Al vol Spanair JK 5623 d’ahir vaig saber que no importa posar el respatller del seient en posició vertical. Sí, ens donen l’ordre per megafonia i fins i tot el personal de cabina ve a comprovar-ho personalment: «su respaldo, por favor». Però vaig veure prou pistes que indiquen que tot forma part d’una gran farsa.
Ens volen fer creure que això de volar està ple de perills. A un avió els líquids, ordinadors portàtils, aerosols, telèfons i tallaungles es transformen en estris perillosos. Potser és perquè diuen que la gent atemorida és més obedient. Fins no fa gaire la religió s’encarregava d’aquesta tasca, amenaçant-nos amb inferns i la reencarnació en animals llejos, estúpids o les dues coses. Però cada dia tenen menys influència. L’evolució natural de les espècies diu que eliminam allò que no fem servir, i si seguim així, en un parell (mallorquí) de generacions haurem perdut les reaccions químiques que generen la por humana. Sense por ens tornaríem ingovernables. D’acord, sempre podríem obeir per la raó. Però aleshores les lleis, ordres, normes i convencions socials haurien de tenir lògica i coherència. Una feinada. Més val deixar-ho com ara: transmetre por a través de coses capricioses, al més pur estil dels deus: «ara m’enfado i en castigo a 358, abans de berenar, perquè cap ni un va posar el respatller del seient en posició vertical». Fixeu-vos-hi: cada cop és més barat volar i comprem més pisos. L’aviació i l’EURIBOR són els generadors 2.0 de la por.
El meu bitllet pel vol JK 5623 era per classe preferent, cosa que em va fer descobrir un nou món. A la zona hi viatjaven hostesses i pilots de Spanair. Molts, eren dotze fileres preferents, una cosa que mai no havia vist a un MD83. Gairebé mig avió. Partirem 15 minuts tard perquè esperaven un pilot que arribava de Barcelona. Semblava un vol preparat per a tornar empleats de Spanair a Mallorca, tots en classe business.
Davant meu hi seia una hostessa, que tot d’una va reclinar el seient. És una cosa que em molesta, perquè no hi ha espai (a aquella zona business tampoc) i gairebé te’l posen a la boca. No pots ni desplegar el diari –que m’havien regalat com a client preferent. Per coherència mai no el tombo. El seient 8A del darrere era lliure, i vaig canviar-m’hi. Dues fileres enllà, a la columna oposada, un pilot demanava un coixí i també reclinava el respatller. Vaig pensar que el posarien dret a la maniobra d’enlairament, però no. Tampoc el personal de cabina no els hi va demanar pas.
A l’aterratge faria la prova: deixaria el meu respatller inclinat. Tampoc ningú no seia darrere i l’experiment no molestaria ningú. L’empleat de cabina va venir per a demanar-me que el posés dret, «su respaldo, por favor». Li vaig preguntar perquè no era necessari en el cas de la seva col·lega que seia dues fileres endavant. De fet, m’havia fixat que el tenia així des de l’enlairament, i justament per això m’havia canviat de filera –el pilot del coixí s’havia deixondit i ja estava dret. Em va demanar perdó dos pics seguits, i es dirigí a l’hostessa, que immediatament –i amb una expressió de sorpresa– va posar dret el seient. Però només un 50%. Semblava prou clar: no calia. Els experts ho saben.
Tot i això pens que, dins el llepafilisme de les normes de l’aviació, possiblement la de no reclinar el seient de les més lògiques. Són 20 cm més d’espai per a sortir escapat si hi ha un accident. Ai, que em temo que som víctima de la por –i he usat la paraula «temo» per a expressar-ho. Però no havíem quedat que volar és molt segur? Passa que, un pic dins les cabines dels avions, ens podríem convertir en viatgers ingovernables, envaïts per la joia d’haver escollit un mitjà de transport tan modern i segur. No es pot permetre aital cosa, i per assegurar-se’n fan aquell numeret de la jaqueta salvavides que converteix la celebèrrima seguretat de l’aviació en una cosa molt secundària. Al guió podrien afegir-hi una gràfica de la cotització de l’EURIBOR el darrer any. Tendria un efecte contundent; tot el passatge en l’estat de guàrdia al que obliga el respatller en posició vertical, i amb la mirada perduda, recordant que no som res.
9 comentaris. Leave new
Crec que aquest es un dels teus millors articles.
I què m¡en dius del mite de la finestra? Durant l’enlairament i l’aterratge la “cortineta” de la finestra també ha d’estar aixecada, realment no sé per quina raó…
I jo que sempre m’havia demanat perquè havia de posar el seient en posició vertical. Ho vaig de petit i em varen contestat alguna cosa com “Es mes segur així si passàs algun accident”, però igualment no m’ho podia imaginar i vaig deduir que senzillament “ho volien així”. I així es va quedar.
#2 Això de la finestra no m’ho varen dir mai, el que si he vist es que et fan plegar les palanganes aquestes on hi menges (ben mirat això té més sentit).
La raó per la qual s’obliga a posar els seients en posició vertical és més simple: en cas d’haver de fer una evacuació de l’avió, amb presses i corrent, si els seients estan amb el respatller cap enrere dificulta una mica la sortida. També si han d’entrar equips de rescat, com menys obstacles tinguin millor. ÿs qüestió de pocs instants, menys d’un segon… però pot ser la diferència entre la vida i la mort.
Ja sé que els empleats de les companyies no respecten aquesta –i altres normes–, però és quelcom ben habitual. Aquí al costat de casa hi ha un cafè on venen molts guàrdies urbans i mossos d’esquadra a esmorçar o fer un cafè. Per descomptat, aparquen en doble filera i, per si no hi havia prou, en un lloc on està expressament prohibit aparcar. Però ells estan per damunt la llei… ja que saben que ningú els hi posarà una multa.
Recordo que fa molt de temps em vaig discutir a un avió amb un paió que, en plena operació d’enlairament estava parlant per telèfon. Sé perfectament que les probabilitats que la seva trucada afectés als equips de navegació de l’avió són ínfimes, gairebé nul·les… però em fotia molt que per la seva mala educació i pedanteria hi hagués encara que fos una ínfim risc. A més, els avions són dels pocs llocs on es pot estar més om menys tranquil, sense gent fumant ni parlant –cridant–per telèfon.
Per cert, no se si us heu fixat que els seients que hi ha a les fileres que coincideixen amb la sortida d’emergència, el respatller no es pot moure: és per la mateixa raó, evitar que si hi ha d’haver una evacuació de l’avió els seients molestin més del ja que molesten.
Arnau: durant l’enlairament els llums interiors s’apaguen i les cortines han d’estar aixecades per una raó semblant a la dels respatllers: si hi ha un accident, permetre que des de l’exterior es pugui veure l’interior.
Si les cortines estan baixades, els equips de rescat no podrien veure que hi ha dins.
D’altra banda, si hi ha llum interior, des de dins de l’avió no es pot veure el que hi ha fora (especialment si fora és de nit).
ÿs el de sempre: en el 99,9999999% dels casos és una tonteria, però de vegades poden ser útils. Crec que paga la pena la petita molèstia per si alguna vegada, espero que mai, pot ajudar a salvar una vida.
xavier caballe: A la fi algú ho explica així com toca n_n gracies Xavier.
Amb la quantitat de coses complicades que es fan i es desfan, no hauria de ser gaire difícil controlar automàticament la posició dels seients. Durant l’enlairament i l’aterratge, que no es puguin abatre. I si qualcú l’ha abatut durant el vol, a l’hora de començar l’aterratge, que es posi dret, vulguis no vulguis. Això sí, amb bones, si pot ser… Però sobre tot que no es posi a pitar, com aquestes geleres semimodernes que no volen tenir la porta oberta gaire estona: no se la podrien tancar elles mateixes, enlloc d’avisar-nos insidiosament que les tanquem?
Una altra maniobra que no hauria de caler fer a mà és el recompte dels passatgers: hi ha pàrquings que saben perfectament quants cotxes hi ha dins i quines posicions són lliures; el problema és molt semblant al de l’avió. No?
El problema de la (manca de) competència lingüística de la tripulació, de moment, no sembla tan bo de compondre a base d’electrònica…