Tallar cintes (o no tallar-les)

Tallar cintes (o no tallar-les)

En parlar de “tallar cintes” sovint és per a dir que una administració pública inaugura coses. El concepte sol aparèixer al final de les legislatures i jo n’era molt crític. Deia:

“Es pensen que som rucs! S’han passat tota la legislatura sense fer res i ara que arriben les eleccions au venga presentacions i inauguracions perquè volen que els votem! Es pensen que ens enganyen? Idò no, no som rucs!”

Deia això mateix o quelcom per l’estil.

Acaba la legislatura i he vist un grapat de missatges d’aquest estil. He d’escriure això perquè, personalment, no ho veig com abans després de tenir informació nova que trobo que he de compartir.

De fet, em demano perquè després de més de mitja vida tenint cura per estar ben informat –fins al punt de co-fundar el Menéame per augmentar les fonts– mai no vaig saber perquè es tallen cintes al final de les legislatures.

Em limitaré als fets viscuts i no a la consideració de com podrien ser, perquè canviar-los és una cosa que sovint se’ns escapa perquè pertany a lleis i pressuposts estatals que no són fàcils de canviar; ni en una legislatura ni amb una revolució vist el color polític estatal que ens ha tocat –no és ploramiquisme, intentaré raonar-ho.

Els pressuposts i els nou mesos

Cal partir d’una base irrenunciable: per a comprar res important cal fer un contracte obert. Els contractes oberts signifiquen almanco nou mesos de tràmits.

Tenir pressupost és la primera cosa que cal superar als tràmits. Els pressuposts es decideixen entre juliol i setembre de l’any anterior.

A la pràctica, tot plegat significa que abans del setembre cal defensar la necessitat del projecte ACME (és un nom fictici) i quantificar-lo. Si es fa bé, al setembre podrem incloure ACME als pressuposts de l’any següent. Quan els obrin –cosa que passa devers febrer– podrem encetar uns tràmits que duraran nou mesos. Les feines del projecte ACME no començaran fins a l’octubre de l’any següent a veure’n la necessitat sent al Govern.

En el pitjor dels casos l’inici dels treballs és 22 mesos després de l’idea (idea: gener). En el millor és de només 15 (idea: agost; pressupost: setembre; inici tràmits: febrer; adjudicació setembre).

Flux dels projectes

Ho resumeixo:

  • Abans del juliol de 2015: detecció de la necessitat.
  • Setembre del 2015: incloure-la al pressupost.
  • Febrer del 2016: inici dels tràmits de contractació oberta.
  • Octubre del 2016: l’empresa adjudicatària comença els treballs d’un any i mig perquè és un projecte nou important.
  • Abril del 2018: “tall de cinta”.

En el moment d’escriure això som al dos de juny del 2018, cosa que significa que ara es poden “tallar cintes” de les necessitats importants detectades abans del juliol del 2015.

Excepcions

És molt possible que alguns projectes significatius presentats fins ara hagin començat a la legislatura anterior. També pot passar que el mateix any hi hagi prou pressupost per una idea nova; sovint passa quan es descarta un altre projecte.  Els contractes menors també permeten fer via, però no poden passar de 18.000 Euros.

En arribar al Govern tenim identificades necessitats clamoroses que vam veure des de l’oposició. Si tot encaixa ràpid en arribar al Govern, algun primer projecte podrà anar al pressupost de l’any següent –al del 2016 en el nostre cas.

Per exemple, fou excepcional recuperar els canals de la CCMA amb només quatre mesos (desembre 2015). Ho vam aconseguir prest perquè no sabíem que era impossible i perquè les circumstàncies legals ens permetien treballar fora del procés de contractació habitual.

Els 100 dies

Per la resta de casos –els no excepcionals i els que l’experiència diuen que cal fer– en complir-se els celebèrrims cent dies va passar que érem a l’agost del 2015, data en la que els pressuposts havien d’estar gairebé tancats. Calia posar-nos-hi molt abans.

L’obligació de tancar els pressuposts del 2016 immediatament després d’arribar al Govern, el juliol, fa que es repeteixin els de la legislatura anterior.

A la pràctica, una bona part de les necessitats de l’experiència dels cent primers dies del nou Govern del 2015 queda postergada al 2017.

L’escenari realista

Cal tenir ben dibuixats els primers projectes importants el primer any, això és, abans del juliol del 2016. És la manera d’aconseguir que tot plegat estigui prou argumentat i pugui anar als pressuposts del 2017.

Al febrer del 2017 comencen a comptar els nou mesos de tràmits d’adjudicació dels concursos oberts.

A l’octubre del 2017 les empreses adjudicatàries començaran a treballar-hi.

Si tot va bé podrem “tallar cintes” en algun moment a partir del 2018, l’any en el qual som ara mateix, o potser el 2019 si és un projecte significatiu.

Les cintes es tallaran a un període del qual jo deia, com a bon ignorant, “es pensen que som rucs?”.

Resiliència

Els projectes importants que podem presentar la primera legislatura són el resultat de la pràctica de la ‘resiliència’, una paraula de moda si voleu, però que és el que més he après amb tota la seva amplada, llargària i profunditat aquests tres anys de legislatura.

En bon català ‘resiliència’ significa ‘fer jocs de mans’. L’ajuda impagable dels serveis de les Secretàries i Secretaris Generals a l’hora d’aconseguir fer jocs malabars és digne de sèrie del Netflix amb una trama i final més o menys constant: mai no es poden executar al 100%; gairebé mai no hi són disponibles al 100% per allò que cal fer en el moment que cal fer-ho.

Les oportunitats solen sorgir després per circumstàncies que mai no són casualitat perquè arriben pels esforços ens els quals treballem en equip i que donen lloc a serendipitats celebrades.

L’autonomisme

La nostra consigna és el compliment estricte del procés legal, que en el millor dels casos és de nou mesos. Subratllo que és així en el millor dels casos, perquè sovint no basten.

El paràgraf anterior m’arrossega a explicar una altre realitat relacionada amb el fet de “tallar cintes”. Potser pensareu que és ploramiquisme però he dit que compartiria la realitat i aquesta pesa molt:

Els governs autonòmics hem de sobreviure un paternalisme estatal mal de suportar i que consisteix en “tens diners per això, però no per allò altre que dius”. Hem de fer jocs de mans (o resiliència) per a fer surar la nostra política envers una altre política que decideix un estat format per un govern diferent al que ha votat la ciutadania de les Illes Balears, i amb un projecte vital molt diferent. Quan algú em diu “gastes tant en això i no en allò altre” sovint penso “què més voldria que poder gastar en això que dius”. Gairebé mai no ho dic per a no sentir “aquesta és l’excusa barata de tots els polítics: és culpa dels demés”. Encara que algú digui que és ploramiquisme, aquesta realitat és ben certa quan ets a l’estiu de cada any fent els pressuposts per l’any següent. No hi haurà diners i el teu projecte no passa. Y punto.

Seria ploramiquisme si ho poguéssim canviar i no ho féssim. ¿Heu vist què passa quan algú s’hi posa amb tots els ets i els uts, peti qui peti, dient que estem cansats de tenir iniciatives legítimes, reclamades per la nostra ciutadania, que acaben sent anticonstitucionals? Sí, parlo de Catalunya.

Perquè

Comparteixo tot això amb vosaltres després de tenir una reunió, la setmana passada, amb algú del sector privat amb prou confiança perquè em demanés, en acabar “sou polítics!?”. L’interlocutor tenia prou rellevància perquè la pregunta em cridés l’atenció, car tracta amb els nuclis digitals durs dels governs de tot l’estat. M’ho va preguntar, em digué, perquè no era habitual que a aquesta alçada de legislatura cap equip directiu parlés de qüestions tant importants per a resoldre la següent legislatura. Li vaig dir que cap de nosaltres mai no pensem en una sola legislatura. Seria una irresponsabilitat.

En l’àmbit personal sempre he fet feina pensant que som un interí amb data d’acomiadament en algun moment a partir del 2019, faci el que faci. Aquí no hi ha ploramiquisme perquè ho tinc ben clar des del minut zero. En l’àmbit funcional treballo per un projecte infinit de país tenint ben clar i present que només som una peça ocasional; una peça que exerceix la resiliència que calgui per aconseguir allò que ajudi a superar els problemes que expressa la ciutadania. La feina dels alts càrrecs és 1) llevar obstacles per a fer feina i 2) pensar “outside of the box” per a trobar quins projectes ACME ens cal. Veure l’escenari per a dibuixar-los. Contractar-los. Executar-los.

Una legislatura no basta. És una realitat en la que hi estem d’acord tots els colors polítics perquè no és una qüestió política sinó pràctica. Aquest apunt de blog és per a explicar perquè. Així, potser, no cometreu el meu ‘error de dir “us penseu que som rucs?” en veure “tallar cintes” a final de legislatura. Jo el vaig perpetrar perquè no tenia tota la informació. Que per mi no sigui dit.

Extra ball

La nova llei de contractes ho té gairebé tot paralitzat perquè els responsables dels tràmits tenen feina extra. De nou mesos poden passar a ser dotze –o més– a partir del segon trimestre d’enguany.  Perilla algun projecte important que donava per fet.

Intuïció

Penseu-hi, si us plau, quan algú us parli de promeses no realitzades, d'”oportunisme”, “venda de fum”, “jugar amb les expectatives de la ciutadania”, “negligència política”, “incompetència’ o “falta d’intuïció”.

La intuïció no pot allargar el temps fins a convertir quatre anys en vuit, però la intuïció sí ens ha dit quins projectes cal encetar encara que no bastin quatre anys ni per tant sols arrancar-los. Si els projectes són bons la intuïció de la ciutadania voldrà que es consolidin.

Si la intuïció és bona, la raó aconsella relativitzar el fel electoralista i fixar-se en què hem arrancat.  Vosaltres decidireu si trobau que ningú no ha d’aturar els nostres projectes després d’haver superat una posada en marxa que sovint no es coneix. Jo no la coneixia pas la tardor del 2015, després de mitja vida volent estar ben informat.


Imatge: Wikimedia Commons.

Entrades relacionades

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada