Dir que recolzes el petit comerç fa guapo, saludable, sensible i fins i tot alt. Intento fer-ne costat com cal, que és comprant-hi. De veritat. Però no em deixen. I no són pas les grans superfícies que només pots recolzar si ets lleig, malaltís i insensible. No. És el propi petit comerç qui sovint no em deixa amb ganes de tornar-hi, cosa que m’impedeix semblar guapo, saludable, sensible i fins i tot alt.
Què li farem.
Us explicaré el darrer cas que em fa personalitzar el títol amb el nom d’un establiment de Ciutat. Jo hauria posat «petit comerç», a les seques. Però després et diuen que generalitzes. A més de no ser guapo ni saludable ni sensible ni alt, també generalitzaria. Un desastre, vaja.
Vaig anar a la botiga Especias Crespí del carrer Sindicat de Palma per a comprar dues bosses de quart de quilo del preparat ‘Quatre espècies’. No recordo què pujava el compte, s’acostava als 20 €. Per molt poc. Vaig treure la VISA i el DNI, però l’empleada va rebutjar tot aquell plàstic mentre m’assenyalava un cartell: «no s’accepten pagaments amb targes de crèdit per imports inferiors a 20 €», o una cosa per l’estil.
Vaig pensar que potser podia comprar qualque cosa més fins arribar als 20 €. No sabia pas què. Piles? Sempre fan servei, però érem a una botiga d’espècies i no en tenen; és lo que té el petit comerç: e-s-p-e-c-i-a-l-i-t-z-a-t, diu el seu mantra. No tenen piles ni tampoc xiclets de menta. A sobre no m’agrada la compra impulsiva, així que vaig amagar la tarja i el DNI per a treure un bitllet de 20 €.
En sortir per la porta me’n vaig adonar que no tenia més efectiu que el canvi –sí, aquestes coses passen de tant en tant. A l’aparcament no volen targes, ho sabia quan vaig entrar-hi amb el cotxe; el que no sabia és que a la botiga tampoc no en voldrien. Potser el metàl·lic no bastava, doncs el cotxe portava un parell d’hores allà devall –vaig aprofitat el viatge al centre per a veure una exposició. Sí, necessitava treure doblers, cosa que va suposar cercar un caixer, pagar la comissió, i uns 10 minuts extra d’aparcament.
I aquí em vaig adonar fins a quin punt havia fet el colló. M’havien fet caminar cercant un caixer, pagar la comissió per treure-hi doblers, incrementar amb 10 minuts extra el tiquet de l’aparcament… i tot allò ho havia fet en nom de la comoditat i l’economia d’Especias Crespí.
I la meva comoditat i economia, què?
Bé, doncs jo també la cuidaré: no hi tornaré mentre no acceptin targes de crèdit tal com les solen acceptar a les grans superfícies que recolzen els tipus lletjos, malaltissos, insensibles i baixets.
I a sobre tenen piles.
—
Imatges: Stacy Spensley, Wikimedia Commons.
10 comentaris. Leave new
Estàs de conya no? A mi també me fot però no tornar-hi per no poder pagar amb la tarja…
No estic de conya. Crec que no és gaire recomanable ser client d’algú que mira molt per la seva comoditat i economia a costa de la meva.
Clar; hauria de tornar-hi si fos una cosa tipus administració pública ineludible, si m’hi obliguessin amb una citació judicial, o si m’agradessin els càstigs –que tingués una certa tendència al masoquisme, vull dir. Però el meu no és cap d’aquests casos. Què li farem!
Ai, que ets d’exagerat!
Ja sé que n’ets clienta, Joana. Jo ho vaig provar. Per cert, els meus pares sempre deien que les de Can Perelló eren millors 😛
Jo per a les espècies vaig a l’argentí de l’Olivar. Les espècies són bastant millors que a Espècies Crespí i, sobretot, el tracte personal.
Per a altres productes vaig a uns xinesos que estan al costat de Pere Garau (quan vull fer menjar tailandés).
Les espècies de supermercat són una merda en general. Al manco al meva experiència no és bona.
Pel que fa al comerç local, en un col·lectiu tan gran hi ha de tot, com per totes bandes. Potser el caràcter local -que, per sort, comença a canviar- no ajuda. Però no diria que me tractin millor al carrefour -les poques vegades que hi vaig. De fet alguna vegada quan m’han cobrat una cosa amb un preu que no tocava he hagut d’anar a reclamacions, malgrat estar encara a la caixa.
Però vaja, està bé començar a personalitzar les coses per evitar posar a tothom dins el mateix sac. A aquesta illa tenim por de dir les coses pel seu nom.
Salutacions
Moltes gràcies pels llocs, Jaume.
D’un Cutrefour ja saps què pots esperar, o de la campanyia aèria Racanair, que son ben clars i t’ho recorden 2 dies abans de partir per email: “Tenim moltes restriccions per a tu”. Però quan pagues el doble a Vueling, no et tracten bé mentre fan molta publicitat dient que són molt guais, aleshores et sents defraudat.
Crec que si veus un problema i no ho dius, aleshores el problema ets tu; callant no aconseguirem una societat millor, i el comerç n’és una part important.
Abans d’escriure això vaig demanar al Twitter on podia trobar “Quatre espècies” que no fos a Crespí. Ràpidament ells em van preguntar què havia passat amb la frase “cada queixa és una oportunitat de millorar”. Frase enllaunada, de manual d’autoajuda, perquè en explicar-los-hi van dir que això de les targetes és així, i es va acabar la conversa en sec.
Som molt per Barcelona i els pakistanesos s’estan quedant amb tot el petit comerç d’alimentació. Son notablement més amables que qualsevol barceloní. No és cosa només de Mallorca.
Certament,
Jo també estic cansat de rebre mal servei a molts llocs als que vaig. El mallorquí normalment no es queixa, simplement no torna. Jo sóc més de dir les coses per donar l’oportunitat a la gent de rectificar (cosa que poques vegades es produeix).
La darrera vegada que vaig comentar a un peixieter de l’Olivar que no es podia pesar el paper del peix em va mirar com si fós un tio raro dient-me que tothom ho fa. És a dir, t’estafen (a petita escala) i a sobre et miren malament amb el rollo de què ho fa tothom.
De vueling podria esciure un llibre de males experiències. És la companyia, juntament amb Ryanair, que més procur evitar. I mira que la resta no és que em semblin massa millors. El problema és que en alguns sectors el mal funcionament és generalitzat i no tens alternatives.
Pel que fa als estrangers i les espècies, en el meu cas puc parlar d’algunes experiències. Un lloc de xinesos al costat de Pere Garau (anant cap a Manuel Azaña) on em tracten molt bé i tenen de tot i un altre al costat de les Columnes on gairebé ni et diuen bon dia.
També he provat un indi al carrer de Manacor. Tenen moltes espècies i el tracte és molt agradable.
El que no he trobat a cap lloc és la cúrcuma fresca. Només en forma d’espècia 🙁
Sí, aquí sembla que anam pel mateix camí amb les fruiteries 🙂
Salut!!!
Jaume, tenc ganes de provar aquestes espècies que recomanes!
És tant dolent el tracte de les companyies aèries que fan els vols domèstics des de PMI, que finalment vaig decidir pagar el menys possible. Acabo de comprar per 18€ un PMI-BCN-PMI pel gener, i ja en va un grapat així des del juny. Estalvio devers 1000€ l’any i només he vist dos inconvenients: pocs vols diaris i no poder portar una bossa de mà amb un portàtil –13 polzades i 2 kg, és petit. Els avantatges són cinc: la puntualitat, més espai per les cames, sempre puc posar la maleta damunt on som assegut, gairebé mai no tinc ningú assegut al costat i no donen la tabarra amb els aparells electrònics. No els alabo, el servei és molt millorable, però van de cara. Diuen que un avió és “un puto bus amb ales”. Gens d’hipocresia. Vull dir que no mostren el cartell VISA a la porta d’un establiment de decoració refinada i després tens sorpreses.
Molt d’acord amb tu. Moltes vegades les botigues petites van plorant ‘feu-me cas! soc jo!’ quan haurien de estar amb un somriure dient ‘estic interessat en que em fagis cas! ets tu!’. Després es queixen quan pero comoditat vas a altres llocs… Pero el altres llocs si qeu van de cara en quan als servicis que prestan!
Me fa recordar a segon quines botigues (petites) de roba y calçat de Sindicat que pareix que t’estan fent un favor per deixar-te comprar-li a ells! Clar, a la fi acaves a C&A…
Un salut i perdona el meu català escrit! ; )
Un plaer sentir-te, GuidoCor. Els eslògans que proposes m’agraden molt! Resumeixen tot el que volia dir, visca la concreció 😉