El Consejo de Ministros ha aprovat Plan Avanza. Al web de la cosa, secció Documentos, hi trobem el text ([1] en PDF) de l’acord que inclou una mesura ben desenfocada: els proveïdors d’accés a Internet estaran obligats a informar als seus clients:

1. Dels problemes de seguretat.
2. Sobre les eines que han d’usar per combatre i contrarestar els virus, els programes espia i el correu fems.

Tot estirant la paraula «virus», podem dir que Internet té un problema seriós de salut. Els usuaris reaccionen com fan davant les pandèmies: eviten consumir allò que els hi pot fer mal. ÿs natural. Al Gobierno se n’han adonat i volen posar-hi remei d’una forma ben barroera:

• Es concentren en els símptomes en comptes d’atacar el mal des de l’arrel.
• Troben que basta prescriure quatre analgèsics. No ho farà cap metge, ni tant sols el farmacèutic: el transportista del producte sospitós és qui prepararà les receptes.

El gener passat en Llorenç Valverde comentava que n’hi a que se n’afluixen d’usar Internet; just el mateix detall que ha detectat el Gobierno. Casualment també donava com a motiu els tres problemes que surten al Plan Avanza: els virus, l’spam i els programes espia:

[…] n’hi ha molts que comencen a afluixar-se d’això d’Internet, per mor dels virus, de l’spam i dels programes espia. De fet, no cal dir-ho, el que haurien de fer és afluixar-se d’això del Windows.

La recomanació d’en Llorenç no és pas cap disbarat: quan va sorgir la malaltia de les vaques boges es van sacrificar vaques. Per prevenir la grip aviària sacrifiquen aus. En tots els casos els productors han de millorar la qualitat dels seus productes. Però un cop més la «Societat de la Informació», tot i també ser-ho «del Coneixement», diuen, va per darrere de la Societat Civil [2]:

On és el mal

El Plan Avanza no contempla cap sacrifici del causant del mal: el Windows [3]. Fet i fet, tampoc no diu res sobre mesures per aconseguir que els fabricants de programari millorin els seus productes. Està clar que sancionar els fabricants està totalment fora d’òrbita: el nom del més important, el que té el 90% del mercat, ni tant sols surt al document.

A l’Avanza només parlen dels proveïdors; això és, al paral·lelisme amb l’alimentació, els empresaris de supermercat o botiga de queviures i els xefs de restaurant. Continuaran oferint el mateix de sempre però ara, per tal de recuperar la confiança en la clientela, hauran d’informar dels problemes que comporta consumir tot allò que venen. També tindràn l’obligació de prescriure medicaments i vacunes.

Si això mateix passés al món de les pandèmies físiques, el celebèrrim «pa i olives» del compte del restaurant pujaria de preu: caldria afegir-hi el concepte «medicaments». Els restauradors estarien obligats a informar dels perills de cada plat. Així, les dosi de medicament estarien a la carta, just al costat del preu: Conill amb ceba: 9 Eur i 10 mg de conillinium forte. Entrecot al pebre verd: 14 Eur i 12 mg de noloquina compostium. Uns minuts després de fer la comanda el cambrer portaria una safata plena de tassonets que recordarien els dels xarrups:

— Qui ha demanat conill?
— Ella.
— Així el de les píndoles vermelles és per vosté.
— I el carpaccio?
— Aquí!
— Li recomano que prepari un poc d’aigua, que aquest xarop és un poc amarg.

Sorgiria el mateix dubte que hi ha ara amb el cafè: i com ho saben, que aquest és el descafeïnat? que traslladat als medicaments seria ¿com saben que aquesta és la meva pastilla i no la que han portat a aquest altre? Tot plegat seria una bona font de llegendes urbanes i tema per a trencar el gel als dinars formals: «al cunyat d’una amiga d’un que fa feina amb el meu oncle li van donar la del seu seu sogre, i clar, al sogre la del cunyat. Allò va fer reacció i no vegis, diuen que un poc més i no ho conten!» o «mai demano bacallà perquè trobo massa fortes les pastilles que porten».

També puc imaginar-me una conversa típica amb la caixera del supermercat.

— Abans o després de menjar?
— Millor abans, així estareu preparats quan mengeu els pits de pollastre que heu comprat, respon la caixera.
— ÿs que la setmana passada, quan els entrecots, em va costar molt empassar-me aquelles píndoles que em vas receptar, nina.
— No passeu pena que pel pollastre són més petites, però si voleu us les puc canviar per un xarop.
— Sí, millor un xarop. Quins sabors hi ha?
— Maduixa, poma, kiwi i fruites del bosc.
— Kiwi, que diuen que va bé pel restrenyiment.
— Aquí té la recepta. Signi aquí conforme l’ha rebut, l’hem informat que ha de 1) comprar els medicaments a la farmàcia i 2) els ha de prendre. Aquí, on diu «el client».
— Si, nina, ja m’ho se de totes les setmanes.

—
[1] a la plana 3, devall el capítol «Acuerda», i a partir del «2 ) Mandato» …
[2] Cal guardar les distàncies entre la gravetat d’una malaltia física i una malaltia virtual, però això no lleva que les mesures per les malalties físiques no siguin prou bones també per les malalties virtuals.
[3] El Windows, un colador capaç de deixar el control del vostre ordinador a la Sony només per posar-hi un CD. Si la Sony fa això pretentent que sigui legal, imaginau què poden fer els script kiddies que tant abunden per Internet gràcies (és un dir) a l’estímul que suposa una majoria d’ordinadors Windows tant bons de fer caure.
El cromo m’ha arribat d’en Joan Vilarnau. ÿs l’administrador de la llista Zèfir i ha rebut l’avís a la llista d’administradors de RedIRIS.