Sobirania digital

Sobirania digital

Publico el capítol que na Liz Castro em va demanar per un llibre que mai no s’ha publicat. En aquest precís moment serveix per a explicar que el Real Decreto-ley 14/2019, de la tisorada a la fibra òptica, es veia venir.

El vaig escriure l’agost del 2018. En aquell moment el PP ens pressionava per aconseguir que els governs regionals renunciéssim al programari propi; el novembre del 2019, el PSOE hi afegeix la prohibició de desenvolupar peces fonamentals, com ho és la identificació. Per si la mesura no bastés, hi perpetren la possibilitat de tallar les connexions digitals.

Mentre era al Govern de les Illes Balears, vàrem començar a usar el sistema d’identificació Cl@ve de l’estat. No m’agradava gaire. Encara que els tràmits es fessin a les nostres plataformes, mitjançant el Cl@ve els hi entregàvem dues coses massa importants: la porta d’entrada i les metadades. Vam decidir que usaríem el Cl@ve per a sortir-nos-en; a l’article explico perquè. Els plans eren repensar la identificació. M’agradava força el SSI, una tecnologia que al 2017 estava en construcció però que prometia convertir-se en un estàndard. Possiblement hauria madurat quan nosaltres haguéssim aconseguit recursos –tècnics i pressupost– per a posar-nos-hi. És precisament el que el Gobierno acaba de prohibir.

Al capítol no hi esmento la llei Montoro, que ens impedia contractar ningú per a fer front a la feinada que se’ns girava amb les ordres del BOE del 13 de maig de 2016. A sobre. Al final vam poder salvar els mobles del Govern de les Illes Balears, però els efectes laterals van ser inevitables. Em va saber molt de greu no poder ajudar als ajuntaments, també afectats per les mateixes lleis –però no fites; no rebien el FLA. Prou ajuntaments van perdre la seva sobirania digital.

L’estiu del 2018 vaig escriure, al capítol de sota, que “avui sabem que el software estatal és un cafarnaüm”. Només un parell de setmanes abans, el nou Secretario General de Administración Digital, Fernando de Pablo Martín, va fer un tèntol aturant l’obligació de complir Llei 39/2015. El compliment d’aquesta Llei (“del Procedimiento Administrativo Común de las Administraciones Públicas”) també havia servit per a pressionar-nos per a perdre la sobirania digital. Al capítol de sota no l’esmento, però formava part de tot plegat. Poc després, el novembre de 2018, a una trobada informal a Madrid, de Pablo em va explicar el perquè del tèntol: “no estem dimensionats ni preparats”.

L’aturada de la Lley 39/2015 va ser per només dos anys. Què passarà a partir de la tardor del 2020? De moment, el Real Decreto-ley 14/2019 ha ampliat el repertori de motius per a perdre la sobirania digital.

L’estat tampoc no pot oferir cap alternativa a les retallades en producció digital que imposa als demés, perquè el seu cafarnaüm no es resol pas en dos anys. Tampoc en quatre i tenint un govern estable, cosa que no aconsegueixen des del desembre de 2015. Les pressions de l’estat espanyol són just sortides cap endavant, sense res sòlid darrere, que només poden portar a la indigència digital.


Sobirania Digital

El llum vermell s’encengué amb el BOE del 13 de maig de 2016. Contenia una ordre per a tots els governs de l’estat espanyol que rebien diners mitjançant el FLA (el Fondo de Liquidez Autonómico). Al BOE hi deien que calia evitar duplicitats per reduir costos, i que això significaria que havíem d’usar software estatal. Van apuntar, directament, al rovell de l’ou del software per administració digital: el Registre i l’Arxiu General.

Calia enviar-los-hi signada la nostra resposta abans del 9 de juny. Havíem d’escollir entre les dues píndoles de Matrix, tot i que no ens les oferia el capità rebel Morfeu sinó el Ministerio de Hacienda y Administraciones Públicas:

 “usarem el vostre software” (la pastilla blava)

o

 “usarem el nostre” (la pastilla vermella)

En el cas d’escollir la pastilla blava, el FLA brollaria i els neguits digitals desapareixerien perquè l’estat ens proveiria amb generositat. En escollir la pastilla vermella –cosa que vam fer a les Illes Balears– calia superar la primera prova, una que ens recordés la tranquil·litat perduda per no haver escollit la pastilla blava: Calia provar-los-hi que el nostre software era en marxa.

La primera fita destil·lava cinisme, car en aquell moment ningú no podia tenir ben acabat i en producció l’Arxiu General, una plataforma digital de proporcions considerables que ha de canviar daltabaix l’administració pública. Ni tampoc el Registre. Les pressions del 2016 per a usar software estatal eren just sospitoses de cinisme, però l’any 2018 n’estem ben segurs: ens exigien coses que ni tant sols ells teníen a punt.

Avui sabem que el software estatal és un cafarnaüm. També és una bomba de rellotgeria que possiblement esclatarà quan algú tengui la determinació de comprovar la qualitat d’alguns detalls essencials —per exemple, si són vàlides totes les signatures dels documents digitals registrats. La realitat caòtica ens ha permès cercar sortides pròpies, però no sempre serà així. Mentre els governs regionals seguim escanyats –i amb les direccions generals de la cosa digital sota mínims– el pressupost del govern estatal per a software creix i amb ànsia, perquè no han aconseguit allò que traspuava el BOE del 13 de maig de 2016: la centralització de l’estat a través del software. Hi tornaran.

Mentrestant, en aquest moment les pressions per a usar el seu Registre són tècniques. La connexió d’un software de registre propi amb la resta de registres de l’estat només pot tenir una complicació tècnica més: que s’hagi de fer quan els astres s’alineen. És la nostra experiència connectant el REGWEB, un software lliure que el 2017 va guanyar un Sharing and Reuse Award de la Unió Europea. A Espanya el ‘sharing’ de software per a Registre és un problema mentre que a Europa suposa un premi. Si uses el software de l’estat (ORVE i GEISER) com a usuari —mai una instal·lació pròpia— tot és ràpid i automàgic. Pel Registre hi passa gairebé tota la documentació important d’un Govern, tant l’interna com la que va i ve amb la ciutadania. Potser volen llegir-la? 

Usar o fer

La sobirania digital comença situant-nos ben lluny d’un concepte prou popular en informàtica: ‘usuari’.

Quan ets la persona usuària, uses; si ets l’amo, fas. Quan el software és nostre, aleshores podem fer; si som usuaris només usarem. Després d’usar-lo farem allò que ens permeti el govern estatal, que sovint és d’un color radicalment diferent al de casa.

Malauradament ningú no se sol posar les mans al cap davant l’expectativa d’esdevenir només usuaris de plataformes estatals, europees o de ves-te’n a saber on. “Funcionen? Doncs endavant i que no s’en parli més”. Passa perquè sovint la percepció diu que el software és un mitjà i no un fi. Cal que canviem l’idea perquè el software també serveix per a respondre preguntes, cosa que el converteix en una eina política estratègica.

El software és un assessor extremadament àgil. A qualcú del govern català electe se li acudiria contractar assessors del govern electe de l’estat? La resposta clara és ‘no’ i la pregunta, tot seguit, és ¿Haurem exercit prou sobirania digital fins a poder permetre’ns assessors propis? ¿Podrem fer preguntes o només serem usuaris d’eines administratives per aconseguir que totes les gestions siguin digitals? És el que sovint es ven: “administració sense paper”. ¿Res més? Les gestions són l’Administració Digital i les respostes són el Govern Digital. El primer duu al segon. El Govern Digital és el fi. La informàtica ha deixat de ser només un mitjà.

Qualsevol govern modern necessita tenir una política digital capaç de construir la factoria de respostes més important de cada país.

Les respostes dels robots

Els sistemes digitals mai no tenen biaixos culturals ni ideològics a l’hora de contestar preguntes. Tampoc no miren el rellotge ni tenen horaris; la resposta és la mateixa a les 5 de la tarda que a les 5 de la matinada. No tenen objeccions a l’hora d’aprendre més dades per donar millors respostes. No s’oposen a les peticions de més velocitat; al contrari, cada 18 mesos dupliquen la seva capacitat –és la llei de Moore. Els errors mai no són un inconvenient sinó nova informació valuosa per no tornar a repetir-los. No amaguen els errors sinó tot el contrari: els propaguen a tota la xarxa perquè cap altre sistema digital cometi el mateix error; no només han de saber-ho els que treballen avui sinó tots els sistemes que es fabriquin en el futur.

Els sistemes digitals són insuperables donant respostes, mentre que els humans fem molt millor les preguntes. En el futur una bona part de la nostra feina consistirà en construir bones preguntes per a solucionar problemes i millorar qualsevol cosa. S’hi diu molt amb la feina en política.

“Canviar de respostes és evolució. Canviar de preguntes és revolució.”

Jorge Wagensberg

Per a donar respostes més precises cal moltes dades. El Registre i l’Arxiu General són dues fonts importants de dades —per això el MINHAP va apuntar al rovell de l’ou quan va usar el FLA per a convertir-nos en usuaris del seu Registre i del seu Arxiu General.

Els ordinadors de la tercera revolució industrial eren eficaços processant dades estructurades que podíem col·locar en columnes i fileres. És només el 10% de la informació. El software de la quarta revolució industrial està preparat per a processar el 90% de la informació que estava pendent, la desestructurada: imatges, veu, texts. Els milions de documents que passen per l’administració són informació nova que, si la processem, ens ajudarà a obtenir respostes.

Només l’accés total a les dades –la sobirania digital– ens permetrà fer les preguntes que ens reclami la ciutadania que ens ha votat i no la que ha votat un estat amb una altre forma de llegir el món i per tant, també, de llegir les dades per a donar respostes.

Dades obertes

Els governs son, possiblement, la font de dades més important de cada país. No fa gaire ens ho explicava en Jordi Escalé a una trobada de direccions generals TIC governamentals: “El CTTI és una organització digital més gran que La Caixa; tots els vostres governs sou l’organització digital més gran de la majoria de les vostres regions”. En Jordi ho sap bé perquè va ser director gerent del CTTI (Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació). Cal afegir-hi que sovint també son les organitzacions més complexes: tenen tants serveis diferents com direccions generals multiplicades per almenys tres. 

Per tot plegat les dades obertes de l’administració pública serveixen per a donar millors respostes a problemes de tots els àmbits i no només pel Govern, sinó també pel teixit industrial. En el futur —no gens llunyà— les empreses donaran millors serveis (o respostes) als llocs on l’administració ofereixi dades obertes de qualitat.

A més, d’un Govern s’espera rigorositat. Ha d’esdevenir la factoria de dades obertes més important i fiable del país.Tot això només es pot garantir quan se’n té la governança, això és, la sobirania digital.

Sense una política digital decidida i curosa amb la sobirania digital, la resta de polítiques estaran coixes perquè a la quarta revolució industrial tot allò que pugui ser sofware serà software.

No serà fàcil (a Espanya) 

Arribats aquí, si les empreses poden recollir dades obertes de l’administració per a donar millors serveis, perquè no ho fa també el govern estatal amb les dades privades autonòmiques quan les necessiti per atendre tràmits? Ho fa. Quan per un expedient a Castella i Lleó –posem pel cas– cal saber si s’està al corrent de pagament de tributs autonòmics, existeix un mecanisme digital confidencial per a rebre la resposta de cada autonomia. Se’n diu ‘interoperabilitat’ i poc a poc s’estén cap a la resta d’estats de la Unió Europea.

Així, doncs, perquè a Espanya no es conformen amb la interoperabilitat en comptes de voler-nos convertir en usuaris del seu software? Per a respondre aquesta pregunta no ens cal cap robot.

Beg Meil, la Bretanya, agost de 2018


Imatge: Markus Spiske a l’Unsplash

Entrades relacionades

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada