Mai no havia participat a un programa en directe. Tot és més nerviós, hi ha més gent al plató pel que pugui passar i estan molt pendents de tot perquè res no pot fallar. A cal Serra són amables i servicials, un bon equip. Ho sé de l’Ítaca, gravàrem al mateix plató i coneixia tant el lloc com gairebé tothom. Aquest pic la diferència és que tot estava encara més apamat, cronometrat.

A la tertúlia hi havia el Joan Salas, exhibidor propietari d’Ocimax a Mallorca, entre d’altres cinemes com el Rívoli, l’Augusta i Porto Pi. També el Marco Robledo, que pertany a l’Associació de Cineastes de les Illes Balears. Vaig poder parlar amb el Marco abans de començar, i trobava que Internet i les còpies lliures eren un gran què per a donar-se a conèixer. No vaig parlar amb el Joan, i vaig veure que feia que no amb el cap a les meves intervencions. Tampoc no vaig poder-li explicar que si no anam tant al cinema és per prou motius que no tenen gaire relació amb les descàrregues a Internet.

Al plató

De tot l’equip només no coneixia el tècnic de so que em posava el micròfon. Li vaig comentar el meu problema amb les «p»: pego cops d’aire i cal allunyar el micro. Li deia no sé respirar bé, uso massa la boca, i és per mor la destrossa nassal que provocà una caiguda quan era nin. El Cris Juanico, que ho va escoltar, s’acostà per explicar-me què tenia el mateix problema, és fotut, però que finalment havia après a respirar bé. M’hi hauria de posar. No va donar temps a comentar el molt què m’havia agradat el disc «Moviments salvatges»: el regidor demanava silenci, ja començàvem, i el Juanico entrava tot d’una. Portava la guitarra i minuts abans havia encalentit la veu a un racó de plató; això volia dir què cantaria.

El debat té 27 minuts (ni 28 ni 26) però aquest pic foren 10 justos: connectaren amb les festes de Sant Antoni a Menorca i això ens llevà molt temps. El presentador, en Joan Monse, va fer bé la feina d’escurçar les intervencions. En Jaume comenta que va tallar la meva intervenció dient «hauríem de ser breus» quan no portava ni un minut parlant. Pot ser que des de la pantalla no es percebi, però allà estant veig prendre nota de l’ofici del Monse a l’hora de tallar. Per mor del meu programa de ràdio sé que no és fàcil: un convidat, que ha vingut amablement, explica coses molt interessants, te l’escoltaries molts minuts, t’imagines que els oients també, però el rellotge és implacable. Cal avançar-se al minut final del programa i repartir temps als temes als convidats, cedint espai per què parlin tots encara que suposi llevar temps dels que no s’han pogut explicar tant com voldries. Cal estar pendent del ritme, els confort dels convidats, les necessitats dels tècnics (a la TV un caramull: els càmeres, regidor, directora, realitzador, «el pinganillo»), el rellotge, de ser amable, somriure (al micròfon a la ràdio, a la càmera a la TV), als auriculars (els monitors a la TV), que almanco en surti alguna cosa interessant, «un titular». No sempre és fàcil, i el Monse ho resolia de forma contundent: deixava de mirar-nos, girant la cara cap un altre costat, començava a parlar d’una altre cosa, i callàvem. Funciona, m’ho apunt.

Aquest apunt de blog pot servir per a explicar el que no vaig poder dir per falta de temps. Tenia pensat centrar-me en dos punts:

1. Cada cop que s’ha donat un avanç tecnològic algú n’ha sortit perjudicat. Sempre hi ha qui es queda sense feina, ens sap greu però és així. Quan sorgiren els telers mecànics, els teixidors manuals passaren fam de veritat. Posaven sabates als telers mecànics per aturar-los. De la paraula «sabata» en francès avui en tenim el terme «sabotatge». Avui són els internautes qui sabotegen la indústria del cinema. Per primer cop es tracta d’una revolució que fa mal els poderosos en comptes dels gens poderosos treballadors rasos –com és el cas dels que feien anar els telers manuals. Ho tenim més complicat però és inevitable que també, amb el temps, la industria hagi de canviar el seu status quo.
2. Hi ha una divisió clara entre els usuaris i la indústria. No tant entre els creadors i els usuaris, sinó amb una indústria que vol seguir a una foto on ja no hi cap perquè Internet els ha substituït. Ens volen vendre uns productes que no volem, justificant-los amb unes despeses que no calen i per tant un preu final que no entenem. Mentre no ens ofereixin allò que volem comprar, el recurs serà aconseguir-ho il·legalment. No ens convenceran que el que fem és il·legal.

Només vaig esmentar el segon punt, perquè la meva primera intervenció havia de ser curta. Vaig afegir-hi l’excessiu que és el terme «pirata», perquè sabria que caldria usar-lo per entendre’ns, però no hi estic d’acord. Els pirates són assassins que assalten naus, les cremen, saquegen, maten i violen els tripulants. Aconseguir còpies il·legals de cinema està molt enfora d’aquest concepte. El Monse va contestar que piratejaven la «propietat intel·lectual». Sabia que no tenia temps i no hi vaig entrar, però tenia preparats arguments per quan sortís el tema de la «propietat intel·lectual».

La «propietat intel·lectual»

Si ser «pirata» és usar la »propietat intel·lectual» d’altres sense el seu permís, els qui fundaren la indústria de Hollywood eren «pirates».

Als començaments del segle XX, Thomas Edison tenia un trust per a protegir les patents de les seves màquines per a fer i projectar cinema: la Motion Picture Patents Company (MPPC). Aleshores el moviment independent del cinema era il·legal. «Els rodatges s’havien d’interrompre perquè algú havia robat equips, i sovint hi havia “accidents” en els que es perdien negatius, i fins i tot vides humanes i qualque extremitat del cos», explica Marc Wanamaker a «The First Studios».

La situació era tant dura que els independents, sobretot Fox, migraren des de la costa Est fins a Califòrnia, un lloc prou allunyat de la seu d’Edison a New Jersey. La intenció era «piratejar» els seus invents sense ser perseguits. I si els federals arribaven, escapar a Mèxic –que era a prop de Hollywood. Però el tribunal suprem va cancel·lar la patent d’Eastman (amic d’Edison) del cel·luloide al 1912 i les patents de la MPPC el 1915, just quan les pressions començaven a Califòrnia.

Mentre, els jutges els hi havien donat aire fallant a favor dels independents en nom de l’interès general dels consumidors, perquè els independents i els nikelodeon ja eren un fenomen social.

Però encara podem explicar més coses sobre la «propietat intel·lectual» al cinema. Les patents de l’Edison i l’Eastman s’acabaren, donant lloc a sang nova. Però els Internautes mai no veiem expirar la «propietat intel·lectual» dels cineastes poderosos. El Walt Disney fa triomfar adaptant al cinema contes populars, una propietat nostre. Ja està bé, perquè hi va afegir-hi la seva màgia, ens agrada i per això es va fer ric. Però ell va poder usar els contes perquè aleshores la «propietat intel·lectual» caducava als 32 anys. La idea era que una generació pogués millorar, lliurement, el que havia fet la generació anterior i el Disney se’n va beneficiar. Però 70 anys després, encara és un delicte copiar la pel·lícula Blanca Neus. No ens tornen el que vam cedir, els drets del nostre conte popular, perquè fessin la pel·lícula. Això és possible perquè les lleis van canviar fins a estendre els drets d’autor 120 anys després de la creació o 95 la publicació. Aquesta llei és coneguda com la «Mickey Mouse protection Act» en comptes del seu nom real, la «Sonny Bono Copyright Term Extension Act» perquè aparegué quan Disney estava a punt de perdre els drets d’autor sobre el Mickey Mouse. El Bono, a més de congressista republicà també era productor, actor i cantant. Quina casualitat.

Vídeo

Per a il·lustrar quan equivocada està la indústria del cinema a l’hora d’acceptar la novetat d’Internet, tenia previst explicar què va passar en aparèixer el vídeo. Quan va telefonar el propietari d’un vídeo club hauria estat un bon moment. ÿs el cas clar d’un ofici substituït per Internet. Només cal que la oferta legal a Internet sigui raonable, i aleshores no necessitarem ni cintes de vídeo ni discos DVD –ni tampoc còpies il·legals. L’oferta legal actual està plena de restriccions artificials absurdes: després de comprar una pel·lícula tenim unes hores per mirar-la, només un pic, i a un sol ordinador. Si la lloguem podem mirar-la on vulguem (ordinador, TV, projector) i copiar-la, per a repetir-ho tants pics com faci falta. Ja paguem cànon per cada còpia privada. No ens agrada com el gestionen, però estem disposats a pagar solucions ben gestionades perquè els autors cobrin un preu raonable per la seva feina.

Torno al que va passar quan el vídeo aparegué:

«Un no ha de tenir una preparació sofisticada en màrqueting i valoració creativa per a entendre la devastació causada al mercat posterior als cinemes per centenars de milions de gravacions que tindran un impacte negatiu en el futur de la comunitat creativa d’aquest país. ÿs simplement una qüestió d’economia bàsica i sentit comú»

Ho va dir Jack Valenti, president de la MPAA, el 1983 al seu missatge al Congrés dels Estats Units per mor del cas de la Universal Studios contra Sony, un judici que ha passat a la història com «el cas Betamax» i que va arribar al Tribunal Suprem. Només un vot, el del president del Tribunal, va impedir la il·legalització del vídeo domèstic. Al 1984 al·legaren que «no es pot prohibir el desenvolupament d’una tecnologia quan existeixen usos legítims de la mateixa, i no pot considerar-se culpable una empresa per l’ús il·legal que els usuaris li donin a la tecnologia». Els ganivets en són un exemple. Les armes també. La MPAA s’ho va empassar, s’adaptaren, i el vídeo fou una part important dels seus ingressos –i del que va telefonar al programa de televisió. Que s’adaptin ara a Internet. Que no guanyaran tant? Que no paguin 30 milions d’Euros al Brad Pitt per a fer una pel·licula, entre d’altres despeses astronòmiques que després hem de pagar nosaltres.

¿Què fa que algú faci sonar trompetes apocalíptiques cada pic que apareix una nova tecnologia? Es tracta de la mateixa mentalitat que va predir la desaparició dels cinemes quan va sorgir el vídeo, la ràdio quan tinguérem televisió, els diaris en presentar-se la ràdio, el teatre quan va triomfar el cinema, i fins i tot la transmissió oral del coneixement quan aprenguérem a escriure. Al relat de Plató, Sòcrates explica a Fedre que el deu Teuth oferí l’escriptura al rei Thamus com una tècnica per a millorar la saviesa i la memòria dels seus súbdits. Thamus la va rebutjar: amb l’escriptura perdrien la memòria perquè ja no necessitarien recordar res. Tampoc no serien més savis, perquè els ignorants podrien passar per cultes gràcies a la informació escrita.

Plató no va poder conèixer els empresaris del cinema, però ningú no ho diria.