M’ho acaba de contar un amic: fa obres a casa, i en devallar sacs de runa va trobar l’empleat d’un banc llençant un ordinador. Semblava en bon estat, i li va demanar si se’l podia quedar. Cap inconvenient. El llençaven perquè no sabien la contrasenya (sic) però l’ordinador funcionava.
En arribar a casa, l’amic el va engegar. Va sorgir un Windows 2000. A la pantalla de login hi havia el nom d’una dona. Sense pensar-s’ho dos pics, va escriure exactament el mateix nom a la contrasenya i bingo, l’encertà a la primera. Dedins hi havia un caramull de declaracions de renda. Les va esborrar tot d’una, perquè és una bona persona. Per això som amics.
5 comentaris. Leave new
Precisament d’un banc… té pebrots 😆
Amb aquests temes de confidencialitat i privadesa de les dades, fins que no fotin unes quantes multes de quantitats ben escandaloses, la gent i les empreses continuaran prenent-s’ho a broma.
Senyor, senyor, en quines mans estan les nostres dades.
em va passar un cas semblant. Un tio meu va comprar un portàtil a un d’aquest hiper-magatzems de les avingudes de Palma, a on la primavera sempre arriba abans que enlloc. Be, la qüestió es que quan me’l va mostrar, resultava que hi tenia dades, programes i per l’històric del navegador una serie de pagines de feina, bancs…
Quan li vaig comentar, a part de sentir-se estafat, el va tornar de seguida.
a mi el que més m’al·lucina de la història és que “un banc done alguna cosa”… salut!
El problema es que això ja ni sorprèn… és del més habitual. La consciència de que les dades d’una persona són propietat de la persona (i no de qui té el fitxer on hi ha aquestes dades) és ben lluny de ser general.