Tancarem l’onzena temporada del Mallorca en Xarxa fent vaga.
Emetrem música. Entre cançó i cançó, volem llegir històries de nins (i no tant nins) que tenen problemes a escola per mor del seu talent amb la tecnologia digital.
Un talent mal de confirmar ara, perquè no interessa gaire.
No toca.
Però hi és. I bull.
És per això que fem vaga precisament ara, quan joves amb molta capacitat acaben el curs fracassats per no haver aconseguit interessar-se en els estudis escolars.
Un altre curs.
I en van… Buf.
Tenen moltes coses a fer amb les noves tecnologies –abans que no siguin velles. És el que Mallorca en Xarxa diem que cal fer. Insistim en que necessitem tecnologia digital arreu; que per a portar-la (i mantenir-la) hem de saber captar talent. Que no és fàcil.
Captar l’interès de la gent amb enginy és una cosa ben complexa, i a les escoles ni en saben ni sembla que en vulguin aprendre.
Ara ve quan algú diu que estic generalitzant. No: Faig Big Data.
Per a il·lustrar-ho als més escèptics, us demano que m’envieu històries de genis amb problemes a escola. Els llegirem al llarg dels programes de vaga a favor d’estudiants que mai no haurien de fracassar.
No cal que doneu massa detalls que es puguin contrastar per assenyalar ningú; recordau que vivim a una illa de caràcter passiu-agressiu.
Finalment, explico una història per a rompre el gel:
Des de ben petit, n’Arnau va mostrar talent per les tecnologies digitals. Als 10 anys sovint xatejava amb un tal Notch, el creador del Minecraft que en realitat es deia Markus. Li donava idees. El joc aleshores era ben poca cosa. Recordo el cap setmana que no va haver-hi Minecraft: Notch era a un aniversari amb sa mare i no podia reiniciar el servidor, que s’havia penjat.
N’Arnau tenia problemes a ESO perquè s’avorria molt a les classes. Desconnectava. Per a solucionar-ho, li prohibien tocar ordinadors a casa. Res del que sabia d’informàtica interessava a cap professor, sinó més aviat tot el contrari. Va rebre una amenaça d’expedient si tornava a obrir la línia d’ordres dels portàtils de l’aula –en GNU/Linux. Ell només volia saber perquè es penjaven tant sovint. Em van cridar perquè havia escrit una frase inquietant, en anglès, a una llibreta: era un meme d’internet. El tutor em va dir que no sabia què fer amb el núvol que va programar per a compartir feines entre alumnes i professors; n’Arnau trobava que el correu era poc eficient. Que estava bé, però no ho sabia valorar ni era als plans.
No sabien què fer amb ell. En general.
Em van proposar que fer un programa ALTER. Li havia de trobar una empresa d’informàtica. Ho vaig demanar al meu blog, però no vaig trobar ningú. Fins que un dia vaig saber que feia feina a la brigada de l’ajuntament –tinc la tutoria compartida, suposo que la cosa va seguir a l’altre banda. Va acabar aquell curs buidant papereres, tapant forats a l’asfalt, fent neteges. I buidant nínxols al cementiri. Va aprendre prou coses sobre fems i que els ossos humans són negres al taüt, però que és tornen blancs quan els hi pega el sol.
No vaig saber res d’aquesta bestiesa, inadmissible, fins un any després quan ja era a un altre centre fent un PQPI d’informàtica. L’havia rescatat de l’IES en qüestió, però sense arribar a saber quan significava la paraula ‘rescat’ en el moment que ho vaig fer.
Avui els estudis de n’Arnau encara segueixen enlaire, perquè s’avorreix a classe. Però per fi veiem una sortida: setembre passat vam trobar una empresa d’enginyeria informàtica on fer pràctiques de PQPI. És de les millors de Mallorca. Diuen que és bo, i que el volen contractar quan els estudis ho permetin. Ja no programa en PHP, com quan li cercava un lloc pel pla ALTER. Li va durar un any; sap que tot va molt ràpid i ara practica amb coses més avançades.
No em preocupa el seu futur com a professional perquè té perspectives d’una bona feina en un entorn on l’atur, entre els joves, arriba al 50%. El complicat és el present com estudiant, a pesar de tenir gran capacitat per aprendre.
M’enviau el vostre cas? Podeu usar els comentaris d’aquest apunt de blog (al peu), el formulari que es desplega polsant el sobre a benjami.cat, el meu correu benjami a benjami.cat o enviar-lo al Telegram @benjami .
—
Imatge: niekverlaan a Pixabay.
1 comentari. Leave new
Entenc la idea i em sembla molt atractiva. Dissortadament, no tinc històries per compartir com les que busqueu: d’alumnes desmotivats, sí; d’alumnes que troben la motivació, no gaires.
Bo, no sé si paga la pena incloure-ho: aquest curs, amb els alumnes de 1r de BAT, assignatura de Literatura universal, he fet una cosa diferent i que ha aconseguit motivar-los. No eren casos extrems, com el que has explicat, sinó alumnes que han triat una optativa de 4 hores setmanals, però no sempre perquè els interessés la literatura, sinó perquè era l’assignatura menys lletja de les que podien triar, o la que semblava que caldria treballar-hi menys, o la que havia decidit triar-ne l’amic o amiga de torn. El resultat és que mostraven, a la mínima que la classe esdevenia una mica teòrica, molt passius.
El problema és que no es pot interpretar cap obra literària sense un coneixement mínim sobre com era la societat on va ser creada, i això implica uns coneixements de base (història i història de l’art, sobretot, que no obtenen fins haver acabat el batxillerat –en el millor dels casos). El símptoma principal és la dificultat que mostren a l’hora de realitzar la part pràctica, els comentaris de text; el secundari, la negativa en la pràctica a estudiar continguts teòrics.
Comentar un text literari implica, entre altres coses, establir una relació entre les característiques del text (que es determinen a partir d’unes tècniques d’anàlisi relativament senzilles) i les característiques generals de l’autor i del moviment a què pertany (i, aquí, el coneixement de la teoria, tan avorrida ella, és imprescindible); explicar i justificar si representa els inicis d’un moviment, o la seva època de plenitud o la seva decadència; establir una relació entre el text estudiat i els precedents que l’han influït (més teoria); explicar sobre quins autors o moviments posteriors va influir, quina va ser la seva petjada dins de la història de la literatura (i us estalvio molts altres detalls per no fer-me pesat).
En resum, cal molta teoria per poder fer un comentari de text presentable, més enllà dels estàndards de primària «m’agrada; no m’agrada; per què». Mentida, no hi cal només teoria, sinó molta pràctica: cal haver llegit i comprès tota la literatura anterior i posterior a la l’obra comentada (una feina impossible, titànica).
Per sort, fa anys que practico, en aquesta assignatura, una petita perversió del temari oficial (diguem-ne ampliació o aprofundiment, que queda millor) que sempre m’ha donat bon resultat. Es tracta de preguntar-los què es llegeix més actualment, Laura Gallego o Mercè Rodoreda? Rowling o Galdós? Suzanne Collins o Joanot Martell? La resposta sempre està clara i aviat arriben a la conclusió que la literatura que estudiem a l’aula no és, ni de lluny, la més llegida avui en dia. Amb això, els presento el concepte de literatura de consum o de masses o de quiosc. I els proposo d’estudiar-la, tot i que no i que té una representació menys que testimonial al temari.
Fins ara, la proposta d’estudi era tradicional: elaboràvem una llista de subgèneres (policíac, terror, ciència ficció, novel·la rosa…) i cada alumne triava aquell que més li agradava, en llegia una obra representativa triada per mi i realitzava el típic treball (en paper): quines són les característiques del gènere, quan i on naix, quines en són les obres més representatives i, finalment, quines característiques pròpies del gènere han identificat en l’obra que han llegit. En acabar, cada alumne exposava els resultat del treball davant de tota la classe. Fins ara, com que el tema el trien ells, ha funcionat bé.
Enguany, però, els he proposat una activitat diferent per veure si trencava la passivitat amb que s’estaven a classe: treballar en equip i crear un nou article a la Viquipèdia, Literatura de consum (que encara no existia), on explicar què és, per què està tan mal considerada, quins subgèneres presenta, etc. Feia poc que havia descobert els Viquiprojectes pedagògics, un conjunt de guies i d’orientacions (tutorització inclosa: moltes gràcies pel suport, Laia!) que ajuda als docents que volem transformar els alumnes en editors de la Viquipèdia, de manera que m’hi vaig arriscar.
I, sí, la idea els va agradar i van acceptar la proposta.
Així, un grup de nois i noies que, tret de les classes de comentari de text (i, també, en funció de quins textos) mostrava un grau de desinterès preocupant, es va posar a treballar activament, molt activament per:
– aprendre a usar el Titanpad per a la redacció col·laborativa dels esborranys;
– aprendre a editar la Viquipèdia (fins i tot amb l’editor visual és un tema complex, poca broma);
– trobar i sintetitzar informació sobre cada aspecte del tema;
– cercar informació a la biblioteca (Google ha fet molt de mal respecte a aquesta habilitat).
Altres temes que no els interessaven tant els anàvem treballant, també: autoria i citació, llicències lliures, etiqueta i bones pràctiques a la Viquipèdia.
Per a sorpresa meva (o no), els presumptes nadius digitals han anat descobrint les pròpies mancances (fan servir molt Facebook i Watsapp i gairebé res tota la resta) i, oh miracle, s’han esforçat per superar-les sense que jo els hagués d’anar al darrere. En bastants ocasions, quan algun alumne no s’aclaria a fer una activitat, no li explicava jo com es feia, sinó que demanava a un altre alumne que li ho expliqués i, miracle, li prestava més atenció que a mi i aprenia a fer el que fos en molt menys temps.
Un altre descobriment va ser que, en un grup de sis alumnes, només un (l’únic noi) va manifestar que li atreia la informàtica: per a la resta (noies), només era una eina que calia utilitzar, però no hi donaven més importància que a un bolígraf o a una maleta. Alguna, fins i tot va dir que no li agradava (però sospito que, en realitat, el que li molestava era no comprendre-la o que no hi tenia gaire accés).
No hi havia, en el grup, cap alumne, com demaneu en la vostra proposta, despenjat del sistema educatiu i abocat al fracàs escolar, sinó només un grup d’alumnes que s’avorrien en unes classes on ells eren el subjecte passiu (crec que és més correcte dir-ne el complement indirecte, però no sé si s’entendrà igual). En passar a ser ells el subjecte actiu del procés d’aprenentatge, el canvi d’actitud ha estat molt gran, la novetat del sistema de treball, completament diferent al que fem en qualsevol altra matèria, ha fet que hi prestessin atenció, que s’hi esforcessin, que hi mostressin interès.
Tampoc crec que el factor «noves tecnologies» hagi estat el més important en aquest canvi: ells rai que fan servir la Viquipèdia cada dia! No les veuen com a noves. De fet, citen la Viquipèdia contínuament a classe o fins i tot en converses informals: és el lloc habitual on esbrinar o confirmar una dada, forma part del dia a dia, per a ells. La novetat, l’atractiva novetat, consistia, més que no pas en les noves tecnologies (insisteixo, troben naturals pantalles, teclats i ratolins), sinó en el fet de canviar d’usuari a creador (o gestor o fabricador o el que més us agradi). Perquè, en el fons, un usuari habitual de la Viquipèdia és un lector normal i corrent; ells han passat a l’altre costat de la pantalla, per dir-ho així, i s’ho han passat molt bé elaborant-ne un article.
Bo, no és una història tan extrema com les que sembla que voleu recollir; però va, crec, en la mateixa direcció: les noves (per al nosaltres, que ja tenim una edat) tecnologies poden servir per motivar els alumnes. Això sí, no serveix de res inserir-les a l’aula sense cap propòsit: cal tenir molt clar per a què les fem servir, quan i com. I, sí, amb una mica d’imaginació, fins i tot una feina tradicionalment avorrida com és redactar un treball monogràfic (en el fons, això és el que han fet), els pot resultar més atractiva.
No sé si aquesta història us servirà de res, però aquí us la deixo.
[ Oh, sí: l’article que han publicat (i que ja podeu consultar a https://ca.wikipedia.org/wiki/Literatura_de_consum) té moltes coses per corregir i per millorar. Però, aquest aspecte del treball col·laboratiu també ha estat un dels valors que han assimilat: els hi han posat la primera pedra; després, altres editors de la comunitat milloraran l’article i tothom en sortirà guanyant amb una enciclopèdia més completa i de millor qualitat. Si el llegiu, no hi sigueu molt rigorosos en jutjar-lo. ]