El Gobierno espanyol vol llevar sobirania als governs autonòmics a traves del software. Fins no fa gaire era prou evident per la pressió que feien, des del MINHAP del Montoro (servit en planes caspASPaX; un software privatiu de Microsoft), per a convèncer-nos dels suposats avantatges d’usar els seus programes. Era una pressió comercial, que em xocava veure-la en funcionaris volent vendre’ns coses amb una passió notable.

En compràvem algunes, altres no. Ens semblava molt bé tot el que fossin APIs per a rebre i enviar dades des dels nostres servidors –en diem ‘interoperabilitat’– però sempre vam rebutjar qualsevol cosa que signifiqués abandonar els nostres servidors, bases de dades i programes per uns altres a Madrid. Sobretot en dues coses que per nosaltres són essencials: el Registre i l’Arxiu General.

El Registre i l’Arxiu són essencials per motius legals i estratègics. Qualsevol document que entra o surt de l’Administració Pública passa pel Registre i acaba a l’Arxiu General.

La importància del Registre i l’Arxiu General

Estratègicament, el Registre és una peça clau per a donar serveis als ciutadans: aconseguir serveis d’intel·ligència artificial per a fer documents més perfectes abans de registrar-los. Si un robot llegeix –per aprendre’n; ‘Machine Learning’– tots els registres de sortida cap als ciutadans, podrà aconsellar-nos què hem de fer per a evitar respostes negatives. El resultat és més eficàcia cap als ciutadans i menys renou pels funcionaris. Si el Registre no és nostre perdrem el control de la qualitat que som capaços d’oferir. Ens hauriem d’oblidar del nostre projecte per a incorporar intel·ligència artificial a les relacions amb els ciutadans. Som pioners a l’estat –això ens diuen.

Legalment l’Arxiu és molt nostre. Digital o no. Ho diu l’Estatut a l’Article 39; ho diu la Llei Orgànica 1/2007, de 28 de febrer, de reforma de l’Estatut i que està publicada al BOE nº 52 del 1 de març de 2007:

De las competencias de la Comunidad Autónoma de las Illes Balears

Artículo 30. Competencias exclusivas.

La Comunidad Autónoma tiene la competencia exclusiva en las siguientes materias, sin perjuicio de lo dispuesto en el artículo 149.1 de la Constitución:

24. Archivos, bibliotecas y museos que no sean de titularidad estatal. Conservatorios de música, servicios de bellas artes, hemerotecas e instituciones similares.

Artículo 32. Competencias ejecutivas.

5. Gestión de museos, bibliotecas y archivos de titularidad estatal que no se reserve el Estado. Los términos de la gestión se fijarán mediante convenios.

Artículo 70. Competencias propias.

19. Museos y archivos y bibliotecas de titularidad autonómica , en su ámbito territorial. Conservatorios de música, servicios de bellas artes, hemerotecas e instituciones similares, de ámbito insular.

Artículo 31. Competencias de desarrollo legislativo y ejecución.

14. La protección de datos de carácter personal respecto de los ficheros de titularidad de las Administraciones públicas de la Comunidad Autónoma y los entes u organismos de cualquier clase vinculados o dependientes de éstas.

Recordau el conflicte amb l’Arxiu de Salamanca pels documents del Principat de Catalunya? Exacte, l’Arxiu és tant important que sol convertir-se en botí de guerra.

L’Arxiu General conté totes les gestions internes del Govern i amb els ciutadans. Les peticions d’informes jurídics, per exemple, són un indici dels projectes que tenim. Si l’Arxiu General és nostre, cap problema; si és a Madrid tindran temps –molt valuós– per alterar la nostra voluntat –que no sol coincidir amb la seva.

Creieu que són conspiranoies meves? Gent del MINHAP –i afegitons– han provat de fer-m’ho creure cada cop que ho deia, després d’assistir a les pressions per a usar el seu software de Registre i Arxiu.

Fins que van confirmar que no era cap conspiranoia meva perquè es van atrevir a portar les seves pressions a l’extrem.

El canvi sobtat

A partir del 20 de maig, al MINHAP van canviar de tàctica: aparcaren el mètode comercial per a passar al xantatge: «o useu el nostre software de Registre i Arxiu o no cobrareu el FLA», que en el cas de les Illes Balears s’acosta als mil milions d’Euros. Cas de no poder rebre aital morterada d’euros, tota la responsabilitat cauria sobre la nostra Direcció General de Desenvolupament Tecnològic.

Des de que el tràngol va acabar, avui fa just una setmana, he donat voltes a si havia de publicar, o no, un atropellament desesperat de dimensions històriques.

A favor de la publicació hi ha una cosa que m’he dit varis cops a mi mateix, i el que vull per mi ho voldria pels demés: Si abans d’entrar al Govern em diuen que a Madrid són capaços de fer una cosa així, no m’ho crec. Penso que sí, va, he topat un sobiranista passat de rosca que exagera la realitat de les relacions amb l’estat espanyol. A favor d’explicar-ho tinc un sentiment de responsabilitat i transparència amb vosaltres: cal que ho sabeu. Primer per empatia –jo ho hauria volgut saber– i després perquè esteu a punt de votar per a fer un nou govern estatal.

Contra la publicació hi ha donar informació de la tàctica per a mantenir viu el nostre Registre i Arxiu General; la por que s’empesquin noves tàctiques per tal que se’ns acabi. Però se’m va passar, immediatament, quan un amic em va dir –ahir mateix– que si torna a governar el PP a les Illes Balears s’haurà acabat, de cop, tot això pel que he lluitat. Vaig recordar (cada dia cal fer-ho) que som un interí; demà no hi seré lluitant fins al darrer minut pel nostre Arxiu Digital., Però que hi sereu vosaltres. Que cal que sabeu de què parlem, què comporta, què significa. No ho sabreu si no ho explico. Per això escric aquest apunt de blog.

BOE del 13 de maig

El 19 de maig ens convoquen a una videoconferència pel dia 20, car el BOE del 13 de maig conté una ordre per a totes les CCAA que reben el FLA. Nosaltres l’hem demanat per alleugerir l’asfixia financera a la que ens sotmet el Gobierno a pesar de ser un dels principals contribuents a l’estat; no pas perquè tudem doblers.

El BOE, a l’apartat E parla de la «firma del convenio para la prestación mutua de soluciones básicas de administración electrónica para ganar eficiencia y reducir costes». Diuen que cal evitar duplicitats per a reduir costos, i que això significa que hem d’usar el seu software.

Els punts de l’apartat E parlen del Registre i Arxiu General, dues peces clau, per tot el que he explicat abans. Hem d’usar el seu. Va contra els nostres projectes estratègics i contra l’Estatut.

A la videoconferència del dia 20 hi eren presents totes les CCAA i l’ambient era de resignació a canvi dels doblers del FLA. No entraré en detalls perquè això podria acabar en llibre; just esmentar què vaig pensar en llegir l’informe: no pot ser veritat.

La nostra situació

La videoconferència del 20 de maig ens troba amb el «Convenio para la prestación mutua de soluciones básicas de administración electrónica» a punt de signar. Fa molt que hi anam darrere. S’ha endarrerit és perquè sovint el vinculaven a usar el seu Registre i Arxiu General, cosa a la que ens hi negàvem: doneu-nos APIs perquè puguem parlar amb el vostre software, però no ens obligueu a un altre «papers de Salamanca» perquè tenim unes lleis, una dignitat, la nostra sobirania.

No ens volem resignar al paper de territori vençut.

La videoconferència del 20 de maig ens troba amb un nou programari de registre, el REGWEB3, en marxa a tot el Govern des de fa un mes. A partir de l’1 de gener també l’usa la UIB, i s’hi va decidir després d’avaluar el nostre software i el de Madrid. Trobaren que el nostre era millor. També va passar a l’Autoridad Portuaria, que  li va afegir un OCR i connexió amb Cl@ave que ara podrem usar nosaltres –és el que té el programari lliure. L’Ajuntament de Santa Margalida també havia començat a usar REGWEB3, cosa que volíem usar per animar la resta d’ajuntaments de les Illes Balears. Amb una peça clau: recordau quantes coses de futur no ens esperen amb el registre d’entrada i sortida.

Si el nostre REGWEB3 no està connectat amb la resta de registres de l’estat, encara, és perquè a Madrid van estorbar-se un any i dos dies (exactament!) en contestar qüestions tècniques per a programar-ho. Si legalment no està integrat, és perquè sense el «Convenio para la prestación mutua de soluciones básicas de administración electrónica» no podíem fer res. Dalt explico perquè encara no el teniem signat. Aquest paràgraf és important pel que explicaré després sobre ORVE.

La videoconferència del 20 de maig ens troba amb el programari d’Arxiu General en marxa, i a punt d’una fita important després de l’estiu. Al febrer vam ser a l’Alfresco Day de Barcelona i ens van dir que som pioners en arxiu digital a l’estat –li digueren al Director d’Alfresco a Europa. Fins el dia 20 pensàvem que anam prou ràpid, perquè les lleis 39 i 40/2015 diuen que l’Arxiu General no és obligatori, per les CCAA, fins l’octubre del 2018.

Si el nostre Arxiu General no estava més ben acabat el 20 de maig, és perquè el Gobierno no va lliurar el darrer @Firma fins el febrer –l’Arxiu General ha d’estar signat usant @Firma.

Si tot plegat –el Registre i l’Arxiu General– no estan més avançats el dia que publicaren les condicions del FLA, el 13 de maig, va ser perquè:

• Res del que demanaven, de cop, no era obligatori fins a l’octubre del 2018. Ho diuen les lleis 39 i 40/2015.
• Els que vam voler fer via tinguérem molts obstacles per a desenvolupar-ho.

A partir de la setmana següent a la videoconferència del 20 de maig, hi hauria una escalada de pressions basades en explotar aquests dos fets a canvi de rebre els mil milions del FLA.

Era increïble però cert.

La lluita pel Registre i l’Arxiu General

La lluita pel nostre Registre va començar el dilluns 23 de maig, el dilluns següent a la videoconferència del divendres 20 de maig.

La lluita pel nostre Arxiu General va començar l’altre dilluns, el 27 de maig.

Ho van dosificar bé; me n’adonava que ho estaven dosificant. Com va dir algú, és la tàctica de la granota escaldada: si la llences a l’aigua bullint, s’escaparà; si dosifiques l’ebullició, fent-la lenta, morirà sense adonar-se’n.

Vaig mirar d’escapar, de l’aigua bullint, entre el 23 de maig i el dia final: el 9 de juny.

La lluita pel Registre

La setmana del 23 al 27 de maig seria per aconseguir usar el nostre REGWEB3 en comptes del seu registre. Si no el tenim connectat amb els registres de l’estat és perquè fins ara ells no ens ho han fet gens fàcil. Que ara no vinguin amb presses.

Vam arribar a un acord per a usar el seu registre, l’ORVE, mentre no teniem el nostre connectat. Era temporal.

Condició pel FLA superada.

No s’havia acabat.

La lluita pel Arxiu General

El 27 de maig escalfaven l’aigua un parell de graus més: ara calia cedir-los-hi l’Arxiu General. Fou aquell dia que vam rebre els formularis per a decidir què fem: pastilla blava o vermella.

La pastilla blava significava acceptar el seu programari de Registro General i renunciar a desenvolupar res propi que s’hi assembli. Y punto.

Sabem de què parlen. El seu ARCHIVE (li diuen així) és molt lluny de la nostra idea de programari. És un nyap del qual mai no hem volgut saber-ne res. No permet instal·lacions locals, car tot ha d’estar als seus servidors. No té cap gestor documental, com el nostre Alfresco. Usen el sistema d’arxius del sistema operatiu. Carpetes i au. Nosaltres hem après que això no funciona; portem anys arxivant digitalment i per això vam escollir Alfresco, amb dotzenes de funcions extra a les carpetes convencionals del sistema operatiu. Els hi portem –permeteu la gosadia– anys d’avantatge tecnològic.

He dit tecnològic, però també hi compta l’Estatut. L’Arxiu General és nostre. Y punto.

La pastilla vermella consistia en escollir el nostre software, que havia d’estar acabat, en producció i amb tots els requeriments d’interoperabilita enllestits  –com el darrer @Firma. Impossible, i ho saben cert.

El 9 de juny

L’alta temporal a l’ORVE ens feia compatibles amb el seu Registre, un requeriment per a concedir-nos el FLA, però quedava pendent l’Arxiu General. La data final era el 9 de juny.

No tenim acabat el nostre Arxiu General, però és a punt. No podem tenir-lo més avançat per mor dels seus obstacles i endarreriments, que ara són sospitosos perquè acaben de convertir-lo en quelcom seriós amb el FLA; de cop era urgent allò que teniem com a fita legal l’octubre de 2018. Tot això és cosa seva, no pas nostre. Absolutament artificial. Fins i tot il·legal, perquè l’Estatut diu que l’Arxiu General és nostre.

La setmana del 9 de juny tenia clar que estaven forçant la titularitat digital de l’Arxiu General a la cessió de 1000 milions d’euros per a compensar el finançament injust al que ells ens han imposat des de fa decades.

No s’en sortirien si podia evitar-ho. Si som al Govern és per a defensar coses d’aquesta volada, o m’hauria limitat a la política que cal seguir amb les plantes dels cossiols del balcó –cosa tampoc no gens fàcil.

I m’hi vaig posar.

Estava clar que jugaven amb les presses per aconseguir respostes precipitades que condicionessin el nostre futur. Pastilla blava o vermella,  ràpid!

La meva decisió personal fou esperar el darrer dia. Vaig usar la seva arma, les presses, que es tornarien contra ells el darrer dia.

Sempre vaig estar convençut que, arribat el darrer dia, no s’atrevirien a negar-nos 1000 milions del FLA per haver-nos entestat en mantenir el nostre Arxiu General.

Si finalment ens negaven prop de 1.000 milions d’euros, haurien de donar moltes explicacions després d’haver executat una acció tant hostil i desproporcionada. En període electoral.

A més, ho hem fet tot tecnològicament impecable fins ara. Qualsevol pega seva tindria la nostra resposta.

Les tenia totes ben guardades.

N’estava ben segur de totes.

Cap dubte.

Per això vaig saber que podia esperar fins al darrer dia: el darrer minut voldrien concedir-nos el FLA com fos.

Així va ser.

No me n’hauria sortit sense la confiança del Vicepresident. Cal dir-ho. Sense confiança hauria escollit la tàctica conservadora –i segura– de cedir el Registre i l’Arxiu General.

Fins el darrer minut

Calia que el 9 de juny quedés clar si escollíem la pastilla blava o la vermella pel nostre Registre General. El límit per a obrir el FLA era a les 18h –en realitat les 17h perquè era a l’illa de La Palma. Havia acceptat la invitació perquè, en situacions extremes, cal mantenir certa distània; passar nervis sol m’ajuda a veure-hi més clar.

El matí del 9 de juny vaig sentir, per telèfon, el que tenia previst després d’aguantar la pressió desmesurada dels darrers 15 dies: «esto se tiene que arreglar hoy como sea». Des del MINHAP em van dir, de bon matí, el que vaig imaginar 40 cops abans d’arribar a l’extrem: ningú no entendria que no ens deixessin accedir a la milionada del FLA per mor d’una discrepància sobre software.

Ens van oferir resoldre la situació a canvi d’un correu meu  expressant les nostres intencions.

Dues hores després em digueren que el correu era tal com havíem acordat, que moltes gràcies, però que al Ministerio deien que no bastava; ara calia signar una carta comprometent-nos a dir, abans del 17 de juny, quin Arxiu General escolliriem. Ells redactarien la carta, que hauríem de tornar signada abans de les 18h.

L’avió sortia de La Palma a les 15:10. Arriaria a Madrid a les 18:55h.

El límit era a les 18h.

Era a la coa d’embarcament i la carta no havia arribat.

Vaig obrir el programa de correu, al mòbil, per a enviar instruccions a l’autor de la carta i al nostre Secretari General: «envieu-la al Secretari perquè la signi mentre jo volo cap a Mallorca».

No va fer falta, perquè just en aquell moment va entrar la carta des de Madrid.

La vaig reenviar al Secretari General: «signa-ho i que surti avui per correu abans de les 18h».

Vaig seure a l’avió.

Quan érem a punt de sortir, el mòbil va sonar. Era el Secretari General. Em demanava detalls. No el vaig poder atendre: una hostessa em va enxampar parlant pel mòbil amb les portes de l’avió tancades. S’hi va recrear, obligant-me a desconnectar-lo, car es va adonar que jo volia mantenir la cridada esperant que marxés. Van passar uns minuts, i en assegurar-me que ella seia lligada –érem a punt d’enlairar-nos– vaig engegar el mòbil per a enviar un missatge al Secretari General: «m’han obligat a penjar. Signa l’escrit i envia’l abans de les 18h». Sortia mentre ens enlairavem.

En arribar a Madrid, després de les 18h (hora límit pel FLA) vaig veure els missatges amb l’escrit signat. Al dia següent, mentre anava cap al despatx en cotxe, l’informatiu de primera hora incloïa un tall del Montoro: el FLA permetria pagar molts deutes al Govern de Illes Balears.

MANDA HUEVOS, vaig pensar. Així, en castís.

El problema estava resolt. Momentàniament, només. Faltava que ho sabéssiu perquè diumenge 26 de juny voteu sabent que aquestes coses passen; unes que mai no m’hauria cregut abans d’arribar al Govern.

Demà (avui)

Aviat jo no hi seré, però el vostre vot continuarà tenint molt valor. Protegiu la nostra sobirania de dades, si us plau. Ens hi juguem molt!

Perquè ens hi juguem molt escric aquest apunt de blog. No és només pls balears; va per a tothom que vulgui mantenir la sobirania de dades.

Em diuen que només els illencs i els bascs hem plantat cara al xantatge del FLA, cosa que m’omple d’orgull i responsabilitat: hem d’ajudar a la resta de CCAA perquè també ho aconsegueixin.

En arribar a la política, encara no fa un any, vaig aprendre una cosa fonamental: o lideres o et lideren.

Junts, totes les CCAA, cal que liderem un canvi decidit per a la sobirania de dades.

No és broma: estan ben decidits a aigualir el poder autonòmic a través del software.

—
Imatge: Wikipedia.