A Mallorca acabam d’encetar una agenda d’esdeveniments voltant del tema «construcció de la identitat digital». A identitatdigital.net hi trobareu els organitzadors i patrocinadors. Em convidaren a presentar la primera xerrada. No sempre ens trobam amb temes que ens fan repensar amb tanta profunditat algunes qüestions fonamentals de la Xarxa. El de la identitat n’és un, i un encert que els organitzadors l’escollissin. Ens estan fent pensar, fins i tot deixondint després de massa valeriana 2.0.

Web 2.0?

Quan la Marga Castells em va proposar el tema «Eines de la web 2.0 per a la construcció de la identitat digital», tot d’una li vaig demanar si podia desmuntar el concepte «web 2.0» i em va dir que per descomptat –na Marga és comissària de l’esdeveniment junt a la Bel Llodrà.

Els arguments del Paul Graham són prou bons. Això que en diuen web 2.0 té tres ingredients:

• Tecnologia AJAX
• Democràcia
• No maltractar els visitants

El caràcter democràtic i tractar bé la gent són coses que formen part de la idea fonamental d’Internet, dels estatuts de l’associació de reflexoterapeutes de cornets de tap, i de qualsevol cosa social. Internet ja era prou democràtica al «1.0» amb llocs com la Wikipedia (2001) o la possibilitat de publicar planes web personals –que foren blogs a partir del 1999. Tot plegat ben abans que ningú no digués «2.0».

L’AJAX, la cosa més tècnica de les tres, just significa «ja tocava que el llenguatge JavaScript sigui útil de veritat a l’hora de programar planes web», i el JavaScript tampoc no era pas cap novetat –al 2004 l’AJAX va tenir la primera presentació popular amb el Gmail.

El terme «web 2.0» va sorgir quan acabàvem de contemplar el fracàs, devers el 2000, de massa projectes web que s’havien de menjar el món. En aquell moment alguns n00b pensaren que el web estava acabat. Alguns consultors ensumaren un bon moment per a vendre teràpies per a gent desorientada pel daltabaix. El més espavil·lat de tots fou el Tim O’Reilly, que va proposar un gran canvi desintoxicador, foc nou, un «2.0».

Però de «2.0» res. Just passa que ara les planes web són més fàcils d’usar perquè l’AJAX fa que el navegador no recarregui la plana sencera després d’un clic. No n’hi ha per tant. «Web 1.1» a molt estirar. Els cotxes amb tancafinestres elèctric són «vehicles 2.0»? No és, simplement, una evolució lògica de la tecnologia a mida que hi ha més usuaris i oferta, competència?

No passaria res si no fos que avui sembla que totes les coses democràtiques s’han de fer amb eines 2.0. Poden aconseguir que massa gent pensi que les 1.0 no ho són pas tant, i el vagin arraconant. Per les megacorporacions serà més fàcil concentrar les parades 2.0, comprant-les, i controlar totes les activitats «democràtiques». Mai no ho aconseguirien amb una Internet no etiquetada, diversa, tota ella democràtica –per descomptat.

Per tot plegat jo en parlaria ben poc, d’eines «Web 2.0», i molt de les «1.0». No hi ha res més 1.0 que el text. Ni més democràtic que poder-lo publicar, en voler, per tot el planeta.

El text

Després de llevar-nos de damunt l’etiqueta del 2.0, la xerrada aniria al voltant de recomanacions a l’hora d’escriure.

A Internet fem la nostra identitat a base de text. Els consells de la el RFC 1855 són tant vigents avui com quan els publicaren al 1995. Primer vaig mostrar les recomanacions de RedIris, més breus. Si veia que interessaven al públic, aleshores obriria el RFC, més llarg. Perquè em va semblar que escoltaven, també vaig mostrar conceptes més fins, com el segrest de fils o el top posting. Són detalls que destorben les converses col·lectives basades en text. Molta gent no sap que té costums molestos a l’hora d’escriure a les llistes de correu, però això no vol dir que els motius no siguin ben palmaris; molts errors no fan un encert. L’audiència més experta –i enfeinada– ens ignorarà si pretenem que llegeixin missatges d’avall adalt. Cal saber-ho si volem aconseguir una bona identitat digital als llocs més exigents. Servirà pels que no ho són tant, d’exigents, perquè anirem una passa endavant. Amb el text del Eric S. Raymond «Cómo hacer preguntas de manera inteligente» vaig intentar il·lustrar com les normes no són les mateixes a totes les comunitats.

Al 2008 es porta tant malament la cosa del text que destacarem, segur, si seguim els consells del RFC. Al document parlen de correu perquè era el gran mitjà del moment, però tot plegat serveix també pels blogs, comentaris i qualsevol cosa que escrivim als llocs «2.0».

Incís: els RFC diuen molt de l’esperit democràtic i de tractar bé els usuaris, això que en diuen el 2.0. Els RFC són els documents que estableixen ni més ni manco que els estàndards d’Internet, però l’acrònim és una lliçó democràtica: «Request For Comments», ço és, «Demano els vostres comentaris». Sí, per a construir Internet.

Els blogs

Després del correu, la plana personal és la cosa més important d’Internet. Avui són blogs i està molt bé que sigui així perquè el format convida a publicar regularment. També admet comentaris dels visitants, ens permet visitar altres blogs i deixar-hi comentaris. Són converses basades en text. Per a portar-les com toca no importa afegir gaire cosa al RFC 1855.

Seguir tantes converses al web pot ser feixuc si no usam els fils de subscripció RSS. Al menú d’aquest blog hi trobareu un apunt on intento explicar que són i com fer-los servir. Susbscriure’ns als comentaris dels blogs interessants no es fa gaire però què és tant útil com subscriure’s als apunts, car als comentaris poden sorgir converses més interessants –i diverses– que l’apunt de blog que els provoca.

Els consells per a fer triomfar un blog no solen funcionar, perquè sempre acaben fent que el blogaire sembli un spammer que escriu per a escalar posicions a la blogocosa. Les seves no semblaran converses sinceres, sinó plans de màrqueting. La fórmula de l’èxit és escriure apunts interessants, originals i sincers pensant que no els llegirà ningú. Basta que ens serveixin a nosaltres mateixos just pel fet d’haver-los escrit, perquè l’escriptura és la síntesi del pensament.

I la resta?

Me n’adono que he conegut tots els internautes interessants mitjançant el correu, a les llistes, o als blogs. A les xarxes socials «2.0» no he fet nous coneguts. He rebut moltes peticions «d’amistat» de gent que no conec de res, els afegeixo i segueixo sense conèixer-los, perquè no ens hi diem res. Em recorda l’ambient d’un bar de copes, on tothom mira tothom, somriu, sembla que s’ho estan passant molt bé, però ningú no diu res perquè la música ho inunda tot. No és fàcil fer una identitat sòlida, just permet deixar-se veure superficialment. Ja veurem com evolucionen, però de moment les xarxes socials no tenen, ni de bon troç, la força que la blogocosa i el correu a l’hora de fer-nos un nom a la Xarxa.

A la xerrada vaig botar-me mostrar tota la weberada 2.0 que havia preparat. No s’hauria fet gaire coneixedor si no fos que allà hi eren, preparades, per si no interessava gaire la cosa del text. Em refereixo a l’extensió ScrapBook del Firefox –en Xisco Lladó i la Bel Llodrà l’esmenten. No m’agraden les presentacions, m’avorreixen i em fa l’efecte que al públic també. Quan les uso, sovint veig un canvi d’interés –cap a més– quan les retiro per a mostrar qualque lloc web. Idò per què no limitar-se a llocs web, directament? La ScrapBook desa tot allò que es pot visitar amb un navegador: planes, imatges, vídeos, àudio. Podrem visitar-ho ràpid, fins i tot sense connexió. També permet subratllar text, escriure notes, eliminar text, i un caramull de coses que la fan prou útil per a xerrades. Això sí, mostra tot el que hi ha preparat, i si no els tractam tots pot passar que sembli que no hem repartit bé el temps. Sobretot quan n’hem preparat de mes –una cosa que faig sempre– per tal de poder tirar de nou material quan em sembla que algun tema no entra bé.

La decadència de les llistes de correu

No vaig esmentar aquest detall a la xerrada: em sap greu la devallada que els blogs han provocat a les converses de les llistes de correu.

ÿs comprensible, perquè el blog és més obert i allò que hi diem té més visibilitat. No hi circulen sempre els mateixos, cosa que sol passar a les llistes, especialment des de que han perdut pistonada.

Les llistes donaven lloc a converses més fresques i ràpides que no pas els blogs. ÿs una cosa que estem perdent, i crec què passa perquè no hi ha sang nova; es queda a la blogocosa.

Aguanto, just per tradició, a un parell de llistes on ho ha massa quarentons carregats d’equipatge. No és fàcil aprendre-hi coses noves, disruptives, que sí circulen pels blogs. Tampoc complir-hi el RFC 1855 perquè moltes necessiten sortir de la mediocritat, una renovació, i no es fan pas truites sense rompre ous.

Bitassa

• Planes i imatges desades per la xerrada. Important: Cal usar l’eina d’importació de l’extensió ScrapBook per a veure-les
  • En format comprimit amb bzip2: 11,5 MB.
  • En format comprimit amb Zip: 12,6 MB.
• Fotos del Xisco Lladó
• Fotos de la conferència
• Fotos de l’exposició
• Videoresposta al Josomid