El tancament del Canal 9 ha servit per tornar a parlar de la vida dels mitjans audiovisuals. M’ha sorprès que tanta gent no volgués el tancament d’una empresa que va fer una feina lamentable. D’acord, potser sap greu per mor dels aturats, però potser no ho són tant: si és veritat que volien fer una televisió com toca en comptes del nyap al qual obligaven els directius; si és cert que hi ha tants milers de persones que també volen una televisió de qualitat; si tot això és tant veritat com diuen, aleshores tenim les condicions ideals: centenars de professionals disponibles i una clara demanda de mercat.  Però crec que no serà pas fàcil aconseguir que aquests clients i proveïdors es posin d’acord, a pesar que semblaven estar-hi.

Tot ha canviat molt el darrer trienni. El pas de gairebé 10 anys per Ràdio Televisió de Mallorca (RTVM) m’ha fet veure prou coses sobre la vida i la mort d’un mitjà de comunicació públic. Des del tancament, al setembre del 2011, he canviat algunes idees: ja no crec que calgui diner públic per a fer un mitjà. Cal que el tresor públic pagui metges, professors i infraestructures perquè són un bé escàs que cal garantir per a tothom. Però la informació ja no és escassa gràcies a la xarxa; fins i tot es parla d’excés d’informació –prefereixo dir-ne ‘abundància’. Ja no cal que l’administració gestioni cap escassedat hertziana, és un problema tècnic superat. Trobo un disbarat que el pressupost d’IB3 s’acosti al de la UIB, cosa que fa que la nova generació de mallorquins no tengui problemes per veure televisió autonòmica mentre no troba feina ni es pot permetre la universitat després de la pujada de les matrícules. Tampoc no crec en les emissores privades que ara es reparteixen el pastís TDT i FM, car totes tenen greus problemes econòmics dels quals possiblement no se’n sortiran: romanen entestades en cercar la moneda davall el fanal, perquè hi ha llum, i no allà on la van perdre.

Ningú del panorama audiovisual actual dominant, ni públic ni privat, possiblement no serà qui protagonitzarà el futur de les nostres pantalles i altaveus; estan massa carregats de passat.

Ha canviat la meva manera de d’escoltar ràdio i veure televisió. Gairebé no sintonitzo la FM perquè vaig molt menys en cotxe, que és l’espai on l’havia arraconat –als 90 l’escoltava a totes hores mentre treballava. Les aplicacions de podcast per mòbil són clarament millors que el 2011 i l’oferta podcastera també. Que no escolti FM no vol dir que no senti programes fets a les emissores de tota la vida: ho faig quan tallen els seus llarguíssims magazins per seccions i n’ofereixen subscripció per podcast. Hores d’ara, per mi no existeix la ràdio (amb o sense emissora convencional darrere) que no pugui afegir a l’aplicació Pocket Casts.

Des del tancament de RTVM he canviat els hàbits audiovisuals fins al punt de no tenir cap aparell de televisió a Barcelona. El de Mallorca ni tant sols no l’hem connectat des de la mudança del juliol.  No la trobem a faltar gens: el mòbil i les tauletes són les nostres pantalles habituals.  Recordo que el 2011 em preguntava perquè les necessitàvem –ho feia des del programa de ràdio Mallorca en Xarxa. Fem experiments. El meu fill, n’Arnau, va comprar un cable (només $5) per endollar un mòbil al televisor que tenim a Lloseta.  Està prou bé, podem veure sèries amb l’aplicació Series Droid i el reproductor MX Player. Però finalment ho seguim fent des del mòbil o la tauleta perquè hem arribat al punt que l’aparell de televisió ens sembla intrusiu. Mirar la pantalla s’ha convertit en un acte més privat i espontani. Similar a llegir. Ja no tenim cap zona de la casa governada pel Samsung de 37 polzades, tot i que segueix damunt la taula Lack de l’IKEA. Per inèrcia, perquè ja comença a ser un absurd decoratiu.

La inèrcia marca l’agonia dels mitjans de comunicació. El desaprofitament de la tauleta Lack n’és un cas més, tot i que gens dramàtic per mor del preu baix del moble en qüestió. La inèrcia també fa que encara hi hagi qui reclama mitjans públics; ben previsible després que haguem parlat del «dret a la informació [cultura i entreteniment]» durant dècades d’escassetat hertziana i de rotatives. Molts continuen repetint-ho –la inèrcia– i la decadència del ram audiovisual s’allarga en unes condicions econòmiques i qualitatives patèticoinsostenibles.

Poc després del tancament de RTVM, vaig animar alguns productors a muntar una programació per internet. Tots havíem quedat tocats amb la desaparició de la ràdiotelevisió pública mallorquina. La idea era aspirar a ingressos mitjançant una mena de crowdfunding invers: es fan un parell de capítols, sempre en obert per aconseguir la màxima difusió, i tot seguit es llença la pregunta «en voleu més?». La resposta de l’audiència consisteix en subscriure’s-hi, o no, amb un pagament per temporada o programa. Els que no paguen també poden veure-ho, sempre, perquè si els agrada ho explicaran; més possibilitats d’arribar fins a gent disposada a pagar. Vaig fer un sondeig (molt amateur) i em va semblar que podríem aconseguir devers 20.000 mallorquins disposats a pagar 50€ l’any per 4-5 programes temàtics setmanals. Els detalls pràctics sobre com arribar fins aquí encara són un misteri per mi: no en vam parlar més.

Semblaven interessats, però possiblement la inèrcia els portava a invertir els seus recursos (escassos ja) en persuadir els-clients-de-sempre mentre encara fossin vius:  poques portes conegudes que tocar en comptes de milers de particulars misteriosos. Una sola factura grossa, un sol cobrament, en comptes de milers de rebuts minsos amb sistemes de cobrament desconeguts. Que el programa agradés als dinosaures directius amb gustos artificials influïts per consultors basats audímetres absurds però coneguts. I sobretot mandra per saber la resposta per la pregunta «en voleu més?» dirigida a un nou públic incert. Quina por. I després d’haver pencat sense cobrar en els primers programes. Quin vertigen. Era més còmode no preguntar-los-hi res perquè ja estaven avesats a dir

«tants canals i no fan res»

gairebé a diari.

Exacte: això no s’aguanta. I molt menys en temps de crisi econòmica.

La crisi els ha tornat pràctics. Molts hem deixat de pagar 50€ mensuals a Ono, Digital+ i afegitons. Ens estem plantejant si necessitem televisions públiques. Les empreses desembutxaquen menys patrocinis i no fan tanta publicitat.  Les cadenes diuen que tenen més audiència, però no hi ha més vendes –clar que sí: pels aturats la tele és un entreteniment barat.  Les productores veuen com els-clients-de-sempre va plegant poc a poc. Sap greu, però pel mateix motiu que el tancament de Canal 9: professionals que van a l’atur i que no faran feina en cap cosa nova perquè no es posa d’acord gent que semblava estar-hi.

Per continuar fent ràdio i televisió cal llençar-se. Què fa més por i causa més vertigen: renunciar a treballar mai més en allò que de veritat agrada, o invertir en un parell de capítols i fer la temuda pregunta «en voleu més?».  Cal acceptar que el directiu dinosaure ha mort devall un meteorit. El-client-d’ara és un particular sobirà amb tot el dret a dir en què vol gastar els 50€ mensuals que abans pagava Digital+, Ono i mitjans públics a canvi de

«tants canals i no fan res»

Algunes productores han començat a canviar. No és un canvi radical, perquè la inèrcia encara hi és, però s’hi estan llençant:

A Barcelona, l’emissora scannerFM emet per internet. Quan el 2005 guanyaren un premi Ondas, el ram s’hi va fixar i algunes ràdios convencionals pensaren que la xarxa era el futur en comptes del DAB –que ni tan sols va arribar a néixer. Un dels fundadors, en Bruno Sokolowicz, m’ha ofert l’oportunitat de provar noves formes de fer ràdio sense ràdio.

En un parell de dies comença la programació regular d’Ona Mediterrània. Tindran freqüència FM i podcast. Es finançaran amb anunciants però confien en aconseguir almanco 2.000 subscriptors que paguin 50€ l’any. Hi tornarà a fer feina gent d’IB3 Ràdio i Ona Mallorca, cosa que m’hi inclou amb el Mallorca en Xarxa adaptat als canvis dels darrers anys.

El cas d’Ona Mediterrània em fa pensar en el possible futur del Canal 9. Tot i que han estat històries diferents, m’ho recorda perquè en ambdós casos el tancament ha provocat un disgust considerable i milers de persones han dit que estaven disposades a fer alguna cosa perquè tot plegat continués.

Bé, doncs aquí ho teniu: Començarem a treballar de franc per mostrar-vos què sabem i podem fer. Després farem la pregunta «en voleu més?» i sereu vosaltres qui obrireu i tancareu programes; ni el president de torn del Govern ni cap dinosaure directiu.

Tenc el pressentiment que no serà pas fàcil aconseguir que clients i proveïdors ens posem d’acord a pesar que semblàvem estar-hi. Però sóc optimista amb el futur sempre i quan la generació actual plegui ben aviat.

Algunes coses no suren perquè hi ha massa gent massa carregada de passat, però no passa res perquè tot passa.

Aturo aquí, que m’estic quedant sense ‘s’ al teclat.