Sovint em criden al mòbil quan som a casa, perquè també és el meu lloc de treball –coses del telegüorking. Significa que l’hauria de portar tot el dia damunt. No entro en qüestions de microones dolentes o no: em basta la incomoditat de carregar-lo constantment. Sóc dels que en arribar a casa es lleva el rellotge i buida les butxaques, tot em fa nosa.

No vull portar cap aparell sempre damunt i no ho faré pas. El telèfon mòbil, un bon invent, és per a quan som fora de casa [1]. La resta de temps, que és molt, em poden telefonar al fix o enviar-me missatges amb el correu electrònic. No demano cap cosa complicada, ben al contrari, tant les cridades al fix com els missatges són coses molt més barates.

A casa hi tinc telèfons convencionals [2] estratègicament repartits per tota la casa, així:

• Els puc escoltar arreu, cosa que no passa amb el mòbil no quan hi som enfora.
• No importa córrer escales amunt cap al despatx, 3a planta, quan som a la primera o segona i sona el mòbil. Mai no hi arribo a temps, així que ja no faig res quan crida.

Els telèfons fixos són una tecnologia fantàstica: crides a un sol número, sonen quatre aparells i sempre n’hi ha algun a prop, uau! I és molt més barat, increïble! –disculpeu el registre d’espot barat, però potser cal, vist el panorama.

Amb el mòbil també sol passar una altra cosa: sona mentre parlo pel fix. Tinc dues orelles, però no dues boques. «És que el fix comunicava» diuen alguns. Clar, és el que té: si comunica és perquè hi estic parlant.

Tampoc no estic gens d’acord amb la norma, no escrita enlloc, que a les cues telefòniques el darrer sempre va primer. M’emprenya estar parlant amb algú, que et digui «em sona el mòbil» i et deixi plantat per a xerrar amb l’altre. I no com a excusa per a tallar una conversa llarga, avorrida i circumloquística, que també va bé, no: algú que et telefona amb qualque urgència, enmig de la història rep l’altra trucada, i et penja. Que penses «doncs tampoc no devia ser tan urgent, paharo!».

Els problemes a) carregar permanentment amb els mòbils, b) corredisses per les escales i c) trucades simultànies, quan tenen una fàcil solució: apago el mòbil quan som a casa. Hi ha el fix.

Però ai, sorgí un grup important de gent queixosa perquè «mai no em trobava». Ho sabia pel festival de cridades perdudes que rebia cada pic que engegava el trasto. Eren persones que insistien un cop i un altre al mòbil, però a cap cosa més. Mai dono només el número de mòbil, i sovint és el darrer que dic. Tothom també té el fix i el correu electrònic. Idò no: hi ha un grup rellevant que ignora sistemàticament totes les alternatives al mòbil.

Per ventura existeix qualque religió –i jo no me n’he adonat– que prohibeix tot contacte electrònic si no és a través d’un número de telèfon que comenci amb 6? No sé, una cosa com ara la de no menjar porc, però aplicada a les telecomunicacions. Ja se sap que les religions tenen la ma fluixa, en això de prohibir coses.

Vaig activar el contestador automàtic per si servia als que «mai no em troben», per deixar-los-hi un espai pels seus crits de queixa i/o auxili. No el tenia en marxa per allò que ningú no deixa missatges als contestadors, però la llegenda és falsa: tal com esperava, ara hi trobo queixes i renyades «no et trobo mai». I això que vaig afegir-hi la frase «i perquè no ho proveu al fix?», però l’error és meu: pensar que aquest cas té remei.

Que no, que no portaré el mòbil damunt tot el dia i part de la nit.

—
[1] Val, apagat quan som a la ràdio o la tele, però just una hora. Soc informàtic i no pas xòfer d’ambulàncies, gairebé tot pot esperar una hora.
[2] Sense fils, amb la tecnologia DECT; com deia no sóc anti-ones.