El programa de MÉS per les eleccions estatals del 20D conté un punt que vaig suggerir, el setè de l’apartat 2.1, Model d’Estat i Sobirania:

Assegurar la sobirania en la gestió de les dades que generen les administracions de les Illes Balears, posant a disposició de les comunitats autònomes els sistemes informàtics que s’ofereixen des del govern estatal per a l’administració electrònica.

Poc després d’arribar al Govern és una cosa que em va cridar l’atenció, i fou gràcies a les converses amb l’equip que fa feina a la Direcció General des de fa anys. Em van fer veure que:

1. Cada cop tenim menys recursos per a desenvolupar programari des del nostre Govern: manco enginyers i doblers.
2. Cada cop hi ha més lleis que ens aboquen cap a una administració sense paper; ens cal desenvolupar més i més software.
3. Cada cop a Madrid produeixen més software perquè l’usem nosaltres; sembla que per a ells no hi ha gaire límits econòmics.

Fa bo: «estamos invirtiendo mucho en tecnología digital». És mal de contradir. A sobre, prou governs autònoms estan agraïts perquè s’estalvien feina i doblers. Però he vist coses que sí es poden contradir:

Perquè Madrid no es limita a definir formats d’intercanvi de dades i que cadascú les desi a ca seva? Que nosaltres les puguem gestionar amb el nostre programari.

Perquè tots els desenvolupaments del Govern Central no són lliures? Que cadascú els instal·li allà on vulgui. Els nostres ho són.

Si des de Madrid volen donar serveis digitals als governs de l’Estat amb pocs recursos –o ganes–, aleshores poden oferir el programari com a servei (SaaS) en espais privats, o centre de dades, o només emmagatzematge o –això ja seria molt avançat– el nigul híbrid de les administracions. Però no, ets just un usuari més. No arriba a un SaaS privat equivalent a llogar un pis. En realitat ofereixen una habitació –amb finestra al pati– i caldrà compartir la cuina, el frigorífic, el bany i la sala.

Pels que ja tenim programari, centres de càlcul i niguls, que es limitin a oferir-nos interoperabilitat mitjançant APIs.

Les API existeixen, però ens posen pegues quan volem usar només aquesta part. Insisteixen que usem el seu software i el seu nigul. No hi ha motius tècnics sòlids; just pressió.

(Incís editat a posteriori: sis mesos després la pressió arribava a nivells extrems mitjançant el FLA.)

Quan una cosa no té explicació tècnica aleshores l’explicació és política: volen avantatge sobre la resta de governs de l’Estat.

El programa de MÉS diu «assegurar la sobirania en la gestió de les dades» però també es pot llegir com «assegurar la sobirania del Big Data».

Hem de ser nosaltres, i no el Govern Central, qui faci Big Data per allò que se’ns autoritzi mitjançant el vot als programes electorals, als quals aquesta part haurà de tenir importància –i MÉS haurà estat pioner.

Molta importància

Just un exemple: les simulacions i prediccions que puguem arribar a fer –gràcies a les nostres dades– serviran per a saber per quin finançament hem de lluitar per a tenir millor qualitat de vida. En canvi, les simulacions i prediccions que facin a Madrid –gràcies a les nostres dades– els serviran per a saber quin és el límit inferior de fons a concedir-nos abans que no hi hagi una revolta social.

No és exagerat. Creieu que els interessa alguna cosa més de nosaltres? El que dic està basat en fets ben reals. Sabem cert que a la resta d’Espanya aplaudirien –i tot seguit votarien– un programa electoral que digués que han de tenir més mitjans digitals per a controlar l’economia de les autonomies «amb més ingressos».

Pistes

Anys enrere el Govern Central es va desentendre tot el que tingués a veure amb desenvolupament de programari. Fou quan nosaltres vam encetar els projectes que trobareu a programarilliure.caib.cat. Però la situació s’ha girat 180º i creiem que ha estat una decisió política.

Sospitem que hi ha intenció política, i no tècnica, quan rebem pressions per a usar el seu programari i el seu centre de dades. Els hi diem que no, que el nostre ens agrada més. I què fan? L’usen per a fer el seu? Podrien perquè és lliure. No. Enceten des de zero un nou projecte que –oh casualitat– incorpora funcionalitats que nosaltres ja teniem. No és lliure –si haguessin usat el nostre, amb llicència GPL, legalment ho hauria de ser. Finalment, ens tornen a pressionar perquè ens passem al seu.

També ho intuïm quan assistim a la presentació de la nova versió d’un servei digital, en la que hi han treballat molt, i llegeixen l’acta de la reunió anterior: un altra Govern (sobiranista) demana poder accedir a les seves dades. La resposta és que no, perquè tot ho guarden a una base de dades única.

Big Data i dades obertes

Però no és només el Big Data, que ha arribat per quedar-s’hi —«data is the new commodity» ens deia Microsoft fa només dos dilluns. A més del Big Data també hi ha les dades obertes. Encara que a Madrid no ens les vulguin entregar ni tant sols internament (el cas del paràgraf anterior) nosaltres sí les volem cedir als ciutadans i la indústria. Ho volem fer perquè creiem en l’economia digital; les empreses necessiten dades que brollin de l’Administració per a fer simulacions i prendre millor decisions. Per a poder-los-hi oferir les hem de tenir.

Les dades obertes de l’administració pública serveixen per afinar el Big Data: les empreses el podran fer amb més qualitat si a les seves simulacions i prediccions hi poden incorporar les nostres dades. Les empreses tindran més fàcil preparar productes i serveis a la nostra mida.

¿Que a Madrid també les podran usar per a empescar-se nous límits pressupostaris? Cert, però no estarem tant venuts com si només les tenen ells.

I la privadesa?

La privadesa és el més important. No sé quin és el secret de l’èxit en projectes digitals, però la clau del fracàs és no tenir un profund respecte per la privadesa –temps al temps pels gegants que avui no ho fan; torres més altes han caigut.

Les lleis 39/2015 i 40/2015 –ja publicades al BOE– diuen que a l’octubre del 2018 les administracions autonòmiques hauran de fer feina sense paper. Quan tot estigui digitalitzat serà un xas fer Big Data. La intel·ligència artificial està avançant de forma exponencial. Dóna lloc a coses com la facilitat per a interpretar el llenguatge verbal. I molt ràpid. Cada dia més. Quan robots puguin llegir [en només un dia] tota la nostra documentació oficial dels darrers 100 anys –des d’escriptures fins a testaments– rebrem noves orientacions sorprenents. Tindrem respostes instantànies a preguntes que avui no resolem ni en mesos. O encara més: sabrem què toca preguntar-nos abans que no sigui massa tard.

Per tot plegat és molt important que tinguem sobirania sobre les nostres dades:

Tindrem noves eines per a poder prendre les decisions que ens convenen i afavoreixen. Però (sobretot!) serem nosaltres qui decidim, amb el nostre vot, si volem que les nostres dades serveixin per a donar-nos millors serveis o per a fiscalitzar-nos i saber per on ens poden escanyar.

(I un temps pensàvem que tot això era una cosa només d’informàtics, eh?)

(Ha!)

PS: La Disposición Adicional Segunda de la Ley 39/2015 del Procedimiento Administrativo Común de las Administraciones Públicas diu que podem usar el nostre programari als nostres ordinadors només si ho justifiquem amb unes condicions amarades de paternalisme.

—
Imatges: Wikipedia i fragment del programa 2015 de MÉS per l’Administració Central.