Cada vegada que apareixen els resultats de l’informe PISA, surt algú disposat a explicar-ne el retrocés amb la tecnologia. Abans eren els mòbils. Ara, fins i tot abans de tenir dades, ja és la intel·ligència artificial. Sempre hi ha una pantalla a mà per fer-la culpable.
Em crida més l’atenció que tan pocs es demanin què passa quan, en entrar a classe, desconnecten els alumnes del món on viuen. Potser no estan distrets, sinó en mode hibernació, esperant que acabi aquella excursió diària cent anys enrere.
Si un adult cau en una empresa retrògrada, pot cercar una altra feina. Si viu amb una parella ultraconservadora, es pot divorciar. Però un menor no pot canviar d’escola quan l’obliguen, cada dia, a viure en un món que ja no existeix. S’ho ha de menjar amb patates. Pot sobreviure fent el mínim esforç. Potser fins i tot pot acabar pensant que el problema és ell.
Es pensen que els alumnes no saben quin món els espera? Tot el que pugui ser software serà software. I tot el software que pugui incorporar intel·ligència artificial acabarà tenint IA. És el món on hauran de trobar feina, pagar un habitatge i arribar a final de mes.
Ells sí que s’hi juguen la vida. I tota resistència serà fútil —tret que es converteixin a la fe Amish.
En canvi, qui els adverteix contra la tecnologia té una plaça, una nòmina i una jubilació raonablement encaminades. Pot passar-se anys discutint si la intel·ligència artificial entra o no entra a l’aula. Els alumnes no tenen aquest luxe: quan en surtin, ja serà a tot arreu.
(Bé, a Mallorca tenim una economia que fa dècades que no demana res més que braços. Tampoc és un pla.)
Això no significa omplir les aules de pantalles ni convertir qualsevol aplicació en pedagogia. Sóc afeccionat a escriure amb ploma estilogràfica, i quan el conseller d’Educació defensa el paper em pregunto de quin paper parla, perquè no tots són iguals. Ha provat mai el Tomoe River? He fundat el grup Plomins, a Telegram, on es discuteix si el tap d’una ploma ha de fer clic o tenir rosca, i quantes voltes són les ideals.
No va d’això.
El tema és deixar de confondre educar amb protegir els alumnes del seu propi futur. Ensenyar-los a pensar amb les eines que trobaran fora, a detectar-ne els errors, a no deixar-se governar per elles i a fer-les servir millor que la resta. Si ho aconsegueixen, en el futur podran pagar-se un bon bloc fet amb Tomoe River. I l’apreciaran.
Els menors detecten molt bé les contradiccions dels adults. Ho fan a casa i ho fan a l’escola, els dos llocs on transcorre gairebé tota la seva vida. Els més inquiets descobriran què és la dissonància cognitiva abans que els la sàpiguen explicar a classe.
Imatge d’Erik Mclean a l’Unsplash