Ahir vam llegir un tuit que sospitàvem, però que mai no hauríem volgut veure:

Soy Mª Riera, la madre de María. Cumpliendo con su deseo me toca lo más difícil del mundo, deciros que ella falleció anoche. Gracias a todos.

Ens va colpir tal com ho hauria fet una trucada, que és el conducte habitual per a rebre aquestes notícies fatals. Sol acabar-se amb condolences bastides de les frases de rigor, perquè no saps què dir mentre el cap bull amb vivències que vols guardar per tu. Però ens esperava una novetat que descobriríem arribada la nit: Na Maria va preparar un acomiadament en obert al Twitter. La seva mare la va interpretar amb la força i l’estil de la seva filla. A través de na Maria Riera, na Maria J. Mann encara era viva al nostre timeline mentre estàvem segurs –malauradament– que s’havia mort. Mai no he vist cap acomiadament amb tanta força mitjançant una tècnica atàvica, l’escriptura, a un medi tan actual com és internet. He après que no hi té res a veure ni la tècnica ni el medi, sinó la força de les persones. Que qui diu que internet no serveix per a segons què és perquè no ha tingut la sort de conèixer-hi a persones com na Maria.

Mai no ens vam conèixer en persona. Na @taube08 era una habitual al Twitter mentre fèiem el Mallorca en Xarxa a la ràdio; una mallorquina que ens escoltava gairebé cada dissabte des de Berlín. Devers la primavera –no recordo la data– al llarg del programa vaig ser objecte de crítiques per part d’algú que va aprofitar el moment per a tenir més ressò usant el hastag #onamex del programa. El ressò va jugar a favor meu. Na Maria em va recolzar en públic i en privat, cosa que li vaig agrair breument en públic i més extensament en privat. A partir d’aquí encetarem una llarga conversa sobre la natura humana. Parlarem dels estats d’ànim pels quals hem passat. Vam provar de fer-ne l’anàlisi necessària per a pair-los i superar-los. Gairebé tots els correus començaven per un «això que m’expliques em sona molt». Fou una complicitat que ens ajudava a entendre el passat. A fer catarsi. A plantar cara al futur amb més experiència, il·lusió i forces renovades.

Na Maria tenia molta força. Mai no es va queixar de res. Tampoc del càncer, del qual me’n vam parlar ben poc perquè el que importava era l’actitud. La seva era exemplar: mai no cercava cap mena de victimisme. No necessitava cridar l’atenció perquè estava prou segura de si mateixa. Quan en parlava era per a dir que havia trobat una escletxa a través de la qual lluitar. No parlar-ne gaire era conseqüència de la seva gran força i respectar-ho era acompanyar-la amb el fet de no parlar-ne –no sé si m’explico. També me la contagiava, la força.

Tot això es pot transmetre a través d’internet i només per escrit. Mitjançant les xarxes socials, això que diuen que crea falsos amics i que no és res comparat amb el contacte presencial. No dic que no. Trobar-nos era un propòsit que vam tenir varis cops i que finalment la malaltia va impedir. És el que m’haurà faltat amb na Maria. Però no ha estat gens necessari per a saber que havia conegut una persona colossal.

A través dels tuits de la seva mare acomiadant-se dels amics, anit vaig saber que cas de veure’ns potser hauria cuinat per a ella:

@benjami nota para ti “Ave nocturna. Conversar con él es siempre un placer. Quiero que algún día cocine para mí. Cuando escribe es pura magia.”

No se m’acut cap millor descripció de les converses des d’aquesta primavera.

Carpe diem pels que som vius. La resta mai no morirà mentre sigui al nostre record. No és fàcil oblidar qualcú com na Maria. Ens ha sorprès fins i tot després de morir. Sí, és una paraula dura. No, no usaré l’eufemisme «deixar-nos» perquè no ho ha fet pas. La seva mare ens ho ha fet saber ben clar.