L’entrevista és del 19 de setembre del 2005, però no s’ha publicat fins fa poc al nº 10 de la revista Coneixement i Societat. Des d’aleshores un grapat de coses han canviat; és ben cert que un any a Internet és com quatre al món real. Quatre o més.
En vista de la quantitat de blogaires entrevistats, de preguntes i del bon ofici de na Mercè a l’hora de pescar perles, estava clar que no en publicarien ni tant sols un 50%. Per això Vaig demanar-li permís per a copiaferrar-la en versió original al blog –després que sortís a la revista, clar. Me’l va donar aleshores i fa un parell de dies, quan li he tornat a demanar. Per això aquí la teniu. Just hi he corregit un parell d’errors de sintaxi. ÿs un bon patracol, estau avisats.
La Blocosfera catalana
1. Les dades personals que vulguis donar sobre tu: nom, edat, lloc de residencia, feina, aficions, etc.
Benjamí Villoslada i Gil
41 anys
Sineu, Mallorca
Home de fer feines, majoritàriament amb bits.
Afecció: guaitar
2. Quan i per que inicies el weblog? Per què li poses aquest nom?
El vaig començar a l’agost de 2004. Podia haver-lo encetat en qualsevol moment des del 2000, quan vaig provar Blogger per a tafanejar l’eina. Però un bloc vol un poc de dedicació regular. Aleshores era una època complicada de feina: entre efectes 2000 i Euros, els bitòlegs vam estar ocupats fins ben entrat el 2002 i amb efectes laterals fins al 2003. A l’estiu baixa un poc el ritme de treball, afortunadament, i a l’agost del 2004 va arribar el moment. No recordo ni perquè.
Vaig voler tenir un bloc perquè em sembla la cosa més xarxaire després del correu electrònic. Dic e-mail i no web perquè ja està implícit al weblog; estava pensant en el fet comunicatiu.
Bitassa és una paraula que va sorgir en converses amb en Jordi Vendrell i significa «un caramull de bits», de la mateixa manera que paperassa significa «un caramull de papers». El bloc duu l’afegitó «a lloure», una expressió que s’usa per Mallorca i que vol dir «en llibertat». S’escau al bloc perquè, en el fons, és un caramull de bits per a parlar en llibertat, d’allò que em ve de gust i jo en decideixo el registre. També col·laboro amb mitjans, on s’ha de parlar del que t’encarreguen i amb el to que demanen. Aquí no.
3. Fa temps que ets a Internet? Com hi vas anar a petar? Tenies una web personal, abans, o aquesta es la primera vegada que publiques a la web? Si tenies una web personal: ¿es millor el weblog?
Em connecto des del 1995, quan InfoVia ho va fer assequible als que no vivíem a les grans ciutats amb nodes a preu de telefonada local. Hi vaig anar a petar perquè després de l’aparició del PC era la revolució més gran per a la informàtica.
Tenia un web personal abandonat, perquè trobava que els webs havien de ser dinàmics. Aconseguir-ho era una feina de programació que, al ser per mi, sempre quedava pel moment en que pogués reaprofitar qualque projecte de programació que mai no va arribar al meu gust. Avui, l’aparició d’eines lliures per a fer blocs ha fet assequible tot el que trobava necessari a un web personal.
4. Cada quan l’actualitzes? Et roba molt temps?
L’actualitzo quan tenc alguna cosa quèexplicar.
Més que robar, ocupa temps. Tal com passa amb altres activitats bàsiques necessàries, i per a mi explicar coses és una necessitat. Abans ho feia mitjançantcorreu electrònic, a llistes, amics coneguts i saludats. El bloc és una forma més eficient d’explicar coses. Més que no pas «perdre el temps», el bloc em permet fer millor allò que per jo és una activitat bàsica.
5. En treus diners, en forma de publicitat o recomanacions de productes? Si es que no, has pensat en fer-ho? Te’n costa, de diners?
Costa diners, però és rendible. No hi ha ingressos directes, però dóna visibilitat que té un valor a mig termini.
6. Veig que admets comentaris als posts. No tothom ho fa. Per què tu si? Quina mitjana de comentaris sol tenir un post? Tens lectors fidels d’aquells que ho comenten tot? Has fet amics, a partir de la gent que fa comentaris mes assíduament?
Deixo comentaris perquè crec que forma part de la cosa: els blocs són converses.
Un bloc també serveix per a fer i refermar amistats. He fet amistats a partir del bloc. Alguns amics d’abans del bloc m’han fet bons regals en forma de comentaris, possiblement perquè el bloc permet explicar més acuradament coses en les que ja coincidíem; per això som amics, clar.
7. Parlant de comentaris, t’han portat mai cap problema? Has hagut d’esborrar comentaris? I l’spam?
Sí, l’espam és un problema, el més gran, i he esborrat molts comentaris. Quan eren més de 100 diaris vaig córrer a posar aquell invent que fa entrar un codi que els comentaristes humans poden teclejar en enviar el formulari [capcha]. Nom trencaspammers i va perfecte.
8. Quants lectors diaris te el weblog? A mes dels comentaris, hi tens alguna altra mena de feedback, per exemple gent que t’escriu per a recomanar-te temes a l’hora d’escriure? Alguna anècdota?
La importància de les visites és relativa. ÿs clar que agrada que et llegeixin, però la quantitat no ha de condicionar ni marcar res. El mes que vaig començar, fa un any i busques, rebia una mitja de només 100 visites diàries. Aquests, els que van engegar el boca-orella, són els importants. No vull canviar res per mor de tenir més visites. Fet i fet, fins no fa gaire només m’explicava a petites llistes de correu electrònic. Estic avesat a parlar a grups petits i les satisfaccions per fer-ho mai no han estat petites.
Dels lectors sovint rebo avisos de planes que no es poden visitar amb tots els navegadors; sol posar de mal humor, rebre un cop de porta al nas en intentar entrar a un lloc.
Les anècdotes venen de Google. Sovint situa els apunts entre els primers resultats, cosa que fa que els responsables dels llocs afectats vegin ràpidament els comentaris sobre el seu lloc. Alguns han solucionat els problemes que comentava. Altres no han dit res, però he pogut saber que algun apunt havia provocat rebombori. Més que dels blocs, diu molt de la influència d’Internet.
9. Poses facilitats als teus lectors per a llegir-te, per exemple en forma de RSS o d’utilitzar serveis com Catapings, perque sapiguen quan has actualitzat el weblog?
Els RSS són bàsics, i qui els usa no torna enrere. Cal tenir-los.
Tenc automatitzat l’avis a Bitacoles.net però no a Catapings perquè em van fer fora –al bloc hi ha la història, basta cercar-hi Catapings. També notifico altres llocs no catalans perquè estava inclòs en el programa (WordPress) i no els he llevat.
No crec en la utilitat d’aquest sistema d’avís de canvis. La llista que presenten és un mescladís important. Interessa el que es diu a cada lloc, no el fet que un bloc publica coses i només pel fet de ser-ho. La llista també pot ser frustrant pel visitant: el canvi pot ser només modificar una frase –sobretot quan s’és un poc lletraferit; sovint és inevitable canviar coses quan es rellegeix– i sentir-se estafat.
Trobo més útils eines que troben continguts i els classifiquen, a l’estil del Technorati, especialitzat en blocs. I si s’analitza poc a poc, el més important és estar ben posicionat a cercadors convencionals. Que el contingut sigui d’un bloc només és una anècdota. No crec en la importància dels blocs per se; això ni més ni menys que la Internet dinàmica, com ha de ser.
10. Publiques nomes aquest weblog o tens mes fills-blocs por ahí?
No tenc cap més bloc.
11. Quins principals problemes t’has trobat, a l’hora de muntar i mantenir el weblog? Tecnics, potser? I satisfaccions? Que t’agrada de tenir el weblog?
L’únic problema és l’espam.
Les satisfaccions i el que m’agrada és poder explicar coses en un mitjà que s’hi diu amb l’esperit de la Xarxa: individual, de persona a persona, accessible, fàcil de trobar, seguir i mantenir.
12. Escrius només tu, al bloc, o deixes escriure-hi també alguns amics? Si hi escrius només tu, per què? Hi ha gent que escriu als seus weblogs anònimament. Tu poses clarament el teu nom i cognoms. Per alguna raó?
Només hi escric jo perquè el meu és del gènere personal. M’agrada més perquè és una diferència amb els mitjans de sempre, més impersonals i passats pel sedàs d’un editor. No dic que sia dolent, és un estil diferent i vull mantenir clara la diferència al bloc. Hi ha blocs de grup que ja no són tant diferents amb els mitjans d’editorials. Amb els personals no sol passar; t’agrada més o menys el que s’hi diu, però queda clar que és l’opinió personal de qui hi escriu.
Si es té bloc del gènere personal hi ha altres eines per a fer grup, com els «planetes», llocs que agrupen blocs de temàtica similar. A «Formigues elèctriques», «Programari lliure a les Illes Balears» i «Planeta Hispalinux» hi publiquen el meu bloc.
[Hi poso nom i cognoms perquè jo jugo al joc de la visibilitat.]13. La temàtica del teu weblog la qualifico com d’informàtica i Internet, amb grans dosis de soft lliure. ¿Es correcte? Per què has escollit aquest tema? Es un tema força majoritari al mon dels weblogs. Que fa diferent el teu?
La percepció dels temes informàtica i Internet és tècnica, i jo no parlo de tècnica. Nego la major.
ÿs com si la classificació de lloc sobre literatura transmetés la percepció de que es parla de màquines d’impressió, tintes, paper i enquadernació. Potser passaria si visquéssim a la generació del Gutemberg, però avui la literatura és un tema transversal per excel·lència.
Per a explicar de què parlo torno a l’invent del Gutemberg: va suposar una revolució importantíssima. Podíem fer moltes còpies del nostre coneixement posat damunt paper. Era tant important que varem fer grans esforços perquè a cada barri i cada poble hi hagués biblioteques públiques per què tothom tingués accés al coneixement.
Avui, amb l’ordinador i Internet, la revolució s’ha multiplicat: podem posar biblioteques a cada casa amb un cost ridícul. El codi dels programes és una nova forma de redacció del coneixement. Els programes no són altre cosa que text escrit en nous llenguatges. Formules, algorismes per a tractar problemes; tot això està al text dels programes.
Però en comptes de celebrar el fàcil que és tenir una biblioteca pública a totes les cases, ens han entabanat amb obstacles artificials de tota casta. Està prohibit copiar, fins i tot prestar. En el cas dels programes, també està prohibit llegir. Ni tant sols es pot intentar saber què fan.
Saber com l’ull humà interpreta les imatges és ciència. Intentar saber com ho fa un programa informàtic és un delicte. Ens han insultat, dient-nos pirates, això és, persones que saquegen, maten i violen.
Mai res no havia estat tant fàcil i tant prohibit alhora.
Parlo de tot això per la importància transversal que té. ÿs una casualitat que sigui informàtica, un tema que conec perquè és el meu ofici. Si no existissin les prohibicions i restriccions, aleshores possiblement no expressaria opinions al bloc i la informàtica seria un tema professional pel web de l’empresa. El bloc serviria majoritàriament per a un altre tema prou conegut, per mi, com per a parlar-ne.
14. Coneixes altres webloggers en persona o virtualment? Creus que existeix allò que n’anomenen Catosfera, com a comunitat virtual activa? Vull dir, apart de l’existència i el tarannà diari dels weblogs, hi ha una relació humana entre les persones que hi ha al darrera, es fan reunions, es fan referències a posts d’altres weblogs catalans, etc, hi ha un esperit de comunitat, una xarxa?
No conec gaires webloggers, o blocaires.
Existeix perquè n’hi ha que en parla. No se quina és la relació humana entre les persones perquè no hi participo.
La comunitat fa falta quan es comparteixen bens comuns i cal administrar-los. No crec que sigui el cas dels blocs, sinó de tot Internet. Si hi ha una agressió al be comú, els blocs poden servir per a fer córrer la veu. Seria una forma més de publicar, possiblement la més àgil, però la comunitat és Internet i no els blocs.
15. Quines diries que son les coses bones i les mancances d’aquesta Catosfera? I per què ha crescut tant? En dos anys que no me la mirava, estic sorpresa de la quantitat i qualitat, es com si s’hagués obert una porta i hagi entrat tothom en estampida, demostrant la gran necessitat que hi havia d’expressar-se. I el que em sorprèn mes, i a la vegada no em sorprèn tant, es la quantitat de lletraferits que hi ha en aquest país! Crec que son majoria els blocs de creació literària, reflexions culturetes, poesies…
Sense participar-hi, vista des de fora, veig que hi ha competència amb la quantitat de visites de cadascú, les formes d’aconseguir-les i el ressò dels diferents blocs als medis. Fet i fet, en les batusses és quan he vist referir-se a les coses que es fan i desfan a la blocosfera. No dic que sigui això, és el que he vist i no se si he mirat prou, tot i tenir l’afecció declarada de guaitar.
La competència és comprensible però destructiva si no és en vers els llocs correctes. ÿs palmari que qui vol visites ha d’explicar coses interessants per a l’audiència que vol captivar. Si algú altre té moltes visites tractant un tema que no ens agrada, no importa menysprear ni el lloc ni el tictac dels visitants; són persones amb uns altres gusts. Internet és prou gran, diversa, amb «gent per a tot».
Voler-ho posar tot en una sola cosa anomenada blocosfera, sentir-s’hi part i voler-hi fer vida dóna lloc a tensions, perquè hi ha persones massa diferents. Només estan unides pel fet de publicar un bloc, en aquestes circumstàncies és mal de fer esperar res «especial». Tant com esperar res «especial» d’altres persones només perquè també menen un cotxe i compartim una via pública.
Possiblement hi ha moltes blocosferes i tothom ha de trobar la seva. Pot ser de pocs blocs. Tal vegada avui ja estan reunits en alguns llocs anomenats «planetes». Tenen formes d’estar en contacte, pensar i repensar les coses en grup. En Pere Quintana –impulsor de Formigues Elèctriques– va obrir una llista de correu. No l’usem gaire, cadascú parla prou al seu bloc. Ens expliquem experiments, proves amb noves eines, comentem polèmiques amb altres grups com va ser el cas, no fa gaire, amb un grup [possiblement la blocosfera] «fashionista». No discutíem quantitats de visites, sinó què trobàvem que s’havia de fer per a garantir l’accés lliure a la cultura.
La explosió que comentes és perquè finalment hi ha eines per a publicar fàcilment i mantenir un web dinàmic. Al 2000 a Blogger tenien, entre d’altres lemes, un que m’agradava: «push-button publishing for the people». ÿs colossal.
16. Creus que els weblogs en catala estan incidint d’alguna forma en la societat catalana o encara es massa d’hora? Haurem d’esperar algun desastre, tipus Katrina, perque es demostri la utilitat social dels weblogs? Una incidència social que li veig es que a Catalunya tenim molt poca premsa en català, molta poca cosa per a llegir en catala, i els weblogs venen a salvar aquesta mancança. Hi estàs d’acord? Tens alguna exemple, al teu weblog, de que un post passi la frontera cap al mon real o incideixi d’una forma forta en la gent?
Que a cada casa hi hagi una eina potent de publicació està incidint molt en la societat. ÿs tant natural que és silenciós, no cal cap esdeveniment excepcional. Les grans revolucions, les que queden, són així.
Possiblement el problema és dir-li bloc, voler-ho classificar i a continuació cercar perquè és un «gènere menor».
No: aquí passa que cada persona és un editor en potència. Mai més no es podrà mesurar de la mateixa manera la quantitat de publicacions que hi ha o no en català. No cal esperar que cap empresa s’hi posi ni que ho trobi econòmicament viable. Per la immensa majoria d’autors en català no ho ha estat mai, rendible. Els diners no sempre són el més important a l’hora de publicar.
Gràcies als blocs ja no depenem ni del tret de sortida ni del tret de gràcia de cap empresari per a qui sí són el més important, els diners.
Als blocs també hi ha palla i poca qualitat, però també prou llocs bons, en català, que no existirien de cap altre manera. No es pot analitzar en binari: bo o dolent.
No és un gènere menor, és diferent. Està adaptat a una altre forma de llegir i escriure. Qui el sap aprofitar bé hi pot fer el que es proposi. Hi ha apunts fantàstics que poden elevar l’esperit tant com qualsevol llibre. ÿs més fàcil posar-s’hi: per a veure’n resultats, la resposta dels lectors, no cal escriure fins omplir un llibre prou gruixat com perquè en puguin demanar 15 Eur. Els poden llegir des de qualsevol racó del mon on hi ha catalans –a qui, per cert, sovint no arribaven els llibres de paper.
Per a donar-li aires de normalitat, només calia que els premis literaris tenguin en compte els blocs i la ha passat: «El llibreter» ha rebut el premi Lletra d’enguany.
Tenc un exemple particular: a l’ÿmnium Cultural em van llogar per a fer un curs de Firefox. L’encàrrec incloïa una petita guia ràpida. Vaig aprofitar per a fer-la un poc més llarga de l’estrictament necessari. Així, un cop acabat el curs podria publicar-la mitjançant un apunt al bloc. Varis llocs web la van copiar i publicar –té una llicència que en permet la còpia, renunciant a aquesta part del Copyright. A Traduit.com es van oferir amablement per a fer-ne una revisió lingüística. El coordinador del Departament d’Educació de Xtec.net i em va demanar si la podien usar com a guia d’iniciació pels professors perquè a partir d’aquest curs faran servir Firefox. Un llibre de paper, en català, no hauria arribat pas a tants llocs. De fet, mai no l’hauria fet per impensable que veig publicar-lo estant a Mallorca.
ÿs una nova forma de publicar, en petites dosi que no suposen cap inversió important –es pot permetre la còpia de franc– però amb resultats no gens menys útils que publicar en paper: interès pels lectors i visibilitat per a l’autor. Perquè no ens enganyem: tret de poques excepcions, ningú no viu dels llibres que publica. Serveixen per aconseguir altres feines. Fet i fet, estic convençut que serà una forma prou important de publicar en català i ens esperen moltes sorpreses.
17. Creus que arribarà el dia que, per exemple, un president de la Generalitat tindrà el seu propi weblog personal, escrit per ell mateix, es clar? 🙂
Un president de la Generalitat té necessitat d’explicar coses i un tema. Són tots els ingredients per a fer un bloc, pot passar. Li sortiria molt bé de preu i tindria un gran ressò. Podria explicar-se sense el soroll que introdueixen a allò que fa i diu les ideologies dels diferents mitjans.
I dius que encara no té bloc? Ho he entès bé?
18. Els fenomens d’Internet, com els weblogs, tenen la capacitat de generar moltes prediccions (els weblogs acabaran amb la premsa, per exemple) fetes des d’aquesta obscuritat que es la nostra Internet a les beceroles, on anem fent però ningú sap ben be on anem (sembla budisme: vivim el present i el futur es una incògnita total, fins pels mes llests). Es difícil la visió panoràmica i la projecció de futur, però precisament això et demano: quina visió t’inspira el fenomen dels weblogs?
Canviarà l’eina per a fer més diversa la forma de publicar. El nom weblog haurà anat bé per a popularitzar el fenomen de la publicació personal a Internet, però passarà de moda. Cada cop més continguts no estaran classificats per dates i no estarà tant clar si el que alguns fan entra o no en la definició de weblog.
Per exemple, potser alguns escriptors voldrien publicar alguns apunts sense data. En tenir-ne un grup, formarien un capítol –el sistema funciona als llibres de paper. Al mateix temps, potser també voldrien publicar apunts no literaris ordenats per data. Recordo un bloc del 1999 –dels pioners– on l’autor publicava poesia i pensaments en prosa poètica. Per a llegir-los sencers calia fer clics i canviar de plana. Els colors de fons canviaven, també la tipografia, apareixien imatges, presentacions multimèdia i les adreces (http:// …) també eren part del poema. Les planes estaven fetes a mà, una feinada de poeta que feia de webmestre –o viceversa. El concepte weblog estava tant per a fer, que si l’autor deia que ho era, ningú no el contradeia. Avui alguns dirien, injustament, que no és un weblog [i així deixar-lo fora de la blogocosa].
L’eina és molt important i determina allò que fem i no fem. Fins i tot com veiem les coses. Ara tots publiquem en forma de diari perquè és el que ens deixa fer l’eina. ÿs inevitable que cada cop les eines siguin més flexibles. Aleshores quedarà desdibuixada la definició de bloc com a «lloc dinàmic amb apunts ordenats per data». L’important serà publicar a la Xarxa d’una forma pensada per a la Xarxa: en petites dosi regulars. Potser no caldrà dir-li boc, perquè el fenomen de la publicació personal ja no necessitarà cap etiqueta per a promocionar-se.
En realitat no és cap predicció: algunes eines lliures ja comencen a ser més flexibles. ÿs el que suposa que qualsevol manetes les pugui estudiar i modificar. N’hi ha més i més propers del que sembla, de manetes. Molts també són blocaires.
Dit això, només recordar que en el cas de Blogger l’empresa propietària (Google) decideix què fa o no el programa. També guarden la base de dades amb els apunts. Existirà d’aquí a 100 anys i les futures generacions podran llegir-ho com ara fan amb llibres que tenen 100 anys? Hi podem accedir mentre ells ens ho permetin. Suposo que poc a poc els blocaires més experimentats se n’adonaran d’aquests detalls. Eines com Blogger només seran una forma fàcil de començar.
19. I ara, deixem les visions i anem a la realitat: quina incidencia real creus que ha tingut i esta tenint el mon dels weblogs (a Internet, a la societat, on vulguis)?
(contestat abans ;))
20. Quin es el “post” que recordes amb mes carinyo o perquè va tenir molts lectors o per alguna raó? Suposo que en aquest temps hi haurà hagut moltes anècdotes. En vols compartir alguna?
Cap en particular. N’escric pocs i llargs, tots volen dedicació.
21. Quina es la raó de l’èxit del weblog? Amb la mar de weblogs que hi ha que tanquen poc temps després d’haver nascut, per què tu no has abandonat?
Perquè tenc un tema i moltes coses a dir-hi. Hi ha una feinada a fer fins aconseguir que aquest nou suport pel coneixement, els bits, circuli sense restriccions, amb tot el seu potencial.
La meva fita és contribuir a que el programari, l’ordinador i Internet esdevinguin tant invisibles i naturals que no faci falta parlar-ne. Com parlar de cuina i no dir res dels fogons perquè ja no n’hi ha d’incompatibles amb els nostres plats.
22. M’interessaria també tenir informació, si la saps, sobre la Catosfera en el sentit històric (saps com va començar, qui va començar, quan, des de quan s’està vivint el boom actual, etc) i també numèric (quants weblogs deu haver-hi en català? saps quins son els mes llegits, quants lectors de weblogs hi deu haver, si hi ha algun tant per cent de weblogs en català que s’abandonen poc temps desprès de néixer, on en podria trobar estadístiques, etc).
Suposant que allò fos catosfera (i que ara existeixi) al 1999 en vaig començar a visitar. No se si n’havia en català, jo no els vaig trobar. En seguia un caramull en anglès, molts americans i pocs en castellà –la majoria d’hispanoamericans– perquè tampoc n’hi havia. Als USA començava a ser un fenomen digne d’estudi –i crítica, que mai falta. Només havia passat un any des de que algú va dir «weblog» i ningú va dir «blog» fins al 1999.
Però el veritablement important de l’invent és la facilitat de publicació. Per això té molta importància Blogger.com, inaugurat l’agost del 1999. Fins aleshores els pioners usaven o una eina pròpia, calia saber programar i de programadors no n’hi ha –afortunadament– a totes les cases.
Tothom l’usava i Blogger.com va quedar sobreeixit. No podien atendre tants blocs i fallava. Recordo que al gener del 2001 van demanar ajuda econòmica. L’objectiu eren $5000 «que 1000 persones donin $5», només els dos darrers mesos havien tingut 21.000 altes. En un dia en tenien més de $3000 i finalment recolliren més del triple. A archive.org podem visitar el Blogger.com d’aleshores, on els responsables del lloc posen contents al costat d’un dels dos servidors nous:
Enmig tot això i en vista de que no trobava blocs en català, a l’agost del 2000 vaig obrir, amb Blogger.com, un bloc explicant l’experiència d’obrir un bloc. Sabia que no el podria seguir per falta de temps aleshores, així que el vaig deixar per a dir «mirau, és així de senzill». Vaig passar l’adreça (http://bitassa.com/blog/beta), esperant que algú ho provés. La plana rebia visites, però mai no he sabut si va servir d’alguna cosa –clar, no vaig posar-hi comentaris: Blogger.com aleshores no en tenia.
No vaig trobar gaire cosa fins que a mitjans del 2002, i sobre tot al 2003, la cosa es va fer popular a les nostres latituds: ja els podíem trobar sense cercar-los, el que toca i un símptoma de normalització del fenomen.
Va, per a fer un poc de blocosfera i història, vet aquí una altre competició. Em presento a candidat per:
- Un dels 25 primers blocs en català.
- Un dels 10 primers blocs en català abandonats per l’autor.
- El primer bloc en català abandonat abans de les 24 h d’engegar-lo.
23. I, per últim, tinc la sensació que ni amb tantes preguntes com t’he fet es pot explicar plenament aquesta experiència. Si tens alguna cosa o reflexió per afegir, ara es el moment.
Podré publicar aquesta entrevista completa, en V.O., al meu bloc? 🙂
1 comentari. Leave new
Personalment no magrada tot el rollo de la blogosfera o com li diuen els teus entrevistadors, catosfera. Ho trobo un poc massa mirar-se el santi. Tenim moltes altres expressions de la xarxa que no són sols els blogs. Exemples clars són els grups de programari lliure o de notícies.
La conclusió que li trec a tot això és que darrerament els autors dels blogs dediquen massa estona a parlar dells mateixos, a fer metaarticles i no a generar material interessant. Contingut li dirien els de les multinacionals i megacorps, això que serveix per omplir les bases de dades i les planes però que faci llegiguera. ÿs molt desagradable quan passen dies i dies on tot el que llegeixes són notes del que la darrera empresa cool ha fet. Pots estar més que segur que m’estimaria més cap actualització als RSS que veure decenes danuncis de Google, Apple o Web2.0 omplint els agregadors.
Moltes vegades els autors se preocupen de com poden arribar a la societat i la gent normal. Vet ací com: escrivint bon textos i coses interessants, originals. Provocant debats racionalitzats, amb opinions fonamentades i esser possible políticament incorrectes. No hi ha cap necessitat de buscar que una major introducció dins la societat quan nosaltres mateixos ens cansam del que sescriu. Clar està que tot això no és una subtitució del periodisme clàssic i no hem de pretendre que ho sigui. Els blogs no són el periodisme3.0 ni rollos per lestil, és una distinta manera dexpressar el que abans feiem sols via correu a les llistes o als canals dirc.
P.S.: santi és una manera de dir melic, per si no ha quedat clar 😀