre concurs. També érem víctimes de la situació. Quina utilitat tenia, des de la cúpula de la Gsbit, la reducció del problema a l’experiència professional d’un altre membre de la junta? El mateix de sempre: posar per davant les teves necessitats (i experiències) a les dels altres
I amb la sentència final “tu saps que és així”. No és així, però tampoc no els importava gaire què saben ni què puguin dir els altres. Comunicació agressiva.
Sol i dades
Aquest cas és anecdòtic, com deia, però hi ha altres coses més importants, pel nostre país, que també varen rebre dosis importants d’agressivitat.
La meva idea ‘sol i Dades’, del 2016, els va molestar especialment. Més endavant, el 2020, més regions volien fer una cosa semblant i aleshores alguns detractors varen canviar d’opinió: “Pel que fa al sol i dades és una bona idea, no ho vull discutir”, va dir l’expresident. Per mi fou una oportunitat per a recordar què havia dit en el seu moment, i que ara semblava que mai no hagués passat. És tot als comentaris d’un apunt d’aquest mateix blog: “se creen unos visionarios, que es lo peor”. Doncs sí, ens vàrem avançar un parell d’anys al que ells després trobarien que és “una bona idea”.
Sovint es queixen que no tenim projectes de país, però el temps ens ha dit que sí que els teníem. Mentrestant, les seves idees han anat d’un costat a l’altre com un címbal sorollós.
Juny de 2017
El 18 juny del 2017, el Diario de Mallorca va fer una entrevista al president de la Gsbit, en diumenge, a doble plana, on deia que la meva direcció general “no mira por el sector” i que, ‘sol i Dades’ és un eslògan que “acaba provocando risas” perquè només un 20% dels instituts tenia fibra.
En aquell moment fèiem feina per a portar fibra arreu, també a les escoles.
El 2019 acabaria la meva etapa al Govern amb el projecte Escoles Connectades signat i pressupostat, que suposaria 1 GB simètric i WiFi nova a totes les aules.
També vàrem deixar adjudicats fons europeus per arribar amb fibra a llogarets tan poc poblats com Ruberts, sent una fita especialment difícil d’aconseguir –espero que finalment l’hagin executat, perquè l’adjudicació la vaig deixar signada.
Encara no s’havien acabat els projectes que vàrem deixar arrencats, però una revista del grup Mercedes-Benz se n’havia adonat del canvi:
Not to mention a digital infrastructure that is truly unique thanks to fibreglass cables and a comprehensive 4G network. “Mallorca is the best-connected island in the world,” explains Roschig. “Better than Singapore”.
me Magazine, Mercedes-Benz, primavera del 2019
La darrera trucada que vaig rebre com a director general, el juny de 2019, era d’un polític de Formentera. Fou per a donar les gràcies, perquè “la fibra òptica ens ha canviat la vida”. El 2016, cap operadora no tenia prevista banda ampla per a Formentera abans de 2020, però vàrem provocar canvis de plans.
El diumenge de la crítica a la premsa encara creia que els alts càrrecs polítics podien ser assertius, i vaig publicar un apunt per aclarir si fèiem riure i si miràvem, o no, pel sector digital.
Els va ofendre moltíssim i demanarien que em destituïssin.
(Per cert, un parell de mesos després, vaig saludar a Madrid el director d’una agència de comunicació internacional, fundada a Nova York, que em deia que havia fet servir l’apunt com a cas de comunicació política digital: era en primera persona, aprofitava un conflicte per a explicar què fèiem i donava dades)
En escriure’l, l’apunt de blog, vaig intentar posar-me al lloc d’un president que deia que no miràvem pel sector. La nostra direcció general només podia mirar-hi a través dels contractes per l’administració digital; no teníem ni tècnics ni pressupost per a res més. En realitat, també treballàvem amb empreses associades a la Gsbit que tenien un pes importantíssim en el nostre dia a dia. Havien aconseguit els contractes per mèrits propis i no per ser de la Gsbit. És important entendre que les lleis de contractació són molt estrictes, sobretot en un Govern que tenia un expresident del PP a la presó per corrupció. A més, les nostres relacions amb les empreses associades a la Gsbit eren excel·lents –o això em semblava en les reunions de direcció de projectes, totes amb actes signades.
No m’ho esperava, que diguessin que no miràvem pel sector que representaven. A què venia el rebuig?
Potser perquè cap empresa de la cúpula de la Gsbit tenia un contracte amb la nostra direcció general? Els nostres estàndards tecnològics no eren prou amplis? Bé, potser ells tindrien més oportunitats, en el futur, gràcies als nostres canvis previstos. És el que vaig intentar expressar al blog. Els va ofendre. Com si fer feina en WordPress fos quelcom menyspreable per mi. És difícil de creure si es pensa a poc a poc: ara mateix teniu un WordPress a la vostra pantalla servint aquest apunt de blog.
A la reunió posterior al 18 de juny, en la que expressarien el seu profund malestar amb mi, sortiren queixes que no esmentaré perquè mai no les han fet públiques, però els retrets sobre el software i les infraestructures sí, que són públics. Aquell dia també ens dirien que per a què tanta fibra òptica i per què no fèiem servir els diners per administració digital.
Obviant que no es poden fer servir fons europeus per una cosa en una altra, ¿no acabàveu de dir, a la premsa, en diumenge, a doble plana, que en infraestructures faríem riure? No és veritat que la seva gerent sovint deia que, en comptes de ‘sol i dades’ calia parlar de ‘sol i infraestructures’? I ara diuen que invertim massa en infraestructures.
En què quedem?
Qui és qui no té les fites ben enfocades?
Potser només tiraven contradiccions per a desestabilitzar-nos?
El cas és que l’administració digital es feia amb el màxim de fons europeus que podíem aconseguir. I les infraestructures també.
Quant a l’administració digital, havíem guanyat un premi europeu per qualitat dels nostres desenvolupaments. Hi havia participat una empresa associada a la Gsbit.
De fet, nosaltres desenvolupàvem més que altres governs regionals perquè érem dels pocs que ens havíem negat a les pressions de l’estat, en aquell moment governat pel PP, per aturar i ser simples usuaris (i no autors) de software per administració digital. El premi europeu havia servit per a dir que estàvem avançant Madrid en qualitat.
No vaig poder-ho explicar, a la reunió, perquè vaig encetar malament el meu raonament en oblidar la nostra força i em vaig deixar portar per la seva acusació de no fer més software d’administració digital. Vaig dir que, bé, a Espanya era molt difícil avançar. Immediatament el president em va tallar dient que donar la culpa als altres és de mal polític i no vaig saber què dir. El meu era fer polítiques i no política. Per mi el mèrit era trobar una estratègia per avançar Madrid per la dreta en administració digital, però no era gens ràpid contrarestant, en directe, l’agressivitat del president de la patronal. Cadascú té les seves habilitats.
A l’estat, pocs s’havien atrevit contradir, com nosaltres, al Madrid del PP en administració digital. El dia del conflicte gros, vàrem ser els darrers, junt a Catalunya, en signar la independència tecnològica.
No ho vaig poder explicar i em vaig quedar amb el dubte si tant els hi fotia; si hauria canviat res repetint la realitat que ja havia explicat al blog; si només volien desestabilitzar-nos. Aquestes tàctiques polítiques em sonen. La gerent al seu blog deia que tenen “una relació molt fluida” amb Ciudadanos, el partit de l’expresident Bauzá. No m’estranya gens.
Falsedat
La mentida és la perversió que em causa més perplexitat. No tenir en compte els altres, la comunicació agressiva, pot ser una tàctica que agradi a segons qui. La mentida no és una tàctica, és una estafa.
Vaig aguantar, sent al govern, la falsedat sobre que no se sabia que fèiem amb els contractes de software del Govern. Ho vaig comentar a les empreses associades a la Gsbit que feien feina amb nosaltres, i també es varen sorprendre.
Més endavant, vaig sentir que no havíem fet cap plataforma de dades obertes interoperables. Ja no era al Govern i vaig aprofitar per a explicar, amb tota la documentació que tenia, els dos casos aquí mateix, en aquest blog.
Quina necessitat hi ha de mentir amb temes tan seriosos?
Potser no és només l’oposat a l’assertivitat, que consisteix a mirar per un i no pels altres. Tal vegada va més enllà i es tracta de fer mal. Potser, en comptes de l’entrada de la Viquipèdia per l’assertivitat, caldria trobar els motius a una altra entrada, la Dark triad.
M’han dit que crítiques com aquesta també fan mal, però prefereixo això:
Conseqüències de la conductiva assertiva: Frenen o desmarquen els atacs, aclareixen errors, mostren sensació de respecte i valoració per part dels altres, solen ser considerats com a bones persones, però que no es deixen influenciar.
Viquipèdia
La Gsbit mereix una nova etapa. No hi confio pas, però ho hauré provat amb el que crec que puc aportar.
No, no cerco cap càrrec perquè l’ambient és estantís. Prefereixo que, llegint això, s’animi algú amb uns escuts antiestantissos més potents que els meus. Voldria veure, qualque dia, un sector digital més sa i constructiu. Assertiu, sobretot. Ho deia el juliol del 2018:
He de poder contestar amb assertivitat dues preguntes per qualsevol cosa que faci: 1) Era a favor de la ciutadania?, i 2) Ho pots raonar?
Apunt “Tres anys a la direcció de desenvolupament tecnològic del Govern de les Illes Balears”
