Tres anys a la direcció de desenvolupament tecnològic del Govern de les Illes Balears

Tres anys a la direcció de desenvolupament tecnològic del Govern de les Illes Balears

Els mecanismes de memòria de les xarxes socials em recorden que aquesta setmana fa tres anys que vaig rebre la cridada del Biel Barceló oferint-me ser director general de desenvolupament tecnològic del Govern de les Illes Balears.

El meu primer record és explicar-ho a l’Anne-Sophie després de penjar. La nostra filla Maëlle estava a punt de néixer, cosa que passaria el 30 de juliol. La seva opinió era el primer per a mi. Teniem prevista una vida a Barcelona prop dels padrins materns. Tota la seva vida laboral era a Barcelona i la meva a internet, cosa que feia que per a mi fos irrellevant el lloc de treball físic, però no tant per a ella amb més contactes presencials i la família a tocar. Tot plegat canviaria profundament cas que acceptés, car caldria viure el 100% del temps a Mallorca. El pis a Lloseta just hi era per anar-hi cada quinze dies a veure el meu fill Arnau i poca cosa més; els darrers anys em deien que a les Illes Balears tot era mort per a nosaltres. De cop no era així.

La seva resposta fou “fins ara has viatjat tu per a veure el teu fill, ara viatjaré jo per a veure els padrins i clients. Accepta-ho perquè aquesta feina serà una bona experiència per a tu”.  Fou una decisió vital imporantíssima. Gràcies, Anne-Sophie.

Fins ara l’experiència ha estat bona justament perquè no és fàcil. Mai no ha estat fàcil res relacionat amb la transformació digital de res. Ho sabia perfectament des de que, com a comptable, vaig caure per casualitat als anys 80 en la feina d’informàtic. En deia bitòleg en un esforç per a trencar clixés i subratllar quan multidisciplinar era tot plegat.

L’experiència ha estat bona en un entorn que al juliol del 2015 no pensava que tingués les dimensions que vaig descobrir després.

De fet, ens ho van dir a una reunió amb els analistes TI amb més prestigi del planeta. Per no donar marques en diré ACME. Segons ells, “sou els CIO (Chief Information Manager) de les organitzacions digitals més grans del país al qual pertanyeu. Per exemple, a Catalunya ni La Caixa és més gran que el CTTI de la Generalitat”. És ben cert; a les Illes Balears cap empresa privada té sistemes digitals més grans que els del GOIB. Són 39.400 persones usuàries professionals a més de la ciutadania. Al comentari vaig afegir-hi “la diferència és que que a La Caixa tenen un parell de negocis, però a un Govern tenim tants negocis diferents com directors generals o més, perquè alguns en tenen més d’un”. A la DGDT en tenim quatre: administració digital, producció digital, seguretat digital i telecomunicacions. Tot i de tothom ha de funcionar cada dia, a l’organització més important i nombrosa del país, i no és cap notícia quan passa –que és sempre. Si cau és terrible, sí o sí, i ho serà més encara perquè la dependència digital del Govern és indiscutible i progressiva. Creuo els dits.

Per exemple, les darreres setmanes hem posat en producció la tarja sanitària interoperable amb la resta de l’estat i hem superat una auditoria per a que tots els pagesos pugin seguir cobrant doblers d’Europa. Són just dos casos recents entre gairebé mil aplicacions entre centenars de negocis absolutament diferents que han de funcionar cada dia. Són importants els jocs de mans de fons perquè sigui possible el dia a dia sense una quantitat de recursos caríssima, ingovernable i impossible amb els mecanismes disponibles mitjançant la Funció Pública. Sovint cal superar arguments simplistes amb nous arguments per a defensar la gestió digital sostenible i racional. No sempre són fàcils d’entendre pels no tecnòlegs que necessiten una agilitat que també volem mentre cerquem com aconseguir-la. Tenim paciència i voluntat de servei.

A ACME també ens van recordar que, a més de ser els CIO de les organitzacions més grans dels nostres països respectius, cobrem una petita part del que cobren els directius d’organitzacions menors; que acabarem cessats sense cap indemnització; que no tindrem dret a l’atur ni la possibilitat de treballar amb ningú conegut per mor de la Llei d’Incompatibilitats. No em queixo pas perquè és el que vaig acceptar a canvi de l’oportunitat de treballar a favor del nostre país. Ben al contrari, ha estat un privilegi fer-ho i tant em fan les condicions; ni en el moment d’acceptar el càrrec ni ara. Manllevo la dita d’un dels meus mestres, en Jordi Vendrell: “som un home de fer feines”.

Competències de la DGDT

Les nostres competències i recursos són per a la informàtica del Govern i les telecomunicacions. Els recursos no inclouen el desenvolupament d’aplicacions –encara que les impulsem posant-hi arquitectura i idees— sinó plataformes i producció amb manteniment.

Quant a telecomunicacions, aquesta legislatura haurem aconseguit que les Illes Balears siguin les illes amb més cobertura de banda ampla del món –arribarem al 90% de llars amb banda ampla i no dic “més del 95%” perquè va fora de l’actual legislatura veure la resposta a les pròximes convocatòries de subvencions que són de 14 milions per 45.000 persones fins al 2020, cosa que significa prop de 1.000 Eur per llar a zones difícils, un luxe. Serem primer país europeu amb cobertura total per a projectes IoT que tot seguit arribaran. Massa nou encara és mal de veure immediatament, però sense infraestructures mai no serà possible i a l’IoT és gairebé tot per a fer; tenim les infraestructures per a ser els primers en prou projectes IoT de futur.

Finalment, en telecomunicacions, hem resolt un tema pendent que clamava el cel: els centres educatius estaran tots connectats amb banda ampla i una xarxa interna (sobretot WiFi) d’alta qualitat per a formar les generacions futures per les quals l’entorn digital no serà quelcom opcional.

Quant a l’administració digital tot plegat és agredolç. Al 2015 vam trobar un conjunt de plataformes ben dibuixat, basat en software lliure, però sense recursos per a fer-les més enllà de contractes amb empreses desenvolupadores. Estava ben pensat però només latent. El motiu és que contractar desenvolupament és inversió però contractar persones és despesa i no és fàcil canviar aquesta percepció a l’Administració Pública ofegada (encara) per la Llei Montoro.

Per tot plegat pots aconseguir bones plataformes digitals però no saber què fer amb elles. Sovint em recorda la cançó Chasing cars de Snow Patrol.  Ets com un ca perseguint un cotxe amb vehemència, però quan s’aturi i l’atrapis no sabràs què fer-ne.

Let’s waste time
Chasing cars

Quan les empreses han acabat el desenvolupament de les plataformes cal posar-les en producció. Sovint dic que a producció hi tenim els ninja digitals del Govern. Tot funciona, cada dia, gràcies a qui hi fa feina –sovint amb hores extra i caps de setmana. Per falta de recursos a producció, sovint les plataformes noves són un repte mentre sabem cert que són indispensables per avançar.

Sobirania digital

A les dificultats tècniques per a posar en marxa plataformes i aplicacions s’hi afegeixen els obstacles polítics que vénen del Gobierno de España. Són al voltant de la sobirania digital –fins ara em deien “sobirania de dades”. Bàsicament ells prefereixen que usem les seves plataformes i aplicacions. És legítim que vulguem les nostres, però per a connectar-les a les seves hi haurà dificultats extra que, clar, no patiríem si uséssim les seves. Ens ho recorden regularment. Dos anys ho van fer mitjançant el FLA: “si no teniu les vostres plataformes operatives i connectades amb les nostres, no cobrareu els 1.000 milions per enguany del FLA”, cosa que ens feia passar exàmens trimestrals en els quals hi havia en joc 250 milions d’Euros cada pic. Ho hem superat sense renunciar a cap programari essencial, com l’arxiu digital i el registre. Ho tenim clar: si ets usuari, uses; si ets l’amo, fas.

La sobirania digital té dos principis essencials:

  • Al Gobierno de España pot haver-hi un color polític totalment oposat al de les Illes Balears. Les garanties quant a privadesa i bon govern digital han d’estar gestionades només per qui ha votat la ciutadania de les Illes.
  • L’administració digital porta al govern digital. Digitalitzar-ho tot farà possible que aconseguim –entre d’altres coses– un govern predictiu que ens faci més eficaços, àgils i precisos. Les prediccions han de ser a casa per a que les vegin i analitzin només els representants escollits per la ciutadania de les Illes Balears.

Nous productes

Aquesta legislatura haurem fet fet plataformes no monolítiques, basades en API, per a fer possibles centenars de serveis. El software de registre REGWEB ha guanyat el premi europeu Sharing and Reuse; la nova plataforma d’arxiu és referència que sovint els autors mostren com a exemple a altres governs que volen un arxiu digital com toca.

Tanmateix tinguin una bona arquitectura digital, a la pràctica cap plataforma no existeix fins que no tinguem persones abastament per a mantenir-les en marxa i per a dir com s’han de fer fer aplicacions que pengin de cada plataforma; cal persones a prop dels negocis (tants com directors generals com a mínim) per a fer aplicacions. Persones expertes en qüestions personals. Ens caldrà encara més persones amb aptituds digitals (no sempre cal que siguin informàtics) a totes les conselleries. O potser els que som però millor distribuïts; la gestió del talent digital forma part de la següent passa pendent.

Per primer cop després de més de 20 anys hem aconseguit més de 40 llocs de treball i els estem cobrint enguany. Per Administració Digital i Producció. No basten, però és un bon començament. Els fruits es veuran a partir del 2019.

El 2016 vam crear un nou mecanisme legal per a fer-ho evident: la Comissió d’Immersió Digital i el Grup de Treball d’Immersió Digital (són al Decret 70/2016). És la forma legal d’expressar al Govern les necessitats digitals. De moment hem aconseguit –com deia– més de 40 persones per a treballar-hi. És mèrit d’un equip format per tres direccions generals: Coordinació, Transparència i nosaltres després d’expressar-los-hi amb convicció (i cert dramatisme) les mancances digitals que afectaven tot el Govern. No fa gaire –bé, va ser dimecres– un homòleg ens felicitava “sou els nostres herois” perquè aconseguir més persones no és gens fàcil per cap govern de l’estat espanyol.

Li diem “Immersió digital” i no “transformació digital” perquè ens agrada més. Els bilingües sabem quina importància té aprendre una nova llengua perquè sovinmt serveix per a expressar les coses d’una forma diferent. La ‘digital’ és una nova llengua que ens enriqueix, que afegeix noves dimensions al que ja som. La paraula ‘tranformació digital’ no ho reflecteix plenament; ningú no vol transformar-se en res perquè sovint estem satisfets de ser com som, però estem contents de poder-ho expressar de més formes, amb noves llengües. La digital és una més.

El començament d’una nova etapa

Tot plegat és just el començament d’una administració digital en la que no només hi creiem nosaltres. Els nostres plans compleixen al 100% els 10 “Trending in e-government” que ACME ens va explicar al congrés –on també van dir-nos tot allò altre que us he citat.

Fins ara he parlat de telecomunicacions i administració digital. Hi ha més: Societat Digital. En arribar al Govern no vam trobar-hi cap concreció clara i sòlida, però no ho vam deixar fer. Estem contents del projecte “Sol i Dades”, que hem portat endavant de forma personal perquè hi creiem profundament, però sense cap equip dimensionat per a tot el que creiem que significa pel futur econòmic i social del nostre país.

Sol i dades

Sol i dades (Font: Diario de Mallorca)

La manca de recursos per a Societat Digital és conseqüència de l’estructura de Govern heretada: tenim innovació, indústria i desenvolupament tecnològic. I la Societat Digital? Sempre ha estat desdibuixada. A Catalunya ho han encarat amb contundència mitjançant una Conselleria de Política Digital que és una novetat per a tothom. Inclou el que fem –Telecomunicacions, Producció, Seguretat i Administració Digital– a més de Societat Digital. És una cosa que només es pot resoldre com toca amb un nou Govern i sent encara més innovadors en gestió pública.

De projectes n’hi ha molts, perquè tot el que pugui ser software serà software i el Govern no hi pot quedar al marge. No dóna temps a fer-ne tant sols una petita part i serà al Pla Director. Fer-lo és un compromís des del primer dia i no he aturat però no es veu; crec que n’he fet devers tres. Mai no s’han publicat perquè ho fèiem en comptes de publicar-ho. Porto tres anys editant-lo per a llevar-coses fetes i posar-ne de noves. Aviat el tindreu i serà una declaració d’intencions per les següents legislatures.

Tot això és el que em ve al cap després que les xarxes socials em recorden que aquesta setmana fa tres anys que vaig despenjar la cridada del Biel Barceló. El fons és el mateix: una oportunitat per a treballar a favor del país sabent quin és el final: acomiadament sense indemnització, atur ni poder treballar per ningú que hagi conegut. Aquest fet incontestable ha marcat moltíssim totes les meves decisions: són a favor de la ciutadania a pesar que no sempre agradin a tota la ciutadania, perquè faci el que faci acabaré a l’atur sense cap indemnització –ho repeteixo: no és una queixa. Caldrà fer-ho sabent que tampoc no aconseguiré l’aprovació general, perquè agradar tothom és el camí clar del fracàs. He de poder contestar amb assertivitat dues preguntes per qualsevol cosa que faci: 1) Era a favor de la ciutadania? i 2) Ho pots raonar?

Saber que personalment fracassaràs, facis el que facis, és un avantatge important per a rebutjar la temptació de fer res per a tu, d’agradar a tal o qual persona rellevant o col·lectiu. Ho tinc ben gravat: el país ha de ser el guanyador de totes i cadascuna de les meves accions. Moltes gràcies per haver-hi pogut jugar tres anys.


Imatge: The Blue Diamond Gallery.

 

 

 

Entrades relacionades

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada