Els papa-nates i la immersió digital

Els papa-nates i la immersió digital

En Carles Capdevila comenta un reportatge de TV3 a la seva columna del dia 11 de gener al diari ARA.

Com em passa sempre amb els temes sobre xarxes socials i paternitat, em sento tan lluny dels papa-nates com dels pare-noics. Busco una posició centrada, ni tremendista ni acrítica, que bàsicament consisteix a pensar abans d’actuar.

Vaig participar en el reportatge (guió i vídeo). Al programa hi defenso publicar fotos. El que hi dic és ben lluny del que raona en Capdevila al seu article, cosa que em situa al costat dels “papa-nates”.

Que el premi nacional de comunicació 2016 em digui «papa-nates» és una oportunitat per a explicar-me sobre un tema que m’interessa molt: la transformació digital de la societat.

Immersió digital

La transformació digital és quelcom semblant a la immersió lingüística. Consisteix en una altra manera de sentir i explicar el món. Per a incorporar-la al moll de l’os cal fer immersió; sense immersió, la cosa digital és un accessori opcional, un entreteniment, un caprici, un exercici intel·lectual o d’oci. Prefereixo parlar d’immersió digital que no pas de transformació –concepte popular, que trobareu a milers d’articles i powerpoints.

Fer immersió digital és una qüestió de supervivència. Qui no fa immersió lingüística a França queda fora de prou coses importants; qui no fa immersió digital també. Per a les empreses suposa tancar; per a les organitzacions significa decadència i extinció; per a les persones prou coses, a diferents àmbits, que sociòlegs i psicòlegs poden explicar millor que jo.

No exagero. La meitat de les empreses que eren a la Fortune 500 a l’any 2000 avui no existeixen. Han tancat per inadaptació digital.

Font: World Economic Forum

Font: World Economic Forum

Tot plegat es pot resumir amb la paraula inadaptació. La capacitat de supervivència de les empreses rau en la seva capacitat d’adaptar-se. L’adaptació digital significa reinventar-se.

La reinvenció sol ser dolorosa. Significa no fer el de sempre, però en digital, sinó fer coses totalment noves. Per aconseguir-ho cal abandonar zones de confort, qüestionar certeses, oblidar costums i allunyar-se dels que no s’adapten, perquè arrosseguen la resta.

Sovint empreses i organitzacions es demanen quina és la rendibilitat de la inversió en quelcom tant car i complicat. El retorn és sobreviure; així de simple i així de gros.

I les persones? Són la clau darrere dels èxits de la immersió digital i dels fracassos de la inadaptació que duu a la ruïna.

El cas de les fotos

L’actitud enfront de la publicació de les fotos dels nostres fills és un exemple significatiu.

En Carles Capdevila enceta la seva columna parlant de multes per haver publicat fotos de menors a internet; jo obro el meu apunt de blog expressant fracàs si no ho fem.

A continuació, el columnista s’autoqualifica com a equilibrat: “Busco una posició centrada, ni tremendista ni acrítica, que bàsicament consisteix a pensar abans d’actuar”. Del que diu es desprèn que els “papa-nates”, com jo, fem coses sense pensar. Capdevila diu ben clar que som uns inconscients: “Em sembla oportuna una alerta no apocalíptica però sí conscient sobre l’abús de fotos i vídeos de la canalla”.

Els que es resisteixen a la immersió digital sovint destaquen les seves qualitats en el mateix context que desqualifiquen els immersos. Aquest cop ha estat “papa-nates”. Anys enrere, en parlar d’economia, en Carles Capdevila m’havia classificat com un dels que “ho vol tot gratis” per ser cofundador del Menéame, un lloc relacionat amb el seu ofici de periodista.

Cerquen com rebutjar-nos; un parell d’etiquetes i a la paperera. Au. Sí, no cal tenir esment de gent inconscient que abusa, que no pensa abans d’actuar i que ho vol tot gratis. El que digui i faci aquest personal –que m’inclou perquè m’hi enrosca– no és motiu per abandonar cap zona de confort, qüestionar certeses ni oblidar costums.

Dilema resolt –i tal dia farà un any.

L’article per l’ARA conté raonaments. Reflecteixen un tic característic dels que es resisteixen a la immersió digital: volen seguir usant la seva llengua a un lloc on n’hi ha una altra, una nova que permet sentir i expressar el món d’una altra manera. S’entesten a sentir i expressar el de sempre, però en la llengua digital que mai no fan seva. Pensen que amb això passen. No. Amb les llengües tampoc. Si dic «fer l’ullastre esbrancat» al castellà, tal qual, en surt “hacer el acebuche escamondado”. No serveix. Si ho dius, cap espanyol no t’entén. Ells fan “la vertical” –al Principat fan “el pi”. Accepten que ha arribat una nova llengua, la digital, però no accepten que això inclou una nova cultura. Són conservadors –i mentrestant alguns diuen que són d’esquerres.

Entre els raonaments hi ha que “tot allò quedarà penjat per sempre” i que les fotos poden ser fins a 1.500. Sí, per això cal pensar què pengem. Però clar, passa que l’articulista parteix de la base que no pensem. Dir que no pensem és el que ell necessita per a rebutjar la nostra cultura. La realitat és que sí pensem. Ho vaig dir a la gravació per TV3, però no hi és tot perquè hauria calgut un programa 30’ per a mi sol. Aprofito per a repetir-ho ara:

Els fills imiten què fem els pares. La Maëlle creixerà a un món on el llenguatge audiovisual digital tindrà molta importància i vull haver-li deixat un llistó ben amunt. Si a casa no hi ha cap exemple quant a publicar fotos de persones a internet, si està malvist per la gent ‘centrada’, aleshores cometrà errors. Ni la seva mare ni jo publiquem gaire fotos nostres. El seu àlbum digital conté el llistó que volem que ella superi.

Els que avui són nadons aviat voldran publicar, seguríssim. No formen part d’una generació carregada de persones que intenten traslladar al món digital allò que feien només en analògic. La Maëlle no sabrà de què li parlo si li dic “no t’agradaria veure la teva foto a la portada d’un diari”. Són tantes les coses que hauran canviat en allò que avui trobem rellevant en comunicació, què la cosa dóna per un altre apunt de blog.

Però bé, és igual: si una foto de la Maëlle és a la portada d’un diari, haurà estat per mor de qualque notícia, no? En qualsevol cas, la llei diu que el diari ha de demanar permís a l’autor. Els pares (que som els autors) podrem decidir si volem que publiquin la foto. Cas que al diari no respectin els drets d’autor ni els drets del menor als mitjans i el seu context; si també passen del que diguin els tutors legals, aleshores el problema no són les nostres fotos sinó que patim un diari que perpetra un sentit ètic més curt que una escala de collir patates. TV3 ens va demanar permís per a mostrar imatges de la Maëlle al reportatge.

El premi nacional de comunicació 2016 –i ex-director de l’ARA–, ¿No sap que no pot publicar fotos de menors a la portada d’un diari sense motiu ni demanar permís als pares? 

La veritat és que no entenc res.

No fa pas gaire i per mor del Menéame, pel Carles Capdevila jo era un problema perquè “ho vols tot gratis”. Ara el problema –per les meves fotos– és que un mitjà les publiqui gratis i passant-se la llei i l’ètica per l’arc de triomf. Per això no les hauria de publicar enlloc. Un diari sense ètica i cometent il·legalitats, és un motiu clar per a no publicar fotos de la Maëlle? I això ho diu el premi de comunicació 2016? Què serà el següent, que perquè hi ha violadors les dones no han d’anar de festa? Au, va!

Torno al digital, que m’encenc:

Deia que no entenc res, però en realitat és ben conegut; ha passat més de 250 cops entre els Fortune 500 de l’any 2000. Persones que pensaven coses d’aquest estil, han impedit l’adaptació digital de les seves empreses. Per a ells, la tecnologia sempre és un problema.

Mentre, al món analògic, l’experiència diu que la majoria d’abusos infantils vénen del cercle privat, que és el que el premi nacional de comunicació apunta com a fiable a l’hora de publicar fotos de nines i nins a internet: “Si no t’ho prens molt seriosament, hi té accés molta gent que no és d’un cercle privat”. Al món digital, hi ha tanta abundància de coses indignes –malauradament– que tenim poques possibilitats que ningú desconegut usi cap foto digna per a res indigne. Excepte si va per tu. Aleshores no calen pas fotos: sap on vius.

Però és igual. Se suposa que jo no penso. Pels que rebutgen la immersió digital el problema sempre és al mateix lloc.

Aquest apunt de blog no és per anar contra ningú sinó per a exposar un problema que afecta la societat en l’àmbit social i econòmic. La immersió digital no és broma. Ens hi juguem molt.

BONUS (16-01-2017): Algú, després de llegir aquest apunt de blog, m’esmenta l’article de la Liliana Arroyo, a El Periódico, «Papes, no vull ser viral». Em fa recordar que 7 de cada 10 que ens qüestionen les fotos de la Maëlle a internet, tot seguit ens diuen que «és una nina d’anunci» i ens suggereixen que la passegem per càstings. Com s’entén? Ja no ho intento. Crec que són dogmes per a evitar la [ben necessària] immersió digital.

dogma
ˈdɒɡmə/
noun
noun: dogma; plural noun: dogmas
a principle or set of principles laid down by an authority as incontrovertibly true.
“the dogmas of faith”
synonyms: teaching, belief, conviction, tenet, principle, ethic, precept, maxim, article of faith, canon, law, rule; More
antonyms: doubt, open-mindedness


Fotos: Fotograma del reportatge a TV3 / «Digital disruption has only just begun», World Economic Forum.

Entrades relacionades

1 Comentari

  1. Molt ben raonat, estic dácord totalment.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.