En llegir els dos primers paràgrafs de l’article a ElPais.es m’he quedat bloquejat com un Windows qualsevol. Ho he vist tot blau:

Desde esta semana y hasta el 10 de octubre los ciudadanos pueden opinar en la Red sobre la nueva norma que regulará su relación con la administración electrónica. Una norma que no contempla la presencia del ‘software’ libre en la administración, que según el ministro Jordi Sevilla “tiene sus pros y sus contras” y no debe fijarse por ley.

La Ley de Administración Electrónica establece el derecho de los ciudadanos a realizar por medios electrónicos las mismas gestiones que pueden llevar a cabo de forma presencial en cualquier ventanilla de un organismo oficial. El departamento que dirige Jordi Sevilla ha decidido someter la norma, que creará también un Registro Electrónico y un defensor del usuario, a consulta pública.

A veure si ho entenc: volen que els ciutadans tinguem dret a fer electrònicament les mateixes gestions que en persona. Fins aquí fantàstic, però passa que al món electrònic el 90% vesteix Burberrys [1] i es boten aquest detall tant aclaparador: «no contepla la presencia de cualquier tipo de ropa». Ho fan perquè portar qualsevol marca de roba «tiene sus pros y sus contras». Contras? Superada la fase que per a tenir tractes amb l’administració no cal cap sexe, religió, raça i partit polític, ara resulta que té contras, vestir qualsevol marca de roba? Mare de dau!

Em penso que ja ho entenc: estan molt pillats pel pensament únic i haurem de portar Burberrys, m’agradin o no els quadres marrons.

El poder de les xarxes professionals

Al ram del bit és ben sabut que hi ha xarxes molt poderoses. Hi ha professionals que són de la xarxa Cisco, la Oracle o la Microsoft. Estan disposats a ser més fidels a la seva xarxa que no pas a l’empresa que els paga, en aquest cas l’administració. Saben que si l’empresa els acomiada, la seva xarxa professional els recollirà talment una xarxa de circ. La defensen amb l’objectiu de protegir-se ells mateixos, la resta tant els hi fot. Es passen l’anàlisi ètic per l’arc de triomf. Pretenen imposar productes que signifiquen, pels ciutadans, la necessitat del permís de l’amo de la seva xarxa a l’hora de tenir tractes amb l’administració [2]. Si algú s’hi oposa esmentant el «programari lliure» amb l’objectiu que ningú no necessiti permís, aleshores el tracten de fanàtic i talibà –per atacar el costat ètic de la cosa– empescant-se pegues tècniques i econòmiques –per atacar aspectes pràctics [3]. Són els «contras» de la frase del Sevilla «[el software libre] “tiene sus pros y sus contras”».

En Jordi Sevilla està sota la pressió dels membres de qualque xarxa professional, si no és que hi forma part. Ell i la Lourdes Muñoz, una informàtica de professió. Potser protegeix la seva xarxa professional? La política no és per a sempre i cal ser previsors:

Los socialistas se han pronunciado ya en varias ocasiones a favor del uso de formatos abiertos en los servicios electrónicos de la administración, que garanticen que todos los ciudadanos puede acceder a las webs públicas sin necesidad de adquirir el software de una compañía concreta, pero rechaza imponer su uso en una norma que podría ⿿vulnerar la libre competencia⿝, según dijo la diputada Lourdes Muñoz en el Congreso el año pasado.

Ja es poden pronunciar tant com vulguin pels formats oberts, que tot plegat és un brindis al sol quan a l’hora de redactar les lleis no contemplen el programari lliure.

No demanar programari lliure a un món copsat per just el contrari, significarà que caldrà usar marques, no és tant mal d’entendre. Però sembla que ells no entren en qüestions ètiques. Si ho fessin, quedarien fora els productes que defensen les xarxes professionals. D’aquí les contradiccions, el voler i doldre. O no voler, directament.

Un gobierno que en tractar de programari no entra en qüestions ètiques per tal de protegeix marques [el Burberrys], això és el que tenim.

I una ministra que vol demanar permís al Bill Gates per a usar la ÿ. Tot plegat ben simptomàtic de la genuflexió bítica que els aclapara.

No fan la seva feina

Si el gobierno no té esment amb l’ètica perquè només parla de competència empresarial, qui ho farà? Amb poder, vull dir, perquè de ciutatans piulant –i de franc, que ells cobren– ja en som un bon grapat. Piulades que entren per una orella i surten per l’altre. Anem ben servits, amb aquests governants al servei de les megacorporacions però pagant nosaltres. Tot per al poble però sense el poble. Despotisme bitificat a raig.

I tot plegat sense poder-me donar de baixa d’espanyol. Si fos una cosa privada no hi torno i tal dia farà un any, però d’això no me’n podré escapar pas.

Vaig a mirar un parell de capítols de «Sí ministre», a veure si aconsegueixo relativitzar espifiades polítiques tant immenses com les dels darrers dies.

—
[1] Burberrys o qualsevol altre.
[2] Cal acceptar llicències que priven de llibertats bàsiques. Per exemple, cal el permís dels propietaris de les patents dels formats per a obrir arxius .DOC o .XLS del Microsoft Office. Si no s’accepta la llicència, no hi ha permís per a llegir.
[3] Oblidant que hi haurà pegues pràctiques a l’hora d’usar més roba a un món on el 90% vesteix Burberrys, però no són pas pegues reals. Aquí en vaig parlar.