Aquí teniu l’Internauta d’avui en mp3. També és al web de Catalunya Ràdio, però allà no és fàcil ni trobar-hi coses ni lincar-les.

Com sempre, m’he embullat en amollar la cosa que tenia pensada dir: que en Jordi era generós. No és de bades que sempre recomanava l’espontanitat. Això no volia dir que no es preparés els programes de ràdio, sinó que els papers a l’estudi i la preparació no havien d’encotillar cap conversa.

Vivia els programes que feia, cosa que també significa preparar-se. I molt. A l’època de l’orquestra s’ammarava dels temes i persones que eren útils pel programa. En acabar l’orquestra, va arxivar tot allò per a quedar-se només amb els amics. Va dir-me que tenia previst fer el mateix amb moltes històries d’Internet un cop acabat l’Internauta [1]. Deia que calia anar lleuger d’equipatge i per això les seves arxivamentes eren clares: va regalar tots els discs de l’etapa de productor i ràdio musical. També l’obra completa del Pla –un mestre per a ell– amb l’argument que ja l’havia llegit. Jo sempre sortia carregat de ca seva, bastava que estirés un llibre de la lleixa per a regalar-me’l «l’he llegit». Era generós, i és el que avui volia dir. Però no es limitava a qüestions materials, sinó que era de tictac vital generós.

La generositat

En Jordi Vendrell va donar micròfons estables, diguéssim, a moltes persones que avui són cracks de la comunicació. Des del Monzó fins a la Rahola passant pel Sebastià Serrano. Sovint van començar-hi després d’un fitxatge que va arribar poc després d’una invitació a un dels seus programes de ràdio. No en bravejava gens pas, d’haver fet tant «descobriment». Quan en parlava, mai no usava aquesta paraula i es limitava a un «va començar amb mi». Sempre tenia el nas esmolat i conèixer gent interessant el feia feliç; els cercava. Reunir col·laboradors interessants al voltant d’una taula amb micròfons ho era tot al programa l’Orquestra. Poc abans, al Mínim esforç, feia rams:

Jo deia que en el mínim esforç, un magazin original, em limitava a recollir les flors que el personal em donava i en feia el pom que era el programa.

–introducció al llibre-dietari sobre el programa l’Orquestra.

En el meu cas [2] tot plegat va començar en explicar-li l’aventura que teníem amb RedIRIS per aconseguir un domini i amb Telefònica per què fes de servidor DNS. Va deixar-me un missatge al contestador interessant-se pel tema. Després, per correu, em convidà a explicar-ho a l’Internauta. En tornar del programa vaig trobar un missatge: havia estat molt bé i a veure si seguíem en contacte. No m’ho esperava, perquè la nirviada no m’havia deixat ser natural ni dir el que volia. Vaig rebre els primers ànims del mestre. Pocs dies després em demanava que l’ajudés amb un article per La Vanguardia –aleshores vaig saber que als articles els hi diuen papers, a l’ofici. En donar-me les gràcies li vaig dir –amb clar registre de fan– que no res. Que per jo era molt divertit poder ajudar algú que tants anys havia seguit només com a client. N’estava aprenent molt i que, de fet, encara no m’ho creia. Em digué que em fitxava si hi havia l’oportunitat i em deixava. Resumeixo la frase perquè trobo que m’estaria malament copiaferrar-la sencera. No em demaneu perquè; educació judeocristiana de la que sovint en feia conya. Suposo.

Estic segur que moltes persones poden explicar batalletes semblants amb en Jordi Vendrell. Dic que m’ho sembla, perquè no és fàcil saber-ho: era reservat i li agradava mantenir les seves amistats, grans i mitjanes, en grups incomunicats.

Aquells cinc anys vam fer molta feina plegats, però sense cap fitxatge. No van ser els millors temps per a ell. «Virgensita que me quede como estoy» va ser la seva resposta en preguntar-li pel futur a una taula rodona amb el motiu de no recordo quin aniversari de Catalunya Ràdio. Però no es capficava gens en les coses negatives i preparava sortides, «sang nova» era el qualificatiu, perquè «després de l’hivern sempre ve l’estiu».

Em va animar primer i apadrinar després, davant els seus contactes, perquè escrigués articles a revistes vàries. «I un llibre, farem». En això sí que vam fer prou feina junts i vaig aprendre moltes coses. Ell m’ajudava amb l’estil i jo amb els detalls tècnics dels seus articles. Assegurava que sempre podia esborrar els primers paràgrafs de tots els articles, perquè «només serveixen per agafar marxa». Em recomanava concrecció «tractes massa temes en un mateix paper, aquí hi ha material per a fer la revista sencera!» sovint deia –això no ho he solucionat, encara. Com a consell de fons em va passar els sis principis de l’article del George Orwell «Politics and the english language». Deia que no calia res més per a escriure bé. Trobareu l’article d’Orwell per aquests internets.

Es va alegrar i em va animar quan vaig començar les primeres col·laboracions a Ràdio Jove, amb en Llorenç. He recordat sovint el seu «a triomfar nano, ja ho veuras» quan no tenia gens clar si tot plegat era per jo o no. En saber que venia a viure a Mallorca tot d’una em va dir que cerqués en Llorenç perquè segur que ens entendriem. Per una regla de tres, no puc fer altre cosa que confiar en les seves profecies ;).

Va morir poc després dels primers programes i no em vam parlar pus. Hauria estat fantàstic viure un aprenentatge semblant als articles, sobretot la darrera temporada perquè m’ha tocat fer de presentador, productor i no se què més. Als seus escrits hi veig moltes teòriques que també m’havia plantejat. Ell les va superar i n’explica el com. No en va rebre gaire, de consells:

Consells:

• Tino romero: en este oficio lo mas importante es resistir.
• Jose Luis rodriguez: grava’t i escolta’t, grava’t i escolta’t, no trobaras millor critic –o mestre– que tu mateix. és veritat, rares vegades m’agrado.
• Don Pollo: yo siempre busco un minuto de radio, raras veces lo consigo.
• Pallardo: vocaliza.

Crec que cap mes.

En aquest ofici els bons consells van molt cars. Potser es perque sovint no serveixen de res si no estàs mínimament preparat per entendre’ls.

Un servidor sempre diu a tot novell que el vol escoltar: somriu al micròfon, escriu amb l’orella i grava’t i escolta’t. No se si algú m’ha arribat a fer cas. Amb un temps de practica, però, tothom ho entén perfectament. Ei, si volen fer radio, si volen fer informacio, canviar el mon o qualsevol altre tonteria, no.

–introducció al llibre-dietari sobre el programa l’Orquestra.

Tota la feina que he trobat, i el que se fer als mitjans, és gràcies a ell. és el meu segon ofici. A estones el primer, i sol ser els més divertit.

Els escrits

Al l’Internauta d’avui i al blog del programa diuen que duc la batuta de la recuperació dels escrits del Vendrell. Ho trobo una exageració, encara que comprensible perquè darrerament he estat un poc erre-que-erre amb el tema.

Devem la troballa dels escrits al Jordi Rodon. M’ho va dir tot d’una [3], a l’estiu del 2001, i vam quedar que me n’enviaria una copia per a decidir què en fèiem. No l’he rebut fins el 2006. No per a res en particular, coses que passen. L’efecte insular, possiblement.

En llegir-los vaig pegar un bot: escrivia un llibre sobre la Orquestra amb la intenció de publicar-lo! Està en forma de dietari, primer la preparació i després les impressions dels primers programes. No el va acabar.

També hi ha tots els seus articles i entrevistes. Segur que tenen drets dels diferents diaris i revistes, però potser aconseguim qualque permís.

Cal publicar-los? era la gran pregunta. Vaig recordar que més d’un pic m’havia dit que guardava els seus articles per a penjar-los d’un web en versió original i sense les modificacions habituals dels editors –que no sempre compartia. Quan sortia que conservava qualque fil de conversa interessant que havíem fet per correu, sempre em deia que el guardés, car algun dia podia ser històric.

Tot plegat em feia pensar que estava bé publicar els seus escrits, però volia contrastar-ho, i sobretot amb gent que el coneixia bé. Vaig avisar de l’existència dels escrits a un parell d’amics seus. A veure què en trobaven. L’opinió del Partal ja la sabeu, i la de la resta no és gaire diferent: cal publicar-los a Internet. Potser també a més mitjans, però a Internet segur.

En veure’ls animats intentava engrescar-los un poc més. El projecte de llibre de l’Orquestra està ordenat per dates i pot tenir format de blog –però adaptat. Pot incloure una secció on posar-hi les entrevistes i els articles dels diaris. Caldrà aconseguir permís i potser caldrà penjar-los poc a poc. Hom pot adonar-se’n de les novetats amb un fil de subscripció. Els comentaris dels visitants poden un ingredient xarxaire de pro –la sal, fet i fet. Si hi posam pujada d’àudio i fotos, possiblement recuperarem gravacions que deuen trescar per les cases de prou clientela. Si a un programa fan referència a una noticia de La Vanguardia, qui sap, potser algú l’escanneja i la penja.

Hi ha un bon berenar. Primer cal corregir els escrits, que són en brut. Tot seguit escollir una eina lliure de publicació i adaptar-la, fer un disseny guapo i tota la pesca. Una cosa tipus oriental, li hauria agradat, amb un Buda per qualque racó. Un host que faci brollar àudio i vídeo menjarà prou ample de banda. De moment sembla que em miren a mi, per la cosa de ser informàtic i haver mogut la cosa. Però segur que sortiran ajudes per aconseguir-ho.

Anar-hi anant, encara que a tots ens agradaria que fos «rait nau», com deia el mestre.

—
[1] Acuarius nomia el seu proper projecte, en forma de programa de ràdio i web a Internet. A partir del 1997 anava omplint, poc a poc, una base de dades important amb webs de vida alternativa. Un cop més es va avançar, al 1998, i aquest cop al «un altre món es possible» del Ramonet i les trobades a Portoalegre.
[2] Guardant les distàncies evidents amb els cracks de debò. M’he equivocat en no dir-ho a la intervenció d’avui a l’Internauta.
[3] En netejar l’ordinador del Vendrell, per a vendre’l, va trobar-hi tots els seus escrits i en va fer una còpia. En entregar-la a la família va demanar-los-hi permís per a quedar-se una còpia i passar-la a un grapat d’amics.