Nota: en Comprendium encontrarás un traductor razonablemente bueno.

L’apunt d’en Diego Lafuente ha portat coa: primer va respondre en Ricardo, després en Pau, tot seguit en Pere (l’encetador de la cosa) i finalment en Mor. N’hi ha més, alguns no els he vist i altres estan enllaçats en els apunts esmentats.

També hi ha més coes: les de palla. Això que s’encén quan es toquen temes sensibles per qui experimenta l’incendi. L’hem vist en algunes respostes proporcionades o repetint frases taxatives sense raonaments sòlids que les recolzin. Sovint s’ha caigut les paraules gruixades, fins i tot insults; la vella tàctica per intentar donar força a allò que es diu mitjançant una agressivitat no provocada –almenys conscientment.

En contrast, els apunts dels defensors del programari lliure estan carregats de raonaments. Convido a llegir-los a qui pensi que la frase anterior només és una apreciació subjectiva –estan enllaçats al primer paràgraf. La llegenda que diu que la gent que defensa el programari lliure són «radicals, fanàtics i talibans». Tot i l’esforç d’anàlisi raonat que estem fent per aquest cas (i la resta), la cosa està tant arrelada que també trobareu comentaris dient-nos «radicals, fanàtics i talibans». Sembla que el món de la frase feta té grans clients entre els defensors del programari privatiu.

Fa dies que vull dir-hi la meva, però fins avui no he pogut. Aquestes coses mai em surten breus i calia un poc de temps per posar-s’hi. A mida que he vist més rèpliques i contrarèpliques, se m’han acudit més coses –quin perill. Tracto varis temes no gaire fàcils d’explicar. El del codi m’interessa especialment perquè el veig sorgir a gairebé totes les discussions sobre programari lliure. La majoria coses ja estaven dites a altres apunts, això podria ser una col·lecció d’enllaços, però aleshores encara seria més mal de seguir. I encara que no ho sembli, em deixo coses conscientment: no dic res de les tres capes! Agafeu-vos-ho amb calma (o no) ;).

Cal?

Ja va bé, la polseguera aixecada per l’afer. No fa ni una setmana que va acabar un esdeveniment prou important a Barcelona, el Copyfight, i després del bany de teoria arriba el moment de posar-ho a la pràctica. També coincideix amb que el blog d’en Diego és força popular, ell llegeix un caramull de gent, i el que diu –i el com– s’assembla en molts detalls de l’embull típic que he vist a altres llocs en discutir sobre programari lliure i privatiu. Per tot plegat ja va bé que serveixi per a tenir una oportunitat d’explicar-se i educar a qui vulgui escoltar. ÿs possible que molts també s’ofenguin, però és ben sabut que no es poden fer truites sense rompre els ous.

Així, encara que aquí parli d’en Diego, en realitat estic pensant en moltes més persones que veuen les coses d’una forma assemblant, fins i tot persones properes al programari lliure.

El pinyol de l’assumpte

No hi ha cap dubte, la supervivència de la cultura lliure només està garantida a través del programari lliure. ÿs una variant de la frase d’en Ricardo «una cultura libre no se puede construir sobre herramientas privativas», amb la que hi estic totalment d’acord, però redactada diferent en veure l’apunt d’en Mor. ÿs veritat que molts defensors del programari lliure no sempre poden usar-lo –el cas d’en Lawrence Lessig. El que un pot fer no sempre coincideix amb allò que vol fer. Fins i tot al projecte GNU no han usat sempre eines lliures, en aquest cas per construir programari lliure. El nucli Linux, una part importantíssima, no va sorgir del seu projecte; és a dir, si fos per ells, la cosa encara s’hagués estorbat més. Sovint els dessitjos es veuen endarrerits per un grapat de limitacions variades, des de les humanes fins a les tècniques, però és prou evident que l’objectiu sempre ha estat trobar –o fer– substituts de les eines privatives. D’altre manera està clar que mai no serà nostre allò que fem amb els programes.

Què fer si no es pot usar programari lliure per a tot? No importa usar els arguments d’en Diego. Mentre no arriba la possibilitat d’usar només programari lliure, hom pot tenir cura que almanco les feines fetes amb eines privatives no es guardin en formats que també ho són. Així sempre queda l’esperança de poder canviar l’eina sense perdre la feina ni que faci falta refer-la –malauradament i els fabricants de programari privatiu solen tenir cura d’afegir qualque «funcionalitat», fins i tot als formats estàndard, que els facin semblar millors o crear dependències.

També es pot arribar a tenir la sort de trobar una eina que exporti arxius desats en formats privatius cap a formats lliures. ÿs el cas de l’OpenOffice.org (OOo), que importa arxius de Microsoft Office (MSO). Sent estrictes i mirant la llicència del MSO no ho haurien de fer, però encara és possible aprofitar un temps en el que Microsoft no reclama els seus drets legals. Cal cal fer-ho sense oblidar que l’exportador s’acabarà en qualsevol moment. Podem trobar el motiu de la desaparició a un assaig del segle XVI:

[…] Però per parlar assenyadament, la subjecció a un amo de qui ningú no en pot estar mai segur que sigui bo, perquè té sempre el poder de ser dolent quan vulgui, és una extrema dissort. I tenir molts amos és, com més se’n tinguin, ser més vegades extremadament dissortat.

«La servitud voluntària», d’ÿtienne de la Boétie (1530-1563).

No passo cap pena en veure en Lessig usar un Apple amb MacOS, perquè se que en tot moment té ben present on són els amos i quan dolents es poden tornar. Ho se després de llegir la seva fantàstica introducció al recull d’assaigs d’en Richard Stallman.

ÿs una qüestió de propietat

La gran diferència entre el programari lliure i el privatiu rau al voltant de la propietat.

Els amos venen els seus esclaus perquè en són els propietaris. L’esclau [1] pot viure una vida confortable amb un amo de bon caràcter, però mai no és el propietari d’ell mateix. L’amo, tot i el seu bon caràcter, pot morir, canviar de caràcter, tenir problemes econòmics o tenir altres necessitats i vendre’s l’esclau, que pot acabar sent propietat d’un amo de mal caràcter que li doni mala vida. No podrà fer res per evitar-ho, i per això tants esclaus han lluitat –lluiten avui també– per a ser lliures encara que això suposi viure a cases no tant confortables i menjar pitjor. Saben que a la pràctica potser perdran comoditats, però que estan posant les bases de llibertat per que les generacions que vinguin darrere puguin construir les comoditats necessàries i que aquest cop en siguin els propietaris.

Si la cultura lliure necessita d’eines propietàries li pot passar com a l’esclau. I si demà les eines canvien de caràcter o de mans? Afortunadament avui la majoria de cultura lliure és accessible per qui usa programari lliure, però per jo continuen sent més importants les persones. Si s’avesen a usar eines propietàries fins al punt d’afecció que traspua en Diego, què passarà quan l’amo de l’eina decideixi no tenir gaire cura amb els estàndard dient allò que solen dir en aquests casos, «valor afegit» o «innovació»? Fins ara l’amo li permetia gaudir d’un simulacre de llibertat a base de respectar els estàndard, però l’usuari seguirà valorant la llibertat? O posarà per davant la comoditat del«valor afegit» i «la innovació» perdent totalment la llibertat, fins i tot la simulada?

I si l’autor abandona l’eina privativa? Qui la trobava còmode ho pot passar prou malament en trobar-se en front la necessitat de canviar d’eina. ÿs veritat que un programa lliure també pot quedar abandonat pels autors, però la situació no és equiparable a la d’un programa privatiu abandonat. Si un programa lliure es queda sense desenvoluopadors, qui l’usa té un problema tècnic. Quan un programa privatiu queda abandonat, qui l’usa té un problema tècnic i de propietat. En llegir la llicència descobriran que l’amo va escriure unes clàusules pensades per a fer-se indispensable. Va crear una dependència amb els seus clients, transformant la relació comprador-venedor en una servitud. Si l’amo no hi és, ningú pot fer res legal amb el programa. Si es vol seguir amb la feina que el programa mecanitzava, només hi ha la possibilitat legal d’usar un altre programa. En efecte, a pesar de la doblerada que es va pagar pel programa (i pel seu «valor afegit» i «innovació») , allò no era una relació comprador-venedor, sinó de servitud condicionada al que li passés a l’amo.

En el cas d’un programa lliure, el problema tècnic es limita a trobar això, un tècnic. Si el programa lliure té una bona quantitat d’usuaris, és molt possible que trobem varis tècnics intentant omplir el buit deixat pels desenvolupadors que van abandonar el projecte.

Arguments extrems, escepticisme universal i percepcions inevitables

En l’intent per simular la seva llibertat sovint mostra una clara tendència als arguments extrems. Si es complissin veuria les seves teories confirmades, però una cosa és el que li agradaria i una altre la realitat. Comprar bitllets de metro, veure pel·lícules o usar caixers que tenen sistemes privatius no impliquen res per a la nostra llibertat personal i no veiem necessari evitar el metro, el cinema o el banc. Això és el que faria un talibà fanàtic, però naltros no ho som. El que fem és raonat amb bases ètiques, i no hi ha cap forma coherent de defensar la llibertat sent un talibà –això és, una casta que intenta restringir les llibertats en nom d’arguments morals religiosos en comptes d’ètics. Tot plegat seria diferent si fóssim responsables del metro o productors de cinema. Aleshores no voldríem pas que les eines bàsiques per la nostra feina i font d’ingressos no fos de la nostra propietat sense condicions ni privacions.

La tendència als extrems sol anar acompanyada d’una altre tic, fer d’escèptic universal. Són aquells que sempre troben algun motiu per mirar-se amb escepticisme una causa qualsevol que no els interessa. La la fam, l’explotació d’infants o la despesa militar són clàssics a l’hora de relativitzar el que convingui.

També intenta presentar la seva percepció com si també fos quelcom inevitable pels demés. Sol aparèixer en alguna frase que explica el que vol, diu, fa o no fa «la gent», una massa enorme que casualment gairebé sempre pensa com qui escriu:

Esto es basofia, primero porque linux es un sistema operativo que generalmente beneficia a un sector MUY pequeño de la gente, sobre todo aquella que quiere programar o estudiar utilizando lenguages de programación. El resto de la gente no tiene que saber cómo hacer un ./make ni tampoco tiene que ver como se carga el kernel.

[…]

La gente no compra cosas por la mitad y menos si no le saca partido, utilidad, recuerda, la ética es algo interior y no todo el mundo tiene tiempo de pensar lo ético que sería usar SO y perderse de un centenar de cosas.

[…]

Por dios como quieres que la gente use algo si no pueden o se ven limitados (tecnica y emocionalmente).

[…]

aqui queda patente como piensa la gente, me gusta, no soy ni del rojo ni del azul, tengo de los dos colores y así voy creo más feliz.

El programari lliure no és, de bon tros, només per qui pot treballar amb codi. L’accés al codi només és una precondició per a garantir la llibertat i propietat sobre l’eina per part dels usuaris. No cal que qui l’usa l’entengui, ni tant sols que s’el miri, basta amb la seguretat que algú sense relació amb els autors ho podrà fer quan a ell o a la comunitat li faci falta. Compraríem una casa que no garantís l’accés a la instal·lació elèctrica per a millorar-la o canviar-la, desinteressant-nos pel tema amb l’argument de que no som electricistes i les descàrregues elèctriques ens fan por?

La importància per a tothom del codi

Em nego a acceptar que el codi no és interessant per a qui no és informàtic o afeccionat. Quan en tenc qualque dubte perquè algú m’intenta entabanar, recordo el que ha significat l’accés al codi del web. Estic parlant de l’accés a l’HTML, una cosa que dita 20 anys enrere sonaria tant llunyana com parlar avui de l’accés al codi del Gimp, però que a la pràctica ha fet possible una de les revolucions més grans dels darrers anys: gent de tots els rams, nivells acadèmics i econòmics ha fet les seves planes web per publicar les seves històries a Internet. Més d’un –i de dos– m’ha explicat el que l’ha ajudat copiar el codi d’una plana que els agradava, modificar-la, veure els efectes dels canvis, provar, fracassar, tornar enrere, engrescar-se en aconseguir-ho, experimentar. L’HTML –i el CSS– a primera vista sembla tant «sopa de lletres» com el codi de qualsevol programa. Hi ha motius tècnics per pensar que no pugui passar el codi del Gimp el mateix que amb l’HTML i el CSS? Només en veig de socials: els fabricants del Photoshop han amagat el seu codi i per això «l’accés al codi de l’eina de retoc fotogràfic» avui no forma part del material de treball de qui fa coses pel web.

En qualsevol cas, el codi a la vista no és cap desavantatge del programari lliure ni determina qui li treu més profit. L’HTML i el CSS estan aquí per recordar-nos-ho. Algú pot dir que en el fons HTML i CSS són simples, però aleshores cal fer més memòria i recordar el JavaScript o el PHP. En comptes de pensar que era un bot massa gran respecte a l’HTML (conté funcions i variables) moltes persones s’ho van mirar com una extensió del HTML, i d’aquesta manera tant PHP com JavaScript han entrat fina i discretament. Tot plegat és psicològic. Qui sap PHP o JavaScript pot programar en gairebé qualsevol cosa. Period.

L’anterior està escrit pensant en persones com en Diego, que és webmestre. Però què passa amb qui mai sabrà ni tant sols HTML pelat? Aconseguir modificacions de programes no seria gaire més complicat que per la de resta d’oficis relacionats amb estris tant populars com ho és l’ordinador. Si la percepció equivocada del codi no estigués tant estesa, a només un grau de separació, això és, el conegut d’un conegut, de ben segur trobaríem algú que hauria fet qualque cosa al Gimp. Aleshores possiblement el programa estaria saturat de prestacions i tindria vàries branques, o ningú no el podria pair sencer: Gimp per webmestres, Gimp per fotògrafs, Gimp per arquitectes, Gimp per dibuixants de còmics, Gimp per sastres…

En Diego Lafuente està llogant la seva llibertat. A Mallorca diem que «qui té el cul llogat no pot seure quan vol» [2]. Em preocupava que no condicionés altres persones. Esper-ho haver contribuït a compensar-ho amb aquest apunt i que aviat tinguem dotzenes de Gimp per escollir. Les bases estan posades.

—
[1] Vull fer constar que en parlar d’esclavitud faig una una metàfora i no una analogia: sovint és més terrible ser esclau que usar programari privatiu.

dd) Tenir el cul llogat: no ésser senyor de si mateix, estar subjecte a les ordres d’altri (Val., Bal.).

c) «Qui té el cul llogat, no seu quan vol» (Cat., Men.), o «no pot seure quan vol» (Mall.): té el mateix significat que l’anterior.

Foto: de Pixel y Dixel a Flickr.