Debut a l’ARA

Article

Clic per a veure’l més gran

Avui publiquen el meu primer article al diari ARA, de títol «Alien». Està previst que n’hi hagi una cada quinze dies. Em va semblar bé, perquè sovint totes les setmanes no tinc idees mínimament noves o interessants per a dir –cosa que em fa admirar als que tenen columna diària; fins aquí la ironia.

El diari ARA té mur de pagament per l’opinió, així que per a llegir-lo a internet us caldrà ser subscriptor, comprar l’edició sencera d’avui o tenir-hi un compte de franc, cosa que us permet llegir un article de pagament sense pagar cada dia –gràcies Joana pel cromo.

Pel meu parer té dos ingredients que són indispensables en un article debut: citar al Pla, moix i un títol curt. Ara podria dir «ja em puc morir», però no em ve de gust –nota afegida a petició de les Autoritats Sanitàries: llegir aquest paràgraf amb carències (permanents o transitòries) per captar conyes, pot provocar ofegament en fel.

M’imaginava que hi hauria un poc de polèmica per haver de pagar per llegir-me al 2013. Ja havia passat altres cops, però fa més de 100 anys-internet, quan escrivia mitja revista .net Conexión, seccions i articles a la PC Format, fascicles per Planeta Agostini –entre d’altres, ho trobareu a la plana «qui som» d’aquest lloc. La directora de l’ARA Balears ho va explicar amb l’article «Em sap greu però no tot pot ser gratis», que comença amb la coneguda fal·làcia «la cultura del tot gratis» a l’hora de parlar d’aquestes coses, i que sol donar la pista que potser encara li cal, a qui la diu, una mica de temps per a captar el runrun de la xarxa. No és pas veritat que a internet «la gent ho vol tot gratis». Hi ha moltíssims exemples per a il·lustrar-ho, però potser en basta un: 24.000.000 de persones pagaven cada mes al Kim Dotcom. Que després ell no pagués als autors és una cosa ben lletja (en vaig parlar al Bitologies) però no estem parlant d’empresaris sinó d’internautes. Milions pagaven perquè el servei s’hi deia amb el runrun de la xarxa. Sí, tot és cosa del runrun.

Miraré d’il·lustrar-ho amb el que em va passar a les Jornadas FAPE. Un senyor de l’ABC va encetar la seva xerrada dient que, si el Zara obre un web i no regala les samarretes, ell tampoc no tenia perquè regalar els articles al seu lloc. Dit així sembla prou contundent, ho vaig tuitejar, i en pocs minuts vaig rebre una resposta que trobo il·lustrativa: «Si Zara hace zurullos no me los pondré ni siendo gratis» –no linco el tuit en qüestió perquè can Twitter és com el pa D.O. Benzinera: oblida-te’n si té més d’un dia. Sí, aquesta és la qüestió. Al Zara tenen cura de saber quins teixits agraden, quina forma i mida ha de tenir el coll, els estampats, tacte, varietat perquè no n’hi hagi massa, renovar-se sovint. Miren pel runrun de la moda –excepte a l’hora de fer coa a les caixes. Però una bona part del ram del periodisme –i la música, i del cinema– s’ha instal·lat en la idea que tenen dret a vendre pel fet que són periodistes, músics o actors i han obert paradeta. No sé d’on ho treuen perquè el mercat mai no ha funcionat així; hi mana la llei de la oferta i la demanda, recordau? Hi ha demanda quan l’oferta és atractiva. No hi ha pas demanda perquè la gent està obligada a comprar. Bé, amb algunes excepcions com ara Corea del Nord i internet. Si no compleixes amb l’obligació, a Corea t’executen i a internet t’insulten: «Pirata!».

Com sol passar a les lleis, la de l’oferta i la demanda també té articles. Un diu que l’oferta atractiva i escassa pot pujar el preu. És el que fan a l’ARA. No hi ha gaire oferta de diaris progressistes en català escrits per bons professionals, i menys a les illes. Sense publicitat molesta al web. Aquesta singularitat pot provocar un ingredient «fan» que atrau clientela disposada a pagar. És la seva estratègia a ca seva, res a dir. Crec que ho fan prou bé, tot i que a l’hora de parlar i moure’s per la xarxa potser necessiten que els aconselli un internet personal shopper o internet personal branding –conceptes provisionals que vaig haver d’improvisar per desmarcar-me dels Social Media Expert. Però com a client em pregunto què passaria si fóssim un país normal i hi hagués molta més oferta de qualitat. Possiblement no podríem pagar 90 € l’any per cadascuna de les edicions completes de la mitja dotzena de diaris que llegim cada dia. Però tot i que volem ser un país normal, això encara no ha arribat. El que avui tenim dóna lloc a frases com les que podeu llegir a l’article dalt lincat:

«Pensam que el futur del periodisme serà digital, però igual que tothom troba normal pagar pel diari en paper, també ho hauria de ser fer-ho pel diari digital. El que costa no és només el format, sinó la feina dels bons professionals que hi treballen»

La cita conté una contradicció que poc a poc es farà més evident: El futur del periodisme és digital però estableixen el preu amb una cosa inevitable del passat, quan calia vendre exemplars complets. Es farà més evident a mida que hi hagi més oferta de qualitat en digital i la clientela es demani perquè ha de comprar diaris sencers, com quan eren de paper. Perquè ha de pagar abans de llegir, com quan eren de paper. Aleshores era raonable, car suposava un us privatiu d’una peça única que ja no podien vendre a ningú més. Ho dic a l’article-debut: som davant la matèria primera més revolucionària després del foc, el bit. I cal adaptar-se al seu runrun, del qual brollen moltíssimes coses a la xarxa.

Oblidem-nos del paper, si us plau. Que el passat no condicioni ni ofegui el futur.  Si ho fem aleshores sorgeixen noves idees –i si del procés en diem «innovar» potser ens les accepten millor. La primera és que el bit permet pagar només un article, que pot ser molt més barat. 15 cèntims? No ho sé, no és fàcil improvisar una cosa tant complexe com un preu. Però a l’hora de cercar quin ha de ser, si hem oblidat el paper, pot passar que pensem que no ens fa res que algú llegeixi l’article sense pagar; ja no hi ha una despesa en paper i tinta que no serveix per vendre a ningú altre després de lliurar-la al lector. Si publiquem sense mur de pagament, aleshores molta més gent ens llegirà perquè ho compartiran a les xarxes socials, «mirau això», ho lincaran als blogs sense totes les explicacions que he amollat a continuació de l’enllaç cap al meu article. I descobriran treballs de qualitat de bons professionals; uns articles que al final tindran un botó per a expressar l’idea «m’ha agradat i us pago 15 cèntims perquè vull que continueu així de bé». D’acord, molts no pagaran perquè no tenen diners o són garrepes, però i què? El cost d’haver-los-hi servit l’article és molt baix. Si la feina és bona en parlaran bé, que parlar és gratis. Una cosa és ben certa: amb més difusió hi ha més possibilitats de trobar els que sí paguen 15 cèntims. Difusió de franc feta pels que no han pagat, que també és una forma de pagar.

Vull fixar-me en els que sí pagarien 15 cèntims per articles individuals –o encara més: els que pagarien «la voluntat», com a The Private Eye. Potser això serveix per a descobrir que els meus articles són ruïnosos pel diari. És una informació prou útil i justa, perquè els col·laboradors clarament millors que jo han de finançar la meva mediocritat? Perquè ells no poden guanyar molts més diners? I jo al carrer. Aleshores l’«em sap greu, però no tot és gratis» de la directora, dirigit al client, seria un «em sap greu, però no tothom pot escriure». El pagament per article provoca una selecció natural que només pot millorar l’espècie periodística. No, no serveixen les estadístiques web de planes llegides, perquè un escriptor dolent amb un Social Media ben engirgolat pot fer meravelles amb el fum. El que compta és el pagament del lector. Connectar amb el runrun del client. Ja n’hi ha prou de carregar a la clientela les nostres espifiades i el resultat de la basarda fruit del corporativisme que manté capelletes ruïnoses.

L’idea que «a internet ho volem tot gratis» m’avorreix profundament. Només aconsegueixo animar-me donant voltes a com fregar el trespol amb ella. I quan m’animo em sento un alien. Però ja se’m passarà. Espero que sigui quan, per fi, es capti el runrun dels clients que mai no ho van voler tot gratis.

Per cert, quan sentia la publicitat «diumenge gratis amb La Vanguardia» sempre pensava «jo em grato qualsevol dia i amb el que vull». Si, la sensació d’alien al món de la premsa em ve de lluny.


Agraïments al Biel Perelló per la imatge de l’article i al David Martin per la foto meva que (de moment) publiquen junt als articles.

Entrades relacionades

5 Comentaris

  1. Com sempre, en la diana. Per llegir els teus articles en l’Ara sí que pagaria els 15 cèntims o els que fossin; ara, per què hauria de pagar per la secció d’esports, que no la llegeixo mai? o per l’horòscop? No ho podies dir més clar: a veure quan triguen en capir-ho.
    😉

  2. Moltes gràcies, Giorgio! ^_^

    El “els que fossin” del teu comentari i una sobretaula amb n’Anne-Sophie, m’ha fet modificar el paràgraf que comença «Vull fixar-me en els que sí pagarien 15 cèntims per articles individuals».

    😉

  3. Pots estar ben segur que seríem molts els que pagaríem de bon gust els 15 euros. Si ja fa molts d’anys (devers 15?) et vaig demanar d’escriure una novel·la per joves, no ho recordes? Ara ja no tenc “mando” en aquella casa i em sap mooooooolt de greu no poder-t’ho demanar.

  4. Serafí Lliteres MaçanetMaig 31, 2013 en 4:05 pm · Respondre

    Tot i que jo hi estic subscrit a l’edició digital i crec que els 9€ que costa estan més que justificats, veig totalment innecessària la postura d’etiquetar a tots els internautes com a pirates.
    No em fa falta per res el paper a ca nostra ni tampoc soc cap romàntic d’aquests que els hi agrada el tacte o la olor del paper. A més l’edició digital és molt més fàcil emmagatzemar i fer-hi recerques (això darrer és un martiri fer-ho en paper).
    Si m’he subscrit al diari és pel fet que és un diari amb visió global, poc sensacionalista i que defuig de polèmiques estèrils, justament a l’inrevés de la majoria de diaris que es poden llegir a les nostres Illes.
    Tan de bo que aquesta columna teva passi de ser quinzenal a, com a mínim, setmanal i que el diari giri aquest tancador mental i desencarcari als que creuen i, des de la seva trona fan creure, que internet és quelcom semblant el dimoni i el paper és el setè cel.
    P.D.: Bon escrit 🙂

  5. Com passa el temps, Joana! En algun disc aparcat hi tenc el primer capítol d’aquella novel·la 🙂 Moltes gràcies.

    Serafí, està clar que els avantatges del bit són molts i clars. El paper té l’atractiu de l’escassetat, o no s’explica el que he vist els darrers mesos i de gent que creu molt en el digital. Des dels comentaris en dir que escriuré a l’Ara fins un dinar amb dos fundadors de JotDown que m’explicaren què han vist en provar paper, passant per com els hi va a Yorokobu. Publicacions joves totes. Si no és l’escassetat, no veig el perquè del canvi de valoració quan és paper. Potser és que fins ara s’ha fet molta cosa malament a internet –i aquesta n’és una altre. Gràcies 😉

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada