L’article «Cuando no basta con reiniciar» està publicat al «El Pais Semanal» del 19-06-2005. M’ha cridat l’atenció un paràgraf:

[…] Cada ordenador es un mundo, y en el mercado hay distintos sistemas operativos. Aquí estudiaremos el caso más común: un PC equipado con las últimas ventanas de Microsoft; es decir, un ordenador compatible con el ya famoso Windows XP que no funciona como es debido.

A continuació he topat amb aquella resignació de l’usuari de Windows que per un moment m’havia semblat superada:

La primera norma de la era de Bill Gates es reiniciar. Dicho de otro modo: cuando el ordenador funciona de forma incorrecta, la regla de oro consiste en apagar y volver a encenderlo. En muchos casos basta este pequeño gesto para que todo vuelva a la normalidad.

I és que el màrqueting pot més que la qualitat:

Polaroid Corporation:
A company with great products but absolutely horrendous marketing. The opposite of Microsoft Corporation.

—Glossary of Photoethnographic Terms (cromo d’en Xisco Lladó)

A partir d’aquí l’article parla una bona estona de virus, que passaran a ser el motiu de gairebé tots els mals:

Atrapar el virus. Supongamos que, después de reiniciar, el problema persiste. […] No abrir ningún archivo y recurrir inmediatamente a un programa antivirus. Un antivirus al que se puede acceder a través de la página web oficial de una firma (Norton o McAfee son competentes) o insertando un CD-ROM con el programa original.

Potser són competents, però els meus «antivirus» per GNU/Linux són de l’escola de medicina xinesa. Allà diuen que el metge competent és qui té menys malalts perquè la gràcia està en prevenir. Ningú no és immortal, però en un sistema operatiu lliure els problemes de virus són una anècdota, fins i tot una vacuna.

L’article continua amb més coses que es poden fer davant un desastre windowero:

Restaurar sistema. Supongamos que el antivirus no ha encontrado ninguna infección o que la ha limpiado. El siguiente paso consistirá en abrir “restaurar sistema”, una aplicación que viene con Windows y de serie en el PC. Esta pequeña utilidad es capaz de recuperar las ventanas tal y como se encontraban días, semanas o meses atrás. Basta elegir una fecha en la que el PC funcionaba correctamente.

Modo a prueba de errores. Todos estos pasos sólo se pueden dar si, tras pulsar el botón de encendido, arrancan las famosas ventanas de Windows. Si esto no ocurre, pero el ordenador hace algún intento, una buena opción puede ser arrancarlo en el “modo a prueba de errores”. Para hacerlo sólo hay que pulsar la tecla F8 en el momento de iniciar el PC. Por este sistema, muchas veces, se encienden las ventanas y es posible seguir los pasos anteriores uno a uno.

El mecanisme per tornar enrere del Windows està prou bé. Pot fer un gran servei si descobrim que l’hem espifiat amb qualque configuració. També pot passar que una avaria de maquinari ens agafi per sorpresa. ÿs aleshores quan recordem que no tenim còpia de configuracions, són una cosa de sistema que sovint ni tant sols sabem on és ni què copiar. En canvi, sí que tenim còpies dels valuosos arxius de treball –hi ha qui no, mal fet, cal tenir-les mecanitzades per si hi ha pana mecànica o elèctrica.

Però què vol dir, això de tornar enrere perquè ha arribat un virus? Em sona a qui juga amb «un joc de matar» i desa la partida abans d’entrar a una cambra estibada d’enemics amb complexió d’armari. Si s’usa un Windows per aventura, fantàstic, res a dir, és clarament la millor elecció. L’usuari té garantides rierades d’adrenalina. Però per a treballar?

He usat el mode a prova d’errades del GNU/Linux, però sempre per qualque explicació, no per un «llàstima, m’han mort, game over». La darrera va ser en actualitzar el nucli del sistema a la darrera versió. Vaig oblidar una passa, no arrancava i el mode a prova d’errades em va servir per acabar la feina.

La resta de coses que es comenten a l’article (panes elèctriques o mecàniques, que calgui reinstal·lar) són accidents que també poden passar quan s’usa un sistema lliure. No és res que no passi amb la resta d’estris d’ús corrent, per exemple, un microones si hi posem a bullir una dotzena d’ous amb la seva closca. Que un microones ben cuidat no funcionés per un atac de ves-te’n a saber què, això és el que no admetriem… per a un microones. Pel Windows sí, i la mostra és el requadre al final de l’article:

Más vale prevenir

Para evitar el desastre informático [del Windows] no basta con instalar programas antivirus y antiespías. A pesar de haber tomado todo tipo de precauciones, un PC [con Windows] conectado a Internet sigue expuesto a nuevos virus, averías o accidentes cada día.

De aquí que sea importante tener una cosa clara: lo más valioso del ordenador no es el Windows ni los programas instalados, que siempre se pueden volver a instalar [nunca se deben usar]. Lo más importante es la información; esto es, los archivos personales y de trabajo: las cartas, la declaración de la renta, las citas del calendario, la agenda de direcciones, los mensajes de correo electrónico, las fotografías, las facturas…, unos ficheros almacenados, en muchos casos, después de pasar horas, días, meses o años delante del ordenador.

Para proteger esa información tan valiosa y prevenir desastres informáticos basta con tener en cuenta las siguientes recomendaciones:

Tener el antivirus actualizado diariamente.

Instalar un programa antiespías.

Desconfiar de correos electrónicos no solicitados.

No entrar en páginas ‘web’ extrañas y evitar los programas de dudosa procedencia.

Usar estabilizadores de corriente y no exponer el ordenador a temperaturas muy altas.

Una vez cada semana o cada mes conviene realizar una copia de seguridad de los archivos en un disco duro externo, un lápiz de memoria, un CD o un DVD.

He modificat el requadre per només deixar allò que faria falta si l’autor de l’article no s’hagués deixat portar pel «caso más común» a la primera part. I mira que anava bé, en dir que «el ya famoso Windows XP no funciona como es debido», però l’article també necessitava un reset. Aleshores possiblement el següent paràgraf hagués sortit així:

La primera norma de la era de Bill Gates es abandonarle. Dicho de otro modo: cuando el Windows funciona de forma incorrecta, la regla de oro consiste en apagar, instalar un GNU/Linux y arrancar con él. En muchos casos basta este pequeño gesto para que todo vuelva a la normalidad.»

I la llibertat?

El paràgraf anterior era un bon final per l’apunt, però haig d’afegir un detall important que un dia vam oblidar, la llibertat als ordinadors. Per això avui el «caso más común» és usar un Windows estibat de problemes. Aquesta frase de l’article està carregada de seny:

Lo más importante es la información; esto es, los archivos personales y de trabajo: las cartas, la declaración de la renta, las citas del calendario, la agenda de direcciones, los mensajes de correo electrónico, las fotografías, las facturas…, unos ficheros almacenados, en muchos casos, después de pasar horas, días, meses o años delante del ordenador.

Perquè el més important és la informació no podem permetre’ns guardar-la dins arxius de format secret i patentat, administrats per programes amb llicències carregades de privacions. Si ho fem, per sempre més depenem d’aquests programes i dels seus autors per a llegir i mantenir les nostres dades fetes «en muchos casos, después de pasar horas, días, meses o años delante del ordenador».

Podem encarregar una reforma de la cuina a un professional i aconseguir treballar-hi en millors condicions, però ningú excepte l’autor no pot tocar –ni tant sols provar-ho– els seus programes privatius que sovint també s’usen cada dia. Només els modificarà si vol i haurem de pagar el que ens demani. Amb allò cuinat podem omplir la carmanyola, menjar fora de casa i convidar un amic. Però no podem passar feines informàtiques a qui no ha comprat els mateixos programes privatius que nosaltres. Si el convidem, fent-li una còpia, en comptes d’amics som pirates criminals.

A Microsoft tenen molts doblers i en voler poden contractar els millors informàtics que facin bons programes. Possiblement qualque dia presentaran un Windows dur com una roca. Però si les seves llicències em converteixen, com ara, en una persona depenent dels seus productes i limitada per les seves llicències, per mi tot plegat serà con unes manilles d’or. No les voldré usar i em sabrà greu veure tant d’or tudat.

(He llegit l’article després d’un missatge de’n Biel Frontera a la bulmailing)