El Jonan i el Marcos (aka pixel i dixel) m’han convidat a una taula rodona a la Campus Party de València. Si no hi ha res de nou, demà a les 12h parlarem del menéame a «Proyectos web 2.0 en España». Compartiré taula amb representants dels projectes Panoramio i Tuenti.
Ja som a València –fins diumenge. Aniré penjant fotos a un àlbum del Flickr. Primeres impressions:
A pesar que al carrer xerren un altre idioma, el valencià, no he tingut cap problema per entendre’ls.
Al Campus cal mostrar les bosses cada 2×3. No m’agrada gens perquè són espais privats. La intenció és que ningú no robi maquinari, perquè això està estibat de portàtils. Han etiquetat el portàtil amb el meu nº de DNI, que també és apuntat a l’acreditació que penja pel coll. En sortir de les sales creuen el portàtil amb l’acreditació, diguéssim. No serveix de res –com gairebé sempre passa amb totes aquestes collonades de seguretat. Bé, serveix per una cosa: molestar qui no ha fet ni farà mai res. Els que sí s’ho passen bomba cercant com botar-s’ho, i per com m’han tractat a jo, he vist que és ben fàcil. No donaré pistes, però tampoc li llevaré l’ull al portàtil ni la motxilla.
Internet vola. Ni a 7 milisegons de mitja arriba una ràfega de pings cap al menéame:
rtt min/avg/max/mdev = 6.617/6.695/6.806/0.106 ms
La Campus Party no és gens cultural; ni importa cercar-ho. Les conferències no les segueix ningú. Ara mateix n’hi ha 13 escoltant la directora de iRTVE.
Tots aquests ordinadors em recorden aquelles garrafes de plàstic de 5 lt que alguns frikis de l’aigua carreguen al maleter del cotxe per a omplir-les a una font. Ni party ni res: frikis del bit devallant tot el que puguin. Tant ordinador m’atabala. El PC és d’estètica ben poc glamorosa. Garrafes i més garrafes de plàstic.
L’important d’un PC és allò que pinten les pantalles. Mirar el monitor és un acte individual. No li trob el sentit a la cosa de reunir-se amb ordinadors. A casa estaria escrivint això molt més còmode. Això sí, en polsar «publicar», serà un segon. No se m’acut què puc fer amb els 4 que ara em sobren. No dóna per les coses que sí estan bé d’aquestes trobades, com ara saludar l’Arturo, que ja m’ha vist. Tanco.
2 comentaris. Leave new
No he anat mai a les Campus Party, però me les imagino tal com les has contat: molta gent de cara a l’ordinador, sense parlar entre ells, preocupats únicament per aprofitar un ample de banda descomunal i descarregar en poques hores més GB dels que podrien descarregar en un mes (i molts més dels que podran gaudir -llegir, escoltar, veure, jugar…- en anys).
ÿs una llàstima que ningú no vagi a les conferències: no conec el programa, però és impossible que no n’hi hagi un fum de molt interessants.
Vaig poder assistir a la Campus Party i, ara que ja s’ha acabat, com ho has vist tant fàcil per a superar els controls? Quan sorties de cada pavelló t’obrien les bosses o, almenys les ben tocaven. Quan entraves i sorties de la zona de càmping, igual. I, sobretot, quan sorties del recinte es ben fixaven en tot el que portaves.