El debat és bo i necessari a les xarxes socials però els linxaments gens. Cal fugir-ne.

Pot ser difícil distinguir entre debat i linxament perquè sovint no van de cara; es pot passar del debat al linxament i no sempre el mateix dia. La detecció precoç és un plus.

Quan els linxaments arriben cal tallar-los amb contundència o poden acabar en allò que recordava un especialista en discussions, Mark Twain:

“Mai no discuteixis amb un boig, és possible que els espectadors no puguin veure la diferència”

En parlar de linxament no em refereixo a la pràctica que té com a objectiu matar la víctima. La paraula ve del nord-americà Charles Lynch, jutge de l’estat nord-americà de Virgínia en el segle XVIII, qui en 1780 va ordenar l’execució d’una banda de conservadors (tories) sense donar lloc a judici. Em refereixo al linxament mediàtic, perquè les xarxes socials també són un mitjà.

Els linxaments mediàtics no pretenen matar les víctimes; els hi basta que acabin en ruina. Per aconseguir-ho intenten carregar-se la seva credibilitat pública a base de desprestigiar-la.

Els debats posen en dubte les idees; els linxaments posen en dubte les persones.

Els linxaments es caracteritzen perquè es fan en grup i vénen a onades, cada cop més nombroses. Al món real cal coordinació prèvia, però a les xarxes pot ser espontani. La facilitat d’alguns llocs –com Twitter– per a crear comptes pot fer que semblin molts quan en realitat són un o dos. La pràctica té un nom: astroturfing:

Is the practice of masking the sponsors of a message or organization (e.g., political, advertising, religious or public relations) to make it appear as though it originates from and is supported by a grassroots participant(s). It is a practice intended to give the statements or organizations credibility by withholding information about the source’s financial connection.

Algunes xarxes socials combaten l’astroturfing a base de tancar els perfils falsos. A Facebook els persegueixen activament. A Twitter ho porten molt malament; és fàcil que us penseu que n’hi ha quaranta d’acord quan en realitat són quatre.

Per qui fa el linxament aconseguir un grup és esencial. Per a fer-lo assenyala la víctima en públic. Ho fa amb paraules-torpede a la línia de flotabilitat del prestigi de la víctima. S’hi afegeix gent. Alguns no diuen res, just retuitejen o re-publiquen perquè més gent s’afegeixi a la festa; potser és astroturfing (manual o amb bots), però també poden ser passiu-agressius. Els qui parlen no és d’idees, sinó de la persona. La seva ruina, que desaparegui, és la solució a tot això que diuen. I què diuen? Qualsevol cosa: que la víctima pensi diferent –i gosi dir-ho– per a ells és un insult.

Finestres trencades

La teoria de les finestres trencades és molt útil per aquests casos.

Imaginau un edifici amb una finestra trencada. Si la finestra no es repara, els vàndals tendiran a trencar-ne unes quantes més. Finalment, potser fins irrompin a l’edifici; i, si està abandonat, és possible que l’ocupin ells i que calin foc a dins. O imaginau una vorera o una banqueta: s’acumula una mica de fems; aviat, s’hi van acumulant més escombraries; amb el temps, la gent acaba deixant-hi bosses de fems de restaurants de menjar ràpid o fins i tot assaltant cotxes –Broken Windows, de James Q. Wilson y George L. Kelling, publicat a l’edició de març de 1982 de The Atlantic Monthly

Els autors deien que cal arreglar els problemes quan encara són petits. Cal retirar els vidres i reparar la finestra immediatament per a evitar el comportament antisocial. Cas de no fer net, transmetrem l’idea que això no ho cuida ningú.

Les conductes antisocials es contagien molt ràpid i cal fer via.

La teoria de les finestres trencades a les xarxes socials

Nosaltres, la persona, és la finestra trencada a les xarxes socials. Quan rebem la primera pedrada d’un linxament cal reparar-la immediatament.

La primera passa de la reparació és identificar l’acció com un linxament, una pedrada a la finestra. L’atacant voldrà que sembli una crítica.

No serveix discutir si és linxament o crítica. Mentre la discussió s’allarga qui ho mira perd la perspectiva sobre qui té raó, qui va començar. Ho deia Mark Twain –citat dalt.

Allargar debats en públic sobre idees pot tenir utilitat:

Never argue with people in private (you will not convince them); argue in public to convince others –@nntaleb al Twitter

Allargar discussions sobre linxaments no té cap utilitat. Just cal identificar-los per a preparar les conseqüències de la segona passa.

La segona passa de la reparació és deixar ben clar que no permetrem més pedrades.

A les xarxes socials només hi ha un mecanisme per a deixar clar que no volem més pedrades: el bloqueig.

Malauradament el bloqueig no evita els linxaments perquè els podran fer sense que els vegem. El bloqueig és just per a deixar clar que no permetrem més pedrades des d’allà mateix; per a marcar distàncies i augmentar la dificultat per arribar fins a nosaltres.

No bloquejar i just guardar silenci no basta. No oblidem que els linxaments ataquen la dignitat; que defensar-la discutint es tornarà contra nosaltres. No fer res significa deixar vidres al trespol.

Defensar la nostra dignitat amb un bloqueig no és perfecte, però és tot el que podem fer per a reparar la finestra i netejar els vidres al nostre voltant.

No defensar la nostra dignitat després d’un linxament deixa pedres a l’abast de qui vulgui seguir trencant vidres: “s’amaga perquè no té resposta”. Aquestes pràctiques només mereixen una resposta: tot l’allunyament possible mitjançant allò que tenim a l’abast: el bloqueig.

Cal preparar-nos perquè usaran el nostre bloqueig per a fer el que havien vingut a fer: el desprestigi. Esbombaran el bloqueig; voldran fer creure que som incapaços de respondre les seves crítiques ni aguantar-les. En arribar aquí ens caldrà la primera passa: identificar l’acció com a linxament. Qui tingui dubtes es podrà informar del nostre parer per a fer-se un quadre complet de què ha passat.

No tothom es voldrà informar, però tampoc no és greu:

No sé quina és la clau de l’èxit, però la clau del fracàs és intentar agradar a tothom —Bill Cosby

Els linxaments com a forma d’identificar a qui agradem o no. Si no els hi sembla tant greu això que t’han dit ni com ho han dit, potser és millor que no hi confiïs gaire. El teu prestigi és només teu i ningú no el cuidarà si no ho fas tu; el teu sentit de la dignitat és intransferible.

—
Imatge: Max Pixel, Pixabay.
Apunt relacionat: El perfil dels haters, a la post-veritat a les xarxes socials.