Em van convidar a participar en una taula rodona de les V Jornades de Programari Lliure a la UPC. El tema era «GNULinux i els usuaris novells: està preparat?» i la moderava na Mercè. però em vaig equivocar i vaig preparar «El programari privatiu i els usuaris novells: està preparat?».
Un parell m’heu demanat una còpia del que vaig dir, però no la tenia perquè vaig improvisar. Només guardava uns apunts escrits a mà just abans de xerrar, i he mirat de recordar el que vaig dir. Per aquí va anar la cosa:
A casa ni la meva dona ni els nins han usat mai un ordinador amb Windows, així que en vam comprar un. D’entrada va ser molt ràpid i fàcil: desembalar, connectar i funcionar. En això podem dir que el programari privatiu està preparat pels usuaris novells.
Però tot d’una van sorgir avisos, un darrer l’altre. Com pot ser que el nostre sistema estigui desactualitzat si l’acabem de comprar! Una cosa que nom McAfee Trial (una empresa de motos?) ens deia que el nostre sistema era insegur fins que no el poséssim en marxa. Vam obviar els primers avisos, però seguien sortint.
El petit és un poc aprensiu, i llegir tants advertiments l’havia amoïnat: papa instal·la això que diuen o se’ns aferrarà un virus, a veure si l’ordinador es posarà malalt. Fins aleshores havia estat un usuari feliç, despreocupat per aquestes coses.
La juguera pesava i tot d’una van anar a cercar els jocs. Com pot ser que un ordinador de 1000 Eur no tengui el tetris? Ni escacs, ni Mahjong, només el solitari i el cercamines. Però si fins i tot els mòbils de gamma baixa que regalen les operadores tenen un tetris!
Tot seguit vam anar a cercar l’instal·lador de programes, potser teníem una instal·lació mínima i calia baixar la resta. No el vam trobar, ni Synaptic ni Winaptic ni res que s’hi assemblés. No hi ha cap eina on entrar-hi tetris que surti una llista de candidats per instal·lar? Vam cercar-ne per Internet i sí, hi ha jocs, però quina feinada: omplir formularis, que si ens volen subscriure a les novetats de la casa, que si obre un compte d’usuari amb contrasenya, que si versió trial (quina afecció a les motos!). Ho vam deixar a l’espera de trobar el… Winaptic?
Cercant jocs amb l’Explorer vam acabar marejats. Quantes finestres amb publicitat no s’arriben a obrir, les tanques i se n’obren més! Mai ens n’haviem adonat del difícil que és és això de navegar. Ser usuari de navegadors privatius no és senzill, però té mèrit: cal desenvolupar habilitats colossals amb l’ús de la rata a l’hora de tancar finestres. No duu gaire jocs, però mira, passes l’estona.
Ja que som al navegador: com podem obrir pestanyes amb l’Explorer? En fer Control+N s’obre una finestra nova… i tooootes les finestres amb publicitat un altre pic.
La dona va fer una compra al web. Té el costum de guardar la llista, en acabar-la, dins un PDF, però no vam trobar la impressora PDF. Vam cercar arreu, intentarem instal·lar més impressores i res, sembla que no n’hi ha. Al 2006, caldrà que tornem al paper?
Enviar missatges també ha estat un enrenou. Amb el Messenger no, amb l’Outlook Express. Tot d’una vam tenir un compte de Messenger, perquè allò no parava de dir que ens donéssim d’alta. Una pregunta: no es poden enviar textos llargs amb el Messenger? Tampoc res a usuaris desconnectats? I el que ha triomfat, quines coses.
Tornem a l’Outlook Express: a la configuració vam entrar-hi localhost al SMTP, com havíem fet sempre. Doncs no va funcionar. No admetia localhost perquè sembla que no teníem cap servidor de correu al Windows. Després de cridar al servei d’atenció al client de Telefònica vam aconseguir configurar el seu servidor SMTP. Cap problema, coneixien l’Outlook de daltabaix. Però no ens servia, perquè només el podíem usar per les adreces @telefonica.net –abandonades, són un niu d’espam. Vam recuperar el servidor SMTP dels nostre domini, que teníem oblidat. No hi havia color: era més lent, qualque cop es tallava, i mai sabíem si un missatge s’havia lliurat, perquè no teníem accés als registres del servidor. No és que la família fossin usuaris avançats, però els hi havia preparat els permisos i s’havien apuntat escriure
$ grep -i adreça-destinatari /var/mail/logi sabien si els missatges havien sortit o no.
Per cert, on té l’Outlook Express un bon filtre antispam? No, blocar remitents i usar regles no és la solució –i quina mala llet a les instruccions abans lincades: l’exemple diu com filtrar missatges que diuen «free software» i «freedom» a l’assumpte.
Va fer falta redactar un escrit, una cosa ben elemental als ordinadors, i quedarem estorats. No hi ha res millor que el WordPad? Algú sap com s’activa el corrector ortogràfic en català? Ho demanam a un amic i ens diu «useu el Notepad», ho vam provar i tot d’una entenguérem la broma.
Vam cercar un altre navegador –privatiu, clar– perquè l’Explorer no ens feia el pes. L’Opera tampoc portava pestanyes però bé, ens conformàrem. Uns dies després vam llegir que tenia un problema de seguretat i vam fer clic a l’eina d’actualització del sistema. No hi havia cap pedaç pel Opera. Esperarem una setmana i tampoc, només n’arribaven pel Windows (i venga reiniciar). Vam saber que calia anar a cercar les actualitzacions a cada lloc de cada fabricant de programari. Quin enrenou, això del Windows no està pas gens integrat! Tots els llocs són diferents i cal saber-ne, per trobar pedaços. Ho va resoldre el fill gran. No m’ho podia creure: tu has pogut instal·lar una actualització i no ets l’administrador? Vaig mirar de restringir els privilegis dels usuaris. Tot a base de clics, però tampoc no va ser pas tant fàcil; no m’estranya que ho provin pocs usuaris del Windows i allò acabi sent un quan-pixa-rellisca. Al final també cal saber coses d’administració. En això el programari privatiu està tant preparat per als novells com el GNU/Linux.
Tot i les restriccions, el petit va instal·lar alguna cosa mentre navegava amb l’Explorer. Des d’aleshores l’ordinador va quedar com a rar. Diu que es va obrir una finestra amb una cosa d’un certificat activenosequè i d’un perill de virus. ÿs el que té ser aprensiu: va dir que sí a tot.
Des d’ençà que hi van posar un CD de la Sony, Celine Dion per a més senyes, encara va més rar. Estem amoïnats.
Amoïnats i estalviant, perquè vam anar a cercar el full de càlcul i tampoc n’hi ha. Pot ser? Ens han dit que hem de posar el Microsoft Office, vam mirar i no és cap broma: 400 Eur al lloc més barat i sense base de dades que… ho endevineu? Tampoc n’hi ha. Amb base de dades frega els 700 Eur, la criatura.
Ens diuen que es fàcil, el podem aconseguir il·legal. Cony, potser és molt fàcil però no hi estem avesats, a fer aquestes coses. Ens fa respecte, començar a guardar tantes feines amb un programa d’estranquis. I si demà el protegeixen més i ens l’hem de comprar, fuig! Diuen que Microsoft està afegint una cosa que es diu WPA i que et poden deixar sec. Que sí, surten contra-WPA, però encara no ens hi hem veiem fent cap paperot a una pel·lícula de lladres i serenos: nosaltres només volem escriure i fer quatre càlculs. Hòstia, sempre ho havíem fet fins ara, sense aquest malviure subterrani! M’estava estressant.
I si la cosa acabes amb l’Office, però sembla que n’hi ha més. El Paint, on té les capes? Tothom ens diu que Photoshop és la solució, i són 800 Eur o aconseguir una còpia il·legal de ves-te’n a saber on.
Vam cercar un programa de dibuix vectorial, i en efecte, no n’hi ha. Cal comprar (o aconseguir) un… basta! I és clar, que pagant es poden aconseguir moltes coses. Però es tracta que sigui fàcil als usuaris novells, i pagar aquestes murterades no ho és pas. Gastant aquestes xifres pel GNU/Linux, tot plegat seria encara més fàcil que al Windows: podria llogar algú per a fer les coses més complicades i encara sobrarien doblers. Els fabricants de programari privatiu només em donen una llicència, això és, un paperot que diu que puc usar el programa. A continuació ho hem de fer tot nosaltres.
Al final ens ressignarem a instal·lar un parell de programes il·legals, quin remei. O això o les vacances. Vam deixar-ho córrer a la web, calia trescar massa, i posarem un programa p2p. Vam esperar dies per què arribés, com enyoràvem el Synaptic (de veritat que no hi ha cap Winaptic?). Per descomprimir-ne un va fer falta cercar el programa descompressor que no teníem, el vam trobar, després calia una clau, era dins un arxiu que en fer-hi clic s’obria amb un programa que no tocava. Finalment el vam veure:
.:*~*:._.:*~*:. eLit3 JuAnk3rz T3Am .:*~*:._.:*~*:.Y0Ur Cr4k iS H3r3!
A2374GH326452FI
MWHAHAHAHA!!
No les teníem totes. I si l’ordinador encara va més rar? El cunyat deia que és normal i que ell ho esborra tot cada any i ho torna a instal·lar. Què?! Tornar a fer aquesta feinada un altre cop? No, ca! Potser a ell li sembla normal perquè treballa a una empresa de fumigacions, però a nosaltres i amb l’ordinador, no.
Després de la experiència, que va durar un mes, arribàrem a la conclusió que el programari privatiu no està preparat pels usuaris novells i també vam instal·lar un GNU/Linux a l’ordinador nou.
En acabar la taula rodona ens demanaren un comentari final. El defensor del Windows digué que el programari privatiu és el que trobem al carrer, i que la vida és dura. En arribar el meu torn vaig dir que sí, a l’hora d’usar els ordinadors la vida pot ser dura. Però en el nostre cas ho és per què cal que defensem la nostra llibertat. Són situacions qualitativament molt diferents.
15 comentaris. Leave new
xD fantàstic, m’ha encantat…
Suposo que tots els lectors arribaran fàcilment a la conclusió de que el programri privatiu no és d’allò més senzill…
Per altra banda, si algún ‘defensor del windows’ troba que ells sí estan preparats per l’usuari novell i el programari lliure no, vol dir que ens hem desforçar més per canviar-ho. Això d’unir-se a l’enemic només val a les pel·licules.
FrIkI, gràcies! Ho entengueren, però eren unes jornades de programari lliure 😉
D’entrada em vaig «equivocar» pensant en transmetre que sovint ens sembla millor el que coneixem. Que cal que ens anem oblidant de la pregunta «el programari lliure està preparat pels usuaris novells?», perquè ja cansa un poc. Però també és el que dius: conegut o no, el programari privatiu no és pas gens senzill.
Ja ho deia Ell: no pots tenir tot el que vols. Usar una màquina amb tant de potencial com un ordinador hauria de dur un període d⿿entrenament que no té perquè mai acabar. Jo mateix no vaig descobrir fins fa poc el tac, que és el cat clàssic però a l⿿inrevés.
Alan Key ja comentava això fa una vintena d⿿anys: els ordinadors han de ser bicicletes per la ment i no caixes negres. ÿs casi ridícul voler usar una màquina i pretendre que no hi haurà d⿿haver esforç per entendrer-la.
Simplement genial, jo també passava per aquestes angúnies de forma periòdica cada certe temps. Ara quan qualcú diu coses com que no pot començar a fer aquell treball, o a estudiar a la UOC, o a programar qualque mena d’aplicació, fins que no faci un format c:, a mi me surt un somriure que me va d’orella a orella, el windows baixa la productivitat, ho tenc comprovat des de que a casa tots fem servir GNU/Linux.
Per a mi l’únic problema de GNU/Linux, pels usuaris novells, és el reconeixement del maquinari i la manca d’alguns drivers, encara que cercant pels fòrums sempre, o quasi sempre, es pot trobar la solució a aquests problemes. Un cop que la distribució detecta tot el hardware, o es configura, no tenc cap dubte que és més fàcil utilitzar una distribució GNU/Linux. Només un apunt, abans amb el windows record visitar la plana web de Softonic quasi cada dia, sempre cercant nous programes; els que tenia a l’ordinador caducaven, funcionaven malament o no em deixaven fer el que volia. Amb la meva distribució GNU/Linux tot això ha passat a la història. Gràcies el Synaptic només he d’escriure el nom de l’aplicació i llestos. A més, en el meu cas i amb scripts com Automatix, en ben poques passes es pot deixar l’ordinador plenament funcional amb totes les aplicacions que un simple usuari pot necessitar.
Hola, Pau!
Bé…
a mi m’agrada donar a l’interruptor i qué es faci la llum, sense entendre gaire de fluïts d’electrons…
també m’agrada obrir el frigorífic per treure el meu refresc sense necessitat de saber com cony es possible que una cosa que fa calor per darrera pogui mantenir el fret per dintre.
Eh! i la màgia de la tele, ¿qué?… comprenc que a la meva àvia li semblès cosa de bruixots… veure en una caixa les imatges que en aquest moment s’estan generant a milers de kilòmetres és una maravella… diuen que té a veure no sé qué amb unes ones hertzianes… coses rares, de científics, però a mi nomès en cal pitxar un botó per gaudir-ho.
El cas és que m’agrada remenar ordinadors… però això només es un vici personal… crec que seria convenient que els ordinador fossin uns electrodomèstics més.
ÿs clar que aleshores no m’ho passaria tant bé!
😀
El tema dels drivers sol passar sovint per mor que els fabricant ens discriminen com a usuaris, i cal que els programadors facin enginyeria inversa per arribar a fer un driver que funcioni amb la nostra distribució GNU/Linux. Fins que els fabricants no es concienciin que han d’obrir el seu maquinari donant especificacions lliures poca cosa podrem fer al respecte.
Ismael això que dius és cert, no tenim perque sabre com funciona la nostra gelera. Però si estudies electrònica i et montes un taller de reparació de geleres no tindràs cap problema ni un per poder sabre com funcionen. De la mateixa forma si parlam de televisors, bidets, vàters… tu dius que t’agrada tafanejar dins ordinadors, a mi m’agrada tafanejar dins el codi, naturalment la meva dona no es posarà mai a estudiar el codi font d’un programa, però si jo li puc modificar perque li funcioni millor ella ho agrairà i si te paguen per fer-ho encara millor.
Els ordinadors no són com un electrodomèstic qualsevol, tenen un fort grau d’interactivitat i cal que l’usuari passi per un periode de formació per tal que el pugui fer servir, i quan més n’aprenguin millor. En canvi la tele només requereix que l’usuari s’assegui davant i canvii els canals, amb això ja n’hi ha prou.
A casa ara n’hi ha un de usuari novell de GNU/Linux. Te una maquina nova de fa dos mesos. Hi va instalar un WinXp, amb llicencia, legal.
Ahir a la nit em cridà per instalar/configurar el messenger, ¿¡?.
Al monitor vaig veure un escritori Ubuntu. I no, no era un Live-CD, esta instalat.
I el Win?, no hi ha Win.
Ha llevat el win i no en vol saber res. Te un disc dur de 300Gb, de sobra per instalar el dos sistemes. O dic per que ell fa servir la maquina practicament per jugar jocs en xarxa. Jugar amb win, i linux per lo altre. Però diu que no, que instalara un emulador de win per els jocs.
Em diu que el win ja no anava be, havia de formatar o desfracmentar o no se que, i ja esta cansat d’aquestes coses. Així que res de win.
No tenia só a l’amarok. I lo que no l’hi agradara gens, és que no te acceleració grafica 3D.
Ara vorem lo que dura. Ahir a la nit, cassi no ha dormit. Es passa ores llegint per can n’ubuntu forum, i es-linux.org/forum.
Tendra paciència per arreglar totes aquestes coses?. Si en te, serà que estava molt cremat amb el win.
A¡¡! per cert, em va demanar quin antivirus feien servir per Linux.
Molt bon article! L’enhorabona!
A mi quan em diuen que Linux és molt complexe els dic que el meu menut de 3 anys és capaç de fer-ho anar, ho puc deixar sols i no m’ha destroçat mai res ni he necessitat reinstal·lar mai el sistema.
Així que treguin les seves pròpies conclussions.
Comentaris interessants, permetin que m’hi afegeixi 😀
En efecte, pau i Ismael: els ordinadors són mals de comparar amb altres coses. Són multipropòsit i tenen peces que es poden copiar amb dos clics (o un) i modificar-les com qui tecleja un comentari aquí. També són més complicats i donaran més feina que les eines mono-propòsit. Es veu des del moment que l’arranques i allò s’estorba molt: carrega el fotimer de coses que pot fer. Els mòbils, quan eren monopropòsit (cridar) arrancàven volats. Ara ja no, perquè són multipropòsit. En arribar moltes funcions, es dispara la imaginació. Hom comença a demanar poder modificar coses, que ho pots fer tu o, només si és lliure, encarregar-ho a un tècnic mentre estàs espatarrat al sofà.
Guillem: els problemes amb el maquinari formen part de «la vida dura» que deia que ens ha tocat fer ara: defensar la nostra llibertat usant ordinadors. Com diu enGuillem, podem fer poca cosa. Jo faig això:
— Només compro ordinadors que se que funcionen. No sol ser complicat saber-ho després de trescar un poc per Internet amb el model exacte.
— Si són complements que arriben després, només els compro a llocs on els pugui tornar si no funcionen, sense preguntes, només mirant si ho torno en condicions. Vaig alerta desembalant. Si són «blisters» ho pregunto en el moment de la compra a la persona a qui ho hauré de tornar. Si posa pegues, ho torno allà mateix, sense obrir res –i un pic va canviar d’opinió: «si ho obre bé amb tisores per la vorereta…» A Mallorca: Carrefour (30 dies per tornar-no), PC City (15 dies). Al web hi ha molts llocs on es pot tornar. Encara que a la plana ho diguin ho pregunto per correu, així ho tenc per escrit: «podré tornar-ho si el motiu és no funciona en GNU/Linux?”». A Optize em van dir que sí.
Pep, segons quines targes, pot ser un moment tenir l’acceleració (http://wiki.debian.org/NvidiaGraphicsDrivers).
aaloy: els fills inspiren històries, eh? 😉
[…] podeu llegir [url=http://blog.bitassa.cat/arxiu/2006/09/11/565/]aquí[/url] Enllaç permanent […]
Bon dia, Benjamí… M’ha agradat tant el teu relat que escriuré alguna cosa sobre el tema i t’enllaçaré directament (com en Miquel Lluís Mestre) 😉
L’únic problema (tonto, si vols) que trobo amb el gnu/linux és afegir-ne nous programes, que en w-xp t’ho fan bastant mastegat, i a linux encara em costa aclarir-me una mica.
Txerra jo també pensava com tu quan vaig començar amb això del GNU/Linux, però quan vaig descubrir l’apt-get i tots els seus sabors me vaig adonar de com havia estat perdent el temps durant tots els meus anys de windowez.
[…] — [1] Burberrys o qualsevol altre. [2] Sempre oblidant que hi haurà pegues pràctiques a l’hora d’usar més roba a un món on el 90% vesteix Burberrys, però no són pas pegues reals. Aquí en vaig parlar. […]