La paraula bitassa és d’orígen incert. Va sorgir en converses amb en Jordi Vendrell, a qui també li agradava jugar amb els neologismes. Ell deia que la vaig dir jo per primer pic, però a mi em sembla que va ser ell. Serveix per referir-se a un caramull de bits, de la mateixa manera que «paperassa» dóna a entendre un caramull de papers.

Parlant de neologismes, també m’agrada més bitòleg que no pas informàtic. També s’hi escau digitòleg i potser és més ampli. Així, al menú d’aquest blog hi trobareu enllaços de digitologia (i bitologia) en comptes d’informàtica.

L’expressió «a lloure» s’usa Mallorca i Menorca. Significa «en llibertat» :

2. LLOURE m.
|| 1. A son lloure (Cat.) o A lloure (Mall., Men.): en llibertat, sense subjecció. Dins nostre alberch ab los scuders de cambra e no a lloure lo dit barber jaher serà stret, Ordin. Palat. 75. Hom femení | fet d’alfaní | e d’orelletes, | çucre, casquetes | e viciat, | tot mal criat, | fet a son loure, Spill 1017. Si no hagués pogut tafanejar a son lloure lo que hi havia darrera, Girbal Pere Llarch 145. Un ca que anava a lloure, Roq. 5. Quant a lloure bramulen les ventades, Costa Poes. 44. No les volia en gàbia, sinó a lloure, Salvà Poes. 126. Anar a lloure: anar solt, en llibertat; anar vestit a l’ampla, de manera incompleta, amb més comoditat que correcció (Mall.).
|| 2. A lloure: abandonat, sense vigilància; de qualsevol manera (Mall., Men.). Que los súbdits sien fiats és gran dicha de la casa, perque per a llòurer que vayan les coses, tot compareix, doc. segle XVII (Aguiló Dicc.). A les sotges som vinguda, | deixant es rotam alloure, Ballester Xèx. Deixar les coses a lloure: deixar-les de qualsevol manera, sense estojar-les, sense tenir-ne esment. Tenir es cap a lloure: estar molt distret, no tenir atenció a allò que es fa (Men.).

— Diccionari Alcover Moll

El blog és possiblement el medi d’expressió més lliure que ara mateix (al 2004) té Internet. Permet que qualsevol internauta pugui publicar usant eines força potents. No fan falta grans coneixements tècnics ni disposar de cap infraestructura informàtica important. ÿs útil per a tothom: des de particulars fins a grans corporacions i medis de comunicació. S’hi poden publicar articles llargs, com els de qualsevol diari, o apunts breus propis d’un diari personal: «avui estic moix». Amb un poc de selecció, als blogs s’hi pot trobar la informació més interessant i fresca de la Xarxa. ÿs el que pretenc amb aquest blog, i per això el títol és «bitassa a lloure».

Al 1999 vaig veure els primers blogs (o weblogs). Va ser un cromo d’en Mateu Matheu. Aleshores no en vaig trobar cap en català i per aquí gairebé ni es parlava de blogs. Als Estats Units començaven a sorgir planes i articles en contra de la moda dels blogs. Blogger era l’eina més fàcil. A l’agost del 2000 feia els primers experiments amb un blog per explicar com es feia un blog. Encara deu estar per bitassa.com. Fins ara, 4 anys després, no he trobat el moment de posar en marxa aquest. Per jo han estat anys de molta feina: efecte 2000, canvi cap a l’Euro i reciclatge de coneixements tècnics cap al programari lliure. Diuen que a casa del ferrer hi ha culleres de fusta… i la prova encara resta al web de l’empresa sense actualitzar des del 98… o el 97 –ni ho recordo.

Per fer un blog interessant el millor és xerrar d’allò que un coneix i publicar –o compartir– coneixements i troballes. La meva especialitat són els bits en general i el programari lliure en particular. Un dels temes recurrents d’aquest blog serà la llibertat a la Societat de la Informació i el Coneixement. No és un detall sense importància: tal com està la cosa, si volem que els nostres coneixements digitalitzats amb programari privatiu durin tant com els que vam heretar damunt paper de generacions anteriors, més val que en comptes de digitalitzar-los continuem usant paper.

Finalment, les tomàtigues a la capçalera són per recordar la necessitat de mantenir el paladar viu enfront d’algunes coses que ens intenten encolomar. Més o manco està expressat en aquest escrit que vaig enviar a una llista el desembre del 2003:

A una entrevista demanaven al Manel Castells si a la Societat de la Informació és vàlid el lema «pensa globalment i actua localment». El professor Castells va dir que és justament el contrari: «pensa localment i actua globalment».

Pensar globalment i actuar localment és una forma perfecte d’extendre la globalització.

I què és la globalització?

Globalització és anar als supermercats i grans superfícies i no trobar tomàtigues mallorquines. N’hi ha de València, Almeria i Canàries, però no mallorquines.

L’altre dia de pagès no em va quedar més remei que tornar a casa amb tomàtigues i vaig acabar comprant-ne de Canàries… sí, només per aquell doi que també són una illa. Mai més: no tenien gust de res.

Dimarts, al mateix supermercat, una senyora –que anava a comprar tard, com jo– es queixava que s’havien acabat les tomàtigues. Li vaig dir:

— ÿs igual, agafi la caixa de cartró buida: té el mateix gust. Ni ho notarà. I té fibra, que en mengem poca, de fibra, diuen. ÿs com els bífidus aquells, però en rústic: «et renueva por dentro i se nota per fuera».

Feia mala cara.

— Si no vol que a casa la descobreixin, capoli el cartró ben petitet i jas: una amanida amb fibra. Ho presenta al Fòrum 2004 –que ningú sap que faran, però possiblement hi haurà qualque concurs de cuina, per omplir– i vés que no guany. D’aquí a quatre dies tindrem bosses d’enciam tallat enriquit amb microfibres de cartró de caixa de tomàtiga reciclada. Ja veig el rètol al celofà: «Amanida sostenible».

Per jo que volen que ens oblidem dels sabors i que acabem comprant per colors i formes: Vermell i rodó? Tomàtiga. Groc, amb ossos i dins safata de poliespà? Pollastre.

El següent pas és afegir sabors: tomàtigues amb sabor a menta. De menta-menta no n’hi haurà, per descomptat. Perdó: herba-sana –si és que també ja estic mig globalitzat.

No hi ha res a fer: volen que ens agradin les coses que en semblen una altre. El virus va començar amb els telèfons i els raspalls de dents. Hi ha telèfons amb forma de qualsevol cosa –de tomàtiga també. Que fa falta un telèfon per l’habitació dels nins? idò au, un amb forma de cotxe… Que penses: si t’agraden els cotxes en miniatura, compra’n un, directament, i almanco no et molestarà la roda de recanvi quan l’usis per xerrar. Si és que quan el nin creixi i es passi els horabaixes parlant amb la parella, acabarà amb un tatuatge a la galta: «Michelin».

Idò això és la globalització: portar marques per tot i menjar cartró. Perdó… microfibres sostenibles.