Col·laboració pel ARA Balears publicada el 27-07-2013.
Ja sabeu que possiblement patiu nomofòbia? El nom del trastorn en qüestió ve de l’abreviatura de l’expressió anglesa “no-mobile-phone phobia”. Regularment algú se les empesca totes perquè us sentiu reflectits en qualque hàbit que ha de ser malaltís per força. En aquest cas, està guarnit amb frases prou inquietants. A veure que us sembla aquesta: “el 85% dels americans preferiria no beure aigua abans que renunciar al mòbil”. Diuen que no podem viure més de tres dies sense aigua i em pregunto perquè, posats a convèncer-nos dels perills del mòbil, no han estat més contundents amb un titular com ara “el 85% dels americans prefereixen morir abans que renunciar al mòbil”. A l’article podrien entrar en detalls del que suposa la mort per deshidratació: les nàusees, els deliris, desmais, convulsions, l’enfonsament dels ulls. Això sí, tot amb el mòbil ben a prop, carregat i amb cobertura.
M’estranya que, després de la publicació d’aital estudi, ningú no aprofundeixi en una realitat social tant impactant com aquesta: 8,5 de cada 10 habitants dels Estats Units estan disposats a morir lenta i dolorosament si els fan perdre quelcom que consideren important. Sovint ens queixem que la societat civil no té prou força, però no està pas tant clar: la rebel·lió i l’alçament general és una anècdota per qui està disposat a morir entre convulsions per un telèfon. Les operadores tampoc no poden pensar que tenen cap gran poder, perquè quan estas disposat a sucumbir entre nàusees i deliris, no t’importa ocupar les instal·lacions que convingui sota el crit “el 4G pel poble”. Qualsevol polític hauria d’estar interessat en satisfer les necessitats per les quals el gros de la societat lluitaria fins la mort, així que a les properes eleccions caldria esperar programes que incloguessin el mòbil com a necessitat bàsica i garantissin cobertura universal i gratuïta.
Però res de tot això no passarà perquè estem davant d’una altre manipulació extrema a l’hora d’esbombar els efectes perversos de les tecnologies. Quan àmplia és la mostra de l’enquesta? Com van fer la pregunta? No ho he trobat enlloc. Potser presentaven una llista de productes quotidians que incloïa aigua, vi, cervesa, cafè i el mòbil. Podia passar que un 85% que va marcar la casella del mòbil no marqués la de l’aigua. Si la meitat també va marcar la del cafè, perquè no hi ha titulars que diguin que “el 50% dels americans preferiria no beure aigua abans que renunciar al cafè”? Aquesta dada no és l’objectiu de qui va encarregar l’enquesta. Podem intuir qui és perquè els articles solen incloure les declaracions de qualque venedor de solucions als presumptes trastorns derivats de l’ús dels mòbils. Sou clients en potència perquè han tingut prou cura per què als textos hi apareguin símptomes dels quals no se n’escapa ningú: el 90% mai no es separa de l’aparell més d’un metre, la meitat el consulta mentre dina amb la família, el 60% l’usa de despertador, el 75% se l’emporta al WC. A l’inquietant dada de preferir el mòbil a beure aigua, cal afegir-hi un 80% d’alemanys que el prefereixen abans que la parella. Què van preguntar per a poder-ho dir? Cap article no ho explica pas.
És lògic tenir a prop un aparell pensat per funcionar així, talment ho és portar el rellotge al canell –ep, que potser també algú va fer estudis sobre els perills de portar damunt una cosa que sempre havia estat dalt d’un campanar. Tampoc no és cap indicatiu científic de salut mental usar un despertador, ni és tant dolent llegir el Twitter al WC en comptes de l’etiqueta del xampú. La tecnologia ha fet possible que a una reunió (amb o sense dinar) incorpori persones que no hi són presents físicament; hauria de ser un avantatge en comptes d’un inconvenient. El cunyat espera l’hora del dinar de Nadal per a donar records a tota la família, però no val: ho fa per WhatsApp i és de mala educació mirar el mòbil a la taula. Que surten dubtes sobre l’origen de la festa major? Haver portat el volum oportú del Costumari del Joan Amades, quina vergonya consultar-ho a la Viquipèdia!
No, no són mòbils. Són persones que parlen i llegeixen. Quan veieu gent caminant pel carrer que se’l mira, a la taula del restaurant, on sigui, és algú que està conversant amb algú altre. Si llegeix, ho trobaríeu vergonyós cas que portés un llibre? Seria absolutament respectable, fins i tot interessant. Mai un el-que-sia-fòbic.
El tòxic no és el mòbil, sinó els estudis que pretenen fer-nos sentir culpables d’una cosa tant sana com llegir o conversar amb nous mitjans. Que l’altre persona hi sigui davant, físicament, és una cosa que va deixar de ser obligatòria el segle passat. Els nins que ara tenen 10 anys mai no parlaran de nomofòbia talment nosaltres no parlem de nopaperofòbia. I sí, també ho van provar quan era novetat: el Quixot era algú que va embogir després tant llegir novel·les.
—
Foto: Gilles Lambert | Phil Cambpbell
