El David Oliver i la Neus Juan em convidaren a participar en un debat sobre el cànon digital al seu programa, el «Dos i dos vint-i-dos» d’Ona Mallorca, junt al Miquel Angel Sancho, de Produccions Blau.

He retallat i cosit, en mp3, el tall d’àudio.

A la primera intervenció no vaig dir que ara toca recuperar el nostre dret natural de copia, el que cedirem als propietaris de màquines per a copiar, perquè ara ja no els necessitem. Temps enrere, el dels cassets, el cànon va funcionar perquè no teníem Internet i calia compensar els autors. No tenien cap mètode més que els editors per a distribuir la seva obra. No ho vaig dir perquè em va semblar que m’havia allargat prou fent història per a explicar que la còpia és un dret natural i la còpia industrial –precisament els impulsors del cànon– una concessió temporal. Però sobretot perquè era millor pel debat no dir, a la primera intervenció, que ja no necessitam l’empresa del Sancho. ÿs el pinyol del problema: ja no hem de menester les discogràfiques. Són les que impulsen mesures de supervivència com la del cànon –tot i que el Sancho digui que no; i què ha de dir? El cas és que massa artistes no se n’han adonat [1], encara, que no necessiten pas discogràfiques sinó una altre cosa que possiblement ni tant sols existeix, perquè tampoc no la compren. També hi ha un 50% de la població que no se n’ha adonat que necessiti Internet. Un parell de generacions enrere moltes persones no se’n van adonar que haguessin de menester telèfon. Res nou devall el Sol.

—
[1] Productors d’autoeditors?