No a La Caixa per dignitat humana.
Perquè no respecten el meu dret a la intimitat; perquè avui he anat al CaixaForum a la conferència de l’Albert Om pel diari ARA Balears i no m’hi han deixat entrar; perquè des de que som tresorer la ISOC-CAT he vist com ens han cobrat 140 € per un compte que gairebé no té moviments –són la segona despesa més gran de l’associació sense ànim de lucre.
I perquè tot el que té a veure amb els bancs a l’estat espanyol (i a mig món) és tant vergonyós que haurà marcat una generació sencera amb esquitxos de merda.
I haurien de saber que aquests esquitxos provoquen un fàstic immens. Aleshores podrien intentar fer-nos saber que també són persones, i que tothom es pot equivocar. I bastaria tenir cura per a tractar-te acceptablement bé quan arribes a una conferència al CaixaForum i et diuen «no pot entrar, és ple» i contestes «vinc aposta des de Lloseta»; podrien entendre que demanes un favor, i aixecar-se de la cadira per veure si queda algun lloc. Però no: a La Caixa ja els volen així d’inhumans. I per això encara provoquen un fàstic més gran que el dia anterior. Immens, ja ho deia.
Des de la porta he tuitejat que no em deixaven entrar. Uns minuts després he vist un missatge directe dient-me que hi havia almanco tres butaques lliures, però ja era a Marratxí. A més d’inhumans, també són incompetents gestionant un espai privilegiat que no mereixen, un edifici molt més elegant del que mai no sabran ser, ni arribaran a ser, a una Palma que va morint poc a poc asfixiada per la grisor provinciana. I Mallorca no ho era pas així; Mallorca abans governava.
Però tot i això, ben mirat, encara he tingut sort que aquest cop no cridessin la policia en veure que em quedava a la porta fent coses amb el mòbil.
—
Imatge: Wikipedia.
4 comentaris. Leave new
Són uns “cutres”… Fa un parell d’anys vaig voler assistir a la inauguració d’uns exposició sobre un festival anomenat “Punto y Raya”. Havia rebut la invitació dels organitzadors i tot.
Quan hi vaig arribar i demanar on es trobava aquesta exposició em van enviar cap a un racó. Vaig mirar una estona… fins que vaig arribar a la conclusió de que aquella exposició no tenía rés a veure. Vaig tornar a la Recepció i m’asseguraven que sí. Els vaig mostrar amb el mòbil el títol i els artistes de la exposició. Cap tenia rés a veure. “Ahhh… déu ser aquella del Bar”. I m’envien al Bar a veure una tele amb un vídeo d’una ballarina. No cal dir que aquella “tele” posada enmig d’una columna, en un lloc molt poc visible i també molt poc, poc cerimoniós, tampoc era la exposició que jo havia anat a visitar.
Aquí ja va venir un “jefe” perque jo estava ja demanant explicacions. I, com a mínim, va simular fer un esforç per entendre el que havia passat. Mentretant jo li seguia mostrant la plana web dels organitzadors i els flyers de la exposició a la seu de la Caixa. No arribàvem enlloc i vaig endevinar que amunt de tot i havia també una “jefa” que, finalment, va admetre que aquella exposició no l’havien muntat i que en un parell de dies estaria llesta. Jo n’havia fet promoció a les xarxes socials, convidat als meus amics, etc… Estava també anunciada als diaris.
Ja no vaig anar a comprovar si aquella exposició del “Punt i Raya” era bona o no. Tampoc visc a Palma i no estic per perdre temps.
Ah, I també hi tenia a La Caixa un compte d’una associació cultural sense ànim de lucre. Cada més ens clavaven 11 euros i busques per poder fer servir internet (!!!) per consultar saldo, etc… Quan em queixava em retiraven la comissió però al mes següent me la tornaven a cobrar. No cal dir que el vaig cancel·lar.
Tela marinera, Pere. El que expliques és encara més greu. La veritat és que el personal d’aquest Caixaforum és lamentable en tots els sentits: tracte humà i capacitat professional. Però fa joc amb el que he vist a la resta de l’empresa, La Caixa. A la ISOC-CAT també estem fent gestions per fugir.
Nosaltres hi vam anar amb la família i els amics (8 adults i 7 nins) per veure una obra de teatre del patufet musicada i il·lustrada amb arena… pagant, és clar.
A la sortida vam voler que els nins veiessin la magnífica exposició d’Egipte.
A l’entrada, la noia que “controlava” l’accés ens va dir que haviem d’esperar un moment que estava ple. Mentre esperavem ella va marxar i va començar a entrar gent. El “colmo” va ser que quan va arribar de nou li vam dir que nosaltres ja no esperavem més perque estavem fent el pardal, allà plantats mentre la gent anava entrant per la falta de control.
Anavem a entrar, la noia ens va aturar: “que no, que està ple” i per darrera entra una persona amb 3 persones més. Li vam demanar explicacions de que per què ella si i nosaltres no i ens va dir que era d’allà i que que els que duia amb ella havien pagat (mentida tot perque vam demanar-li que ens digués on retirar l’entrada, que la pagariem, i no va respondre).
Evidentment, vam entrar trepitjant-la. El personal de seguretat de dins l’exposició, que controlava que ningú toqués res estava desesperat perque allò era un absolut descontrol.
Aquesta és la imatge que ha quedat d’aquell dia.
Tot indica que saber humiliar el client és una habilitat indispensable per treballar a La Caixa.