El títol d’aquest apunt podria dir domini en comptes de possessió, però a Mallorca n’hauríem de dir possessions dels dominis. Fet i fet, el nom ve de l’època que els catalans s’establiren a Mallorca i «prenien possessió» de les terres i cases. ÿs més o manco el que fem a Internet, només que en aquest cas prenem possessió de bits en comptes de terra. De bits n’hi ha a rompre, i per això tenir una possessió a Internet és molt barat. D’entrada ni tant sols importa saber quina serà la terra ni quanta, sinó just el nom: això que en diuen «domini».

Les possessions resolen un problema bàsic: tenir una adreça de correu electrònic permanent. No importarà passar pena per si a can Gmail canvien d’opinió, de condicions d’us, i no podem acceptar-les. En tenir possessió potser després també arriba la cosa del web propi –una cosa duu l’altre– però no és pas imprescindible. Tindrem un sementer on construir-hi un web, però tampoc no passa res si hi deixam un rostoll.

Deia que és barat, però sovint no sembla fàcil perquè els ingredients dels possessionisme internàutic tenen alguns tecnicismes que poden fer anques enrere els no tècnics. ÿs només la posada en marxa, perquè un pic oberta la possessió serà tant fàcil d’usar com ara ho és GMail i afegitons.

Ahir un amic em va demanar les passes per a tenir la seva possessió. Potser l’explicació serveix per a tothom, així que la reciclo copiaferrant-la a continuació:

Cal dos ingredients:

– Un espai a un servidor que pugui respondre a un domini (o més)
– La possessió (el domini).

El primer es ven a empreses de hosting. Jo empro Downtownhost i n’estic content –de moment, l’experiència diu que aquestes empreses poden canviar de tictac. El «shared webhosting» més barat de Downtownhost és suficient per a la majoria.

El segon, la possessió, cal comprar-la a empreses acreditades per l’autoritat ICANN, que administra la cosa dels noms a nivell global. Si vols un .cat a http://nic.cat n’expliquen un parell. He comprat a Nominalia i Entorno, m’agrada més el segon.

Si vols un genèric .com, .net, .org, o .info (entre d’altres) a http://www.joker.com són europeus no comunitaris (Suïssa, abans Alemanya) i a http://www.godaddy.com són americans. Els primers van més al gra i els segons són més barats però molt carregosos en la cosa de consum: «compra! compra!» coses inútils amb molts colorins. ÿs un poc la mateixa diferència que passejar per Berlin o NY. ÿs indiferent on el compris, tots funcionen perquè estan acreditats per la ICANN. Potser Joker té alguna prestació més, però és irrellevant quan no ets tècnic –pèr exemple, servidors DNS propis que ja tens al proveïdor d’espai (hosting).

A http://gandi.net són francesos i tenen bons preus, però mai no els he provat.

Ara ve la part més complicada: els servidors de noms o DNS. ÿs on és més fàcil quedar-se aturat a l’hora de comprar un domini i espai un servidor. No és mal d’entendre, passa que està poc explicat:

El proveïdor de l’espai (el venedor de hosting) et diu quins són els servidors de noms que apunten al teu espai al servidor. Són dos ordinadors diferents, anomenats DNS (Domain Name Server) que diuen «la possessió tal és al servidor amb la IP qual». N’hi ha dos per si un fallés. Això fa que les connexions arribin fins al servidor qual, i allà el programari servidor web sabrà quin web ha de servir, o el programari de correu acceptarà els missatges per les bústies de la teva possessió (o posessions).

El registrador del domini (Joker, Go Daddy, Gandi…) just fa l’alta als servidors centrals de noms de la ICANN dient «aquesta possessió funciona al lloc on diguin a als dos servidors de domini que m’ha dit el propietari d’aquesta possessió».

Quan algú teclegi o enviï un correu a la teva possessió, els mecanismes internàutics de resolució de noms fan aquestes preguntes: primer demanen als servidors centrals qui són els dos DNS del domini. En segon lloc van fins aquests servidors per saber quina IP és la que conté el servidor web o el de correu. Quan la saben mostren el web o hi deixen el correu.

Per això tots hem de configurar dos DNS a la nostra connexió: són coneguts com a DNS locals, i són qui fan aquestes preguntes. També guarden les respostes unes hores, per no haver de fer cada pic l’interrogatori. Un poc com quan cridam a informació telefònica per a saber un número: ens l’apuntem per no haver-lo de preguntar més. En el cas d’Internet aquesta nota té data de caducitat –sovint només hores– perquè avui ets a Downtownhost però demà no se sap on; la localització a Internet no és pas tant permanent com passa amb els telèfons.

Per tot plegat és indiferent què compres primer: si la possessió o l’espai. Quan tenguis les dades dels DNS ja les ompliras: tant el registrador de noms com el proveïdor de hosting tenen interfícies web per a entrar-ho en qualsevol
moment.