Com cada 13 de febrer, avui és el Dia Mundial de la Ràdio.  El 10 de febrer de 1988, fa 28 anys, en Jordi Vendrell va escriure l’article que copiaferro a continuació:

La ràdio cura

La passa moderna és la «depre», o així ho sembla. Molt sovint se sent a dir que tal o qual personatge ha fet una depressió. Mai no s’havia sentit dir tan sovint. L’altre dia, però, me’n van explicar una de bona, inesperada.

Resulta que l’agutzil d’un poblet estava, per diversos motius –bàsicament greus desgràcies familiars– absolutament deprimit. No reaccionava per res. Feia llit i cada cop estava més malament. La fisiologia col·laborava, per omissió, en el mal estat general. El cas era greu.

Vora del llit hi tenia un aparell de ràdio. Un dia, casualment, va escoltar un programa que el va interessar. No de manera conscient encara, però l’endemà a la mateixa hora el va tornar a sintonitzar. I així uns quants dies.

Els metges i familiars varen veure que el malalt reaccionava, canviava. Cada dia escoltava el programa de ràdio. El divertia, l’interessava. No se’n perdia cap. De mica en mica li tornaven les ganes de viure.

Finalment el malalt va reaccionar i, com acostuma a passar en aquests casos, se’n va sortir. La depressió va acabar sent un mal record. Gràcies a la ràdio.

Tal i com ell mateix explica, el fet que el va fer sortir del fosc pou de la depressió va ser precisament la possibilitat de connectar cada dia amb el programa de ràdio descobert, afortunadament, del llit estant.

El problema dels estats depressius, per sortir-se’n, és sovint de trobar estímuls suficients per reaccionar, per tirar endavant. En aquest sentit qualsevol cosa va bé, mentre funcioni. Mai no havia sentit dir que això ho pogués provocar un programa de ràdio.

I de fet, ben mirat, és ben plausible. La ràdio no necessita cap esforç per escoltar-la, ni tan sols demana la màxima atenció. Ideal per estats depressius. Per això, suposo, hi ha tants programes tipus ploraner o de companyia al solitari anònim. Ara caldrà introduir-hi elements antidepressius. Però quins son aquests elements?

Poc ho se pas. Però si la cosa se sabés i les emissores decidissin tenir cadascuna un programet antidepressiu, les vendes d’ansiolítics i altres fàrmacs davallarien de valent. També les visites al especialista. La ràdio, doncs, podria col·laborar decisivament a la bona salut mental pública.

La sorpresa que provoca aquesta peculiar historia es notable. Potser que els especialistes ho estudiessin un xic això. El problema i la sort alhora, però, és que la ràdio es de franc. No se si els faria gaire gracia als especialistes d’aquest estil de malalties que la curació pugui ser provocada, o si més no estimulada, d’una manera tan simple; se suposa que sí. La ràdio és un miracle inesperat.

A més el programa que va fer reaccionar al nostre agutzil era El Mínim Esforç. Mal m’està el dir-ho. I no em demanin el per què. No ho sé.

J.V.

Bon xer, gran mestre.

—
Foto: plana web Catalunya Ràdio, per Josep Maria Francino.
Apunt relacionat: Quan el Dia Mundial de la Ràdio de 2014, amb en Quim Monzó vam trobar com recuperar una bobina del Lloro. El resultat, en MP3, uns mesos després a aquest mateix blog.