El codi és la matèria primera dels programes. Per a modificar-los és imprescindible tenir-hi l’accés i que cap copyright ho impedeixi.

El programes lliures tenen copyright, però l’usem per a garantir llibertats i no pas per a restringir-les. Usar el copyright és pràctic perquè el reconeixen les lleis de gairebé tot el planeta. Un cop som «legals», aleshores fem servir la llei del copyright per a dir que l’autor usa els seus drets per a permetre’n l’ús per qualsevol propòsit, còpies, modificacions i el més important: obligar que totes les versions modificades també siguin lliures. D’aquest ús del copyright en diem copyleft.

Tot plegat forma part d’una feina per aconseguir que tots els usuaris tenguin una còpia del codi dels seus programes i en puguin fer el que vulguin [1] excepte tancar-lo.

Aleshores sempre hi ha qui diu que no l’importa si el codi està disponible i és lliure, perquè ell no és pas informàtic.

Arguments pràctics per a voler el codi lliure

Molts no som mecànics, picapedrers ni electricistes, però no voldríem pas cotxes sense capó ni perns al motor, cases on només podem encarregar un portal a qui va aixecar la casa o instal·lacions elèctriques que no admeten canviar un endoll de lloc.

Les receptes són «el codi» a la cuina, imaginau que no fossin lliures. Passaria el que vaig explicar a un altre apunt:

⿿ Com canvio aquesta recepta per treure’n la sal?
⿿ Com goses insultar la meva recepta, la creació del meu cervell i el meu paladar, pretenent manipular-la? No tens el judici suficient com per modificar la meva recepta i fer que funcioni correctament!
⿿ Però el metge em diu que no prengui sal! Què puc fer? Vostè podria treure-hi la sal per a mi?
⿿ Ho faria encantat: els meus honoraris són de només 12.000 Euros. Ara, però, no tinc temps. Estic ocupat amb un encàrrec per dissenyar una nova recepta d⿿unes galetes pel Carrefour. Potser d⿿aquí a un parell d⿿anys podré estar per tu.

Junt als cotxes, cases, instal·lacions elèctriques i receptes, els ordinadors i el programari també són a la llista de coses pràctiques necessàries per activitats bàsiques:

El codi és la tecnologia que fa funcionar els ordinadors. Tant si s’inscriu al programari com si s’enregistra al maquinari, el codi és un conjunt d’instruccions, originàriament escrites en paraules, que controla el funcionament de les màquines. Aquestes màquines (els ordinadors) cada cop defineixen i controlen més la nostra vida. Determinen les connexions telefòniques i la programació televisiva. Decideixen si les seqüències de vídeo es poden transmetre a un ordinador determinat a través d⿿un enllaç de banda ampla. Controlen les dades que els ordinadors envien als seus fabricants. Aquestes màquines ens controlen i el codi controla aquestes màquines.

Quin control hauríem de tenir sobre aquest codi? Quins coneixements? Quina llibertat hauríem de tenir per a compensar el control que permet el codi? Quin poder?

–Lawrence Lessig a la introducció del llibre «Free Software Free Society» [2]

Els de dalt són raonaments pràctics, però també tenim motius filosòfics.

Arguments filosòfics per a voler el codi lliure

Molts mai no faran ciència, però és bàsic per a la societat que el coneixement científic també sia obert i públic. El mètode científic se n’encarrega: quan un científic té una teoria, cal que faci experiments, observacions per a recolzar-la i que els mostri a la comunitat. Per avaluar-la caldrà que la puguin reproduir, cosa que significa tenir tots els detalls: el codi.

Tot i que molts no fem ciència, la nostra societat és millor perquè la ciencia requereix mostrar el codi. Imaginau el contrari: quan les teories no mostren el codi i no estan sotmeses a la revisió d’altres persones, aleshores algú pot dir que els trons són els crits d’un déu emprenyat perquè no hem fet els deures (hem pecat). Sona ben ridícul, però els nostres avantpassats s’ho creien perquè desconeixien el codi de la física. Doncs en informàtica molts usuaris viuen com aquells avantpassats. He vist col·legues explicar als usuaris històries tant grotesques com la dels trons. I què? L’usuari mai podrà saber si és veritat, perquè no té el codi i no pot encarregar que algú comprovi si és veritat o no que allò falla perquè no van aturar l’ordinador seguint les instruccions (van pecar). Si l’informàtic de torn diu la veritat, l’usuari tampoc no ho podrà saber cert i és el seu dret. L’informàtic es reserva no dir la veritat en un altre moment, quan li convingui per qualque motiu. Per tot plegat sovint associam programari lliure amb ètica.

El codi també ha estat important fins i tot en àmbits on estan disposats a acceptar dogmes inqüestionables. Per acceptar un dogma no cal pas codi: simplement ho diu algú respectat per la comunitat, s’obeeix i tal dia farà un any. Però tot i això, el món mai més va ser el mateix des del moment que, al 1455, el Gutenberg va imprimir la Bíblia després d’inventar els tipus mòbils per a l’impremta. Aquell llibre era el codi darrere les religions cristianes, que aleshores tenien un poder que retgirava. L’accés a la Bíblia ho canviaria tot: alguns qüestionarien els ensenyaments religiosos del moment; d’altres fins i tot el contingut de la Bíblia. Tot plegat arribaria poc a poc perquè primer calia que el gros de la societat sabés llegir.

El programari és ciència o un producte [3]

Potser us demaneu que té a veure la ciència amb un producte, el programari. En Philip G. Armour diu:

A pesar que no és la pràctica habitual, desenvolupar programari no una activitat de fabricació d’un producte, sinó una activitat d’adquisició de coneixement.

–a «Not-Defect: The Mature Discipline of Testing». The Business of Software. Communications of the ACM, octubre de 2004.

El programari és l’actual dipositari principal del coneixement humà més que no pas un producte.

Armour distingeix cinc maneres conegudes d’emmagatzemar el coneixement –DNA, el cervell i la memòria, eines i aparells, llibres i programari– i n’analitza les característiques, avantatges i inconvenients de cadascun. En arribar al programari, explica que és la darrera forma coneguda –des de fa tant sols 50 anys– per a emmagatzemar el coneixement. Després d’uns inicis dubitatius, creix a una velocitat vertiginosa. Una gran quantitat de persones hi fan feina per a obtenir informació des de les fonts més diverses, comprendre-la, classificar-la i traslladar-la al medi programari, amb el que intenten validar tot el coneixement traslladat. Hi ha una raó que fa invertir-hi tant esforç: aquest medi té les característiques que volem i que no són presents a d’altres medis: es intencional, persistent, d’actualització senzilla i ràpida. Però sobretot és actiu.

Perquè és incontestable que el codi ha d’estar a la vista, fins i tot destacades corporacions de programari privatiu, com Microsoft, ofereixen el seu codi. Han batiat l’iniciativa com a «Shared Source»:

The Shared Source Initiative is the manifestation of these factors within Microsoft. With more than 80 source code offerings being used by more than two million developers, Microsoft is looking to apply the best of open source while helping its customers avoid many of the model’s pitfalls.

—Microsoft.

En diuen «open source», un terme que també s’usa per al programari lliure, però sovint confon als usuaris, perquè no sempre parla de «programari lliure». En aquesta cas, perquè veure el codi i no poder-lo modificar –ni encarregar-ho a cap professional– està molt allunyat de la llibertat a l’hora d’usar programari.

Tot plegat ens recorda que molts invents basats en la ciència tenen restriccions però fixeu-vos-hi: són restriccions artificials. Fan lleis dient que no podem copiar ni imitar alguns invents, però tenen una feinada legal per aconseguir-ho perquè no hi ha secrets. Un cas per a fer-ho entenedor: la música.

De la mateixa manera que els bons músics no necessiten les restriccions artificials de còpia per a fer calaix i la música és un bé necessari per a la societat, els informàtics tampoc no han de menester cap restricció per a guanyar doblers i el programari lliure és necessari per a la societat. En parlava no fa gaire a un altre apunt.

Els motius pràctics i filosòfics haurien de fer que tothom volgués el codi dels programes que usa. Encara que mai no l’hagués de tocar, perquè és una qüestió de principis bàsics. I de dignitat, perquè ningú mai més digui que els trons són crits d’un déu emprenyat i se’n surti. Si no és que està fent humor o teatre històric, clar.

—
[1] A més del copyright, vegeu les quatre llibertats de les llicències de programari lliure.
[2] Vaig participar en la revisió tècnica de la traducció al català.
[3] Conté fragments d’un treball redactat per Ricardo Galli i que vaig traduir al català.