Integrista i talibà són qualificatius de moda a Internet. Qui els usa sovint no els acompanya de cap raonament; amolla el qualificatiu i poca cosa més.
Venen en caixes de 3 o 100 unitats. La presentació petita és només per a tastar-los. Si funcionen el pacient en necessitarà grans quantitats, perquè són extremadament còmodes i provoquen dependència.
La composició consisteix en adhominemcilina 500 mg per a generar els «integrista». Existeix una versió forte compositum, de 1000 mg, que genera un «talibà».
Fins no fa gaire era ben popular una altre presentació de l’adhominemcilina, la svasticus, que generava un «nazi». Però és el que tenen aquestes coses: si se n’abusa perd l’efecte. Va arribar la llei de Godwin, i ara usar svasticus ja no és el mateix.
Recepta mèdica
Descripció: L’adhominemcilina en les seves presentacions «integrista» i «talibà», té l’efecte d’atacar directament l’individu en comptes d’analitzar què diu. Inhibeix el raonament.
Indicacions: En experimentar una crisi de valors després de llegir un text a Internet.
Posologia: Indicat per a internautes. Una dosi als missatges a fòrums, llistes de correu i zona de comentaris al web. Cal no acompanyar-la de raonaments –veure les incompatibilitats.
Incompatibilitats: La raonamicina, que obliga a raonar exposant els arguments contraris. Aquesta exposició pot evidenciar inconsistències en els raonaments propis, i la disminució d’unitats de certesa pot provocar quadres d’ansietat, agressivitat o depressió. S’han arribat a donar casos d’integrisme real durant la exposició d’arguments contraris, circumstància que provoca perplexitat després d’un atac de paradoxa. Per tot plegat cal evitar els arguments i els raonaments mentre dura el consum d’adhominemcilina.
Efectes secundaris: Somnolència intel·lectual. Mutacions cap a troll d’Internet.
Contraindicacions: Habitants fora la Caverna de Plató. Nedadors contra corrent. Ments inquietes.
3 comentaris. Leave new
La culpa la tenen els farmacèutics, que subministren aquestes substàncies sense la recepta pertinent… 🙁
Habitualment els que fan servir aquesta mena de medicaments solen patir un fort complexe d’inferioritat. Abans quan no existia la xarxa ens els podiem trobar al bar, a la feina,…. ara amb l’explosió d’internet es fan notar arreu i amb aquestes dosis poden calmar una mica la seva patologia. El tractament curatiu però cal de ma de metge…. a no ser que els agradi el fet de convertir-se en trolls.
Si partim de la idea que l’ésser humà fretura d’unes dosis diàries de ficció, d’aquelles històries de sempre que entretenen però que pateixen uns altres, i que aquestes es consumeixen bàsicament a la televisió en forma de melodrama, arribarem a la conclusió que les situacions exageradament o falsament patètiques desvetlladores d’emocions penoses intenses –que són les regles del gènere– se’ns escampen, com aquell qui no diu res, a d’altres àmbits de la vida, com ara el que descrius.
Hauríem d’anar a la farmàcia grega, que prescriu bé la tragèdia, bé la comèdia, per aquelles situacions diàries que no s’adiuen amb les actituds melodramàtiques. Que són moltes.