El sindicat britànic de periodistes han publicat un decàleg:

1. Que no s’ha de publicar informació imprecisa, tendenciosa o distorsionada. I que en cas de fer-ho ha de ser corregida immediatament. Els fets han de ser distingits clarament de les conjectures.

2. Els mitjans han de contrastar la informació i dedicar suficients recursos a verificar la informació abans de publicar-la.

3. Els mitjans preferiran la informació dels periodistes professionals a la dels ciutadans quan es disposi de totes dues.

4. Els periodistes ciutadans rebran el pagament apropiat.

5. Es respectaran els drets d’autoria dels reporters ciutadans i el seu material no serà lliurat a tercers sense el seu consentiment o citació judicial.

6. Els mitjans defensaran la integritat de les obres i no les alteraran.

7. Els mitjans no donaran garanties irreals sobre les conseqüències de la publicació de les informacions.

8. No se sol·licitarà informació que pugui posar en risc els col·laboradors no professionals.

9. No s’oferirà material a altres mitjans que no hagi estat verificat i contrastat.

10. Els mitjans faran publicitat d’aquest codi per al seu coneixement general.

—Traducció al web del Sindicat de Periodistes de Catalunya.

Ja m’agradaria que tots els mitjans ho tinguessin en compte. Però hi ha un detall que m’ha deixat perplex: això va pels blogaires. Sembla que ens han encolomat el qualificatiu de «periodistes ciutadans» i pretenen que ens comportem com a periodistes professionals. Què dic! Millor que periodistes professionals. No és cap desvariamenta meva, llegiu la introducció:

CODI PER AL PERIODISME CIUTADÿ

El sindicat britànic de periodistes recorda les obligacions del fet d’informar

S P C
LONDRES

Davant la proliferació de nous mitjans de comunicació i d’iniciatives informatives diverses, sobretot a través d’Internet, el sindicat britànic de periodistes ha recordat a les empreses, als periodistes i a les persones que les impulsen les seves obligacions envers la ciutadania. La National Union of Journalists (NUJ), ha publicat un codi de conducta per a periodistes ciutadans amb l’objectiu de garantir els criteris de qualitat i protegir els drets dels col·laboradors i periodistes aficionats. El codi regula la relació dels mitjans amb els periodistes ciutadans i estableix:

–segueix a la cita anterior, suposo que ja ho heu llegit.

Senyors de can NUJ, sou una víctima del síndrome del martell: per qui només té un martell tot són tatxes. Sou periodistes, cap problema, però només veieu periodistes. Encara que els blogaires escriguin i publiquin, la cosa no va ben bé així.

Els que es troben al bar per a fer-la petar en grup, són també «periodistes ciutadans»? Divisió locutors i/o presentadors d’informatius?

Moltes coses que es publiquen a Internet no tenen pas gaire més pretensions que les que es diuen a una conversa de bar. ÿs veritat que a Internet et pot llegir més gent que la que t’escolta al bar, però només és un detall tècnic sense importància per l’ofici de periodista. Abans calia impremtes colossals i distribuïdores importants per enviar arreu el que es deia. També era un detall tècnic sense importància, doncs els els periodistes no basaven el seu ofici en tipus de paper, rotatives, tintes, camions i furgonetes.

Si se n’està fart de l’e-noticies o d’Air Europa, es diu al blog per a buidar el pap i tal dia farà un any. ÿs més un dret a pataleta que no pas fer de periodista.

Trobo que el periodisme s’està mirant tot el fenomen de la publicació a Internet amb una notable confusió i desconcert. Potser cal que revisin la feina que fan. Els seus treballs haurien d’estar tant ben plantejats, argumentats, documentats i contrastats que tothom hauria de veure-hi una diferència tremenda que no deixés cap dubte sobre què és i no és periodisme.

El periodisme professional tampoc no és cap meravella

Pel que paguen per col·laboracions a revistes del sector de les TI, escric al blog i m’ho passo millor. Aquí puc raonar, argumentar i exposar les coses com jo crec que és millor. Als mitjans professionals calia escriure sense oblidar la cosa comercial i politicorrictoide-ditxaraxera. Això servia:

La nova versió del Dreamweaver disposa de les noves funcionalitats A, B i C. Cal destacar la facilitat d’ús de la funcionalitat B, especialment pels webmestres que comencen a tastar les possibilitats del Web 2.0. Amb B, podràs fer un web d’aspecte professional amb només 7 passes i mitja! AJAX et sona a marca de detergent? Els CSS se’t resisteixen? Vols fer un lloc dinàmic i divertit però trobes que l’SQL és molt avorrit? Oblida tots els entrebancs tècnics i sorprèn tothom amb planes a les que no els hi falta cap detall. Tu també tens dret a un ‘Web 2.0’ i Dreamweaver ho fa possible. Comprova-ho instal·lant la versió de prova per 30 dies que trobaràs al nostre CD-ROM de portada.

Això no servia:

Les opcions de la nova versió no superarien un anàlisi tècnic seriós [caldria fer-ne un i que fos seriós, potser 2 planes, amb entrevistes a webmestres]. Però cal reconèixer que estan tan ben presentades que, si et deixes portar, aviat et semblaran indispensables. La seva utilitat serà proporcional a la quantitat de detalls sobre XHTML, HTML, CSS, PHP i SQL que estiguis disposat a oblidar. Si uses tot el que et proposen, poc a poc arribaràs a la situació en que et resultarà impossible fer un canvi al teu web si no és amb l’ajuda del Dreamweaver. Et semblarà indispensable, cosa que no vol dir que ho sigui, sinó que t’has deixat portar. Estàs disposat a embarcar-t’hi? Doncs mira el preu de la nova versió analitzada i comença a estalviar.

Títol de l’article: «La comoditat té un preu».

No es podia publicar perquè Macromedia és un anunciant important en potència. Dic en potència perquè un director es queixava: «mira que li donem la puntuació màxima a tots els anàlisi, però quan els comercials els ho mostren, diuen que moltes gràcies però que no tenen doblers per publicitat. La pirateria els provoca moltes pèrdues i no en tenen per publicitat». Consentir «la pirateria» és invertir en publicitat, ja ho sabíem. Tot plegat és així de seriós, fàcilment justificable pel punt 4 del decàleg copiat dalt.

Tot i fer feina per a mitjans professionals, diguéssim, ni abans amb les col·laboracions ni ara al blog, mai no he fet de periodista ni ciutadà ni rural ni de platja.

Blogaires amb pseudònim

Un periodista va enviar el decàleg a la llista de correu bocamolls mentre discutíem sobre el cas e-noticies vs el blog e-brutícies. Al mateix missatge ens deia que els pseudònims també han de ser honests.

Per descomptat l’honestedat és un valor important per a tot: per a coses amb pretensió de mitjà periodístic, per a persones que expliquen coses a Internet.

2 Que es conforma al que exigeix el deure, la probitat, que és conscienciós. Un investigador honest. Una crítica honesta.

–el Fabra

Per a un mitjà professional l’honestedat és obligatòria tant com ho és que l’ampolla de Coca-Cola porti tap, estigui neta i faci anàlisi regulars de qualitat a llocs independents i es publiquin.

En el cas de les persones, l’honestedat és una dada que ens fa escoltar-nos-la o passar d’ella. Vull dir que no vaig exigint honestedat al veïnat, ja s’ho farà, ‘hola i adéu’. Però sí que l’exigeixo a un mitjà periodístic professional. Si s’entesta en no ser honest i li he concedit un bé escàs com ara una freqüència de ràdio –per això les concedim– vull que li llevin. No vull merda ni a l’aire ni a la Coca-Cola.

Que li llevin el blog a un pseudònim perquè no és honest, és tant penós com que l’amo d’un bar passi pena pel que diuen els tertulians. No importa que ningú no cridi, ni que amolli flastomies, ni que escupi al terra, ni que l’armi gat cada nit. Basta que no sigui honest: a la puta calle, per mal «periodista ciutadà», au!

Dau meu, què passat de rosca està tot plegat.