El programari privatiu no és per a les persones

Temps aproximat de lectura: 20 minuts.

Potser estaria millor que el títol digués que el programari privatiu no és bo per a la societat, però diu «per a les persones» amb l’idea de continuar un altre apunt on explico que el programari lliure està pensat pels usuaris, ço és, per a les persones.

Abans que res cal reconèixer una excepció del programari privatiu:

El negoci del suport i manteniment del programari empresarial mou desenes de bilions [1] de dòlars. La satisfacció del client és baixa, i ja fa anys que dura. Encara més, la falta d’innovació per a fer les coses millor (força millor) és destacable dins aquest mercat. La manera de donar suport no ha canviat de de fa anys, al mercat de programari per a empreses. L’única “innovació” que podem recordar de la dècada passada consisteix en posar a Internet la informació i el seguiment del suport, cosa que ha servit per a reduir els costos dels fabricants de programari i no necessàriament per a millorar el servei al client.

[1] els bilions americans són mil milions d’aquí.

Els accionistes de les empreses fan programari privatiu en són l’excepció: és bo per a ells. No importa que innovin gaire ni atenguin als clients per aconseguir fer calaix, i és que els amos del programari privatiu tenen poder sobre els usuaris. Per això mateix, entre d’altres coses, el programari privatiu no és bo per a la societat.

A la cita de dalt he traduït un fragment d’un article del Brad Silverberg [2] pel The Wall Street Journal (WSJ) d’ahir, el mateix dia que vaig llegir una entrevista a Carles Grau [2], director de Microsoft a Catalunya, rebutjant el model del programari lliure que poc a poc va posant remei a les deficiències esmentades al WSJ:

S.A.- ¿Qué les diría, pues, a los que consideran que Microsoft resta competitividad al sector TIC al ofrecer un modelo “cerrado” de software?

C.G.- A los que defienden el “programario libre” yo les diría que no veo un modelo económico sostenible detrás de este movimiento. Creo que la base del problema del “software libre” es que cada fabricante tiene su propia versión del sistema Linux, y que no hay unos ingresos que garanticen una reinversión en I+D para desarrollar nuevas versiones. El otro día veía un programa de televisión en el que se presentaba a un programador de Linux que destacaba por tener su propio piso. Al principio no entendí la relación que puede haber entre la vivienda y la profesión de uno, pero acabé comprendiendo que este chico era una especie de “héroe” porque había conseguido pagar un piso con lo que da de sí el negocio del software libre. Por eso creo que la única manera de conseguir un modelo económico sostenible en la programación de software es protegiendo la Propiedad Intelectual y no dejándola gratuitamente a los competidores.

entrevista a noticias.com

El director de Microsoft a Catalunya diu que cal protegir la «Propietat Intel·lectual» per aconseguir un model sostenible de negoci. Es tracta d’un model que apunta més alt que no pas aconseguir un pis fent feina com a professional.

Intentaré explicar, a continuació –i em temo que no serà curt– que el model proposat per Carles Grau no és bo per a la societat. Que des del programari lliure es treballa per la satisfacció dels usuaris afavorint el desenvolupament de programari i per tant la innovació. La conclusió serà que, pel bé de la societat i la informàtica, caldria que els que ostenten la «Propietat Intel·lectual» del programari desapareguessin com a tals.

Entrades relacionades

28 Comentaris

  1. Completament d⿿acord i t⿿he de felicitar per l⿿article. Simplement genial.

    No crec que sigui la primera vegada que comento això però igualment aprofitaré per reincidir. Moltes vegades quan hem trobo a un informàtic que defensa el programari privatiu és perquè a: ja ha trobat a un client a qui esclavitzer o b: ell es considera més important que els clients i que la societat en general. Són claraments egocèntrics asustats que tenen por de que informàtics millors que ells els llevin la feina. I irònicament aquests proto-esclavistes sabem el que són i el que volen ser.

    Jo no sé si seré bon informàtic, bon ciutadà o un caradura malparit, però el que tinc clar és que faria abans de cambrer que de programador privativista.

  2. Pau, gràcies –i per arribar fins al final també 😀

    Jo no sé si seré bon informàtic, bon ciutadà o un caradura malparit, però el que tinc clar és que faria abans de cambrer que de programador privativista.

    D’això s’en diu decisió ètica, una paraula que aquest cop havia mirat de no usar. Però és inevitable 😉

  3. D⿿això s⿿en diu decisió ètica, una paraula que aquest cop havia mirat de no usar. Però és inevitable.

    Bé, vamos a dejar de chuparnos⿦ però acabes d⿿arribar al que per jo és tota la qüestió en si: l⿿ús de programari, ja sigui lliure o privatiu, a la llarga exigeix un compromís ètic. Punt.

    Quan una persona s⿿estima més usar algun dels dos tipus de programari per comoditat també ha pres també una decidió ètica: la de que els demés pensin i decideixin per ella. Alerta! No estic diguent que els free riders siguins uns immorals o que la gent que usi programari privatiu sigui dolenta. Dic que la gent que ha aplaçat la decisió i usa el firefox perquè no li entrin virus és simplement amoral, que això no és negatiu de per si. I que és el programari privatiu el que és un mal per la societat, no els seus sofridors consumidors.

    I me dóna igual el que pugui pareixer pel comentari anterior, ja se sap que a jo m⿿escau més lo de talibà que lo de políticament correcte 😉

  4. Abans que res, felicitats per l’article. Com sempre és molt clarificador.

    Amb el programari lliure tenim la sort que no fan falta grans infrastructures per a poder crear-ne i a la vegada és fàcil de compartir. Això converteix el programari lliure en un exemple, necessari en la nostra societat, de quelcom apartat de les coordenades del “ho he fet jo, i és meu, i ningú pot fer res que s’hi assembli”.

    Ahir llegia un article sobre l’abús que fan les companyies farmacèutiques del sistema de patents. I també, l’ús o abús de les patents és una qüestió ètica. I aquí no és tant fàcil crear un llistema de “medicaments lliures”. Llàstima!

    Per últim, l’exemple de les receptes és molt il·lustrador.

  5. Tevi,

    El cas dels medicaments és té moltes coincidències, però una diferència important: la matèria primera. En això tenim molta sort, al món dels productes a base de bits i no àtoms!

  6. La gent es preocupa massa en voler fer-se milionari. N’hi hauria prou en intentar ser feliç.

    Està ben clar que els programadors volem guanyar diners, però jo personalment em conformo amb poder pagar el pis, i anar a Menorca de tan en tan.

    Cada vegada que aconsegueixo fer una passa envant en el mon del programari lliure sento una satisfacció tal que me fa sentir de cada dia més féliç.

    Espero que realment arribi el dia en que poguem desenvolupar una industria local potent de programari lliure i fer que tan programadors com usuaris siguem de cada dia una mica més feliços.

  7. Arribo tard a la conversa, però diuen que millor tard que mai, i ho faig perquè m’he sentit al·ludit per dos comentaris (de forma genèrica és clar):

    Un d’en Benjamí:

    L⿿argument emocional queda en entredit quan veiem tants informàtics disposats a oblidar-lo a canvi d⿿un sou, sovint mileurista, pagat pels amos de torn del programari que desenvolupen. Està demostrat que els informàtics poden fer feina només per la utilitat que comporten els seus serveis i sense apel·lacions emocionals a cap propietat.

    I un d’en Pau:

    Jo no sé si seré bon informàtic, bon ciutadà o un caradura malparit, però el que tinc clar és que faria abans de cambrer que de programador privativista.

    Fará un any i mig que sóc Enginyer Informàtic i més o menys el mateix temps que treballo per una empresa de programari privatiu. També sóc mileurista, o almenys el meu sou, i pel que he entès per a en Pau, també sóc un programador privativista.

    Tinc ètica professional? Si. Crec en el programari lliure? Si. M’agradaria que la empresa on treballo desenvolupés programari lliure i es reconguès l’autoria del codi als programadors i no a l’empresa? Doncs també.

    Però la realitat no dóna lloc a moltes alternatives. Dels companys que estan treballant no en sé ni un, cap ni un, que desenvolupi programari lliure de forma professional. ÿs més no conec cap empresa dels voltants que s’hi dediqui. (sóc del Camp de Tarragona, si algú en coneix alguna que no dubti en passar-me la informació).

    Quines alternatives tinc? Anar-me’n a Barcelona? Doncs no vull, ja ho podria haver fet i guanyaria més diners però prefereixo viure al meu poble, almenys ara per ara. Muntar una empresa i fer les coses com a mi m’agradarien? Doncs ja firmaria, però no és una decisió ni un projecte fàcil, com tothom es pot suposar, potser d’aqui uns anys em decidiré, mai se sap.

    Em venc a l’amo sense apel·lacions emocionals i sóc un programador privativista? Doncs segurament des d’un cert punt de vista sí, i no ho discutiré. Però no crec que siguin justos aquests adjectius, no quan les alternatives son nul·les.

    Jo vull treballar, poder estalviar i emancipar-me tan aviat com pugui, i vull fer-ho a on vaig nèixer. I quan pugui fer això programant programari lliure no ho dubtaré, mentrestant continuaré venent la meva ànima al diable i oferint els meus principis al millor postor (si així es vol veure).

    Ah, i ho prefereixo a fer de cambrer, el coneguts que han treballat servint taules no n’han quedat gaire contents de la feina.

  8. Utopiq: entenc que la teva realitat no et sembli justa, però no projectis la frustració sobre nosaltres quan la descrivim –la realitat 😉

    La cosa comença per no cercar el cèntim d’Euro devall el fanal, sinó allà on l’hem perdut.

    La inèrcia tant gran del model privatiu pot fer que no veiem coses tant bàsiques com aquesta: cal cercar on toca i no allà on sembla més fàcil. Potser caldrà posar-hi imaginació mentre el programari lliure no sigui majoritari i ens donin les coses més mastegades.

    Parlaré per mi: treballo sol a Sineu però acompanyat quan convé. Faig equip amb altres quan es necessitam per qualque projecte. El model és molt assemblant al del equips d’advocats, metges, arquitectes; professionals lliberals. Podem, perquè compartim coses com també ho fan ells. En el nostre cas no calen les «espatlles dels empleats de la mateixa empresa» per a tenir tones d’oferta bítica.

    Clar que a jo m’agrada fer feina com a professional independent. Potser t’agrada més treballar en nòmina? Dius que t’ho estàs pensant, però sovint hi ha qui troba una feinada ingrata la part de promoció comercial. Aleshores cal que valoris que t’incomoda més: fer feina en coses que no s’adapten a la teva ètica o la tasca comercial.

    Quan vaig acabar les feines de migració a l’Euro de programes fets per a sistemes privatius vaig decidir no fer feina amb cap més sistema d’aquesta casta. La transició no ha estat fàcil, fet i fet no l’he acabat, però no va pas malament i he après un parell de coses impagables: que després de l’hivern sempre ve l’estiu; que cal fer foc nou, lloc per a coses noves o mai no arriben; que ajuda molt divertir-se treballant i que és tant possible com necessari, perquè obre portes a coses interessants abans impensables.

    No parlo de la inseguretat laboral perquè tal com esta la feina és més insegur dependre d’un sol client (el que paga la nòmina) que de molts i variats clients 🙂

  9. No se si ho calificaria com frustració, no crec haver arribat a aquest sentiment, almenys fins ara, però si d’injustícia.

    Sense el sarcasme que impregnava el meu anterior comentari i amb tota sinceritat, reconec que potser em falta imaginació com tu dius, que potser encara he mastegat poc, i potser no sé buscar allà on cal. La qüestió és que no veig l’alternativa.

    Tant de bo pogués treballar d’una forma similar a la teva. Repel·leixo les tasques comercials però el temps dirà si més o menys que deixar de banda la pròpia ètica.

    Senzillament demano que es defensi el programari lliure, el seu ús i el seu model sense atacar a tot l’altre costat. Els que admirem els activistes del programari lliure, els seus principis i el treball de tota la comunitat però no podem envoltar-nos de p.lliure en el 100% de les nostres vides, crec, mereixem un respecte i no ser flajelats continuament.

    I ho dic des del punt de vista d’algú que està d’acord en el 100% del missatge que transmets en els teus escrits, en concret “El programari lliure és per a les persones” i “El programari privatiu no és per a les persones”.

  10. però no podem envoltar-nos de p.lliure en el 100% de les nostres vides, crec, mereixem un respecte i no ser flajelats continuament.

    Perquè no podem? Tota la ciència que tenim avui s’ha construït peça a peça, la feina d’uns a partir i de la dels anteriors. La raresa està en el model programari privatiu. No és bo, el llarg apunt és per a explicar-ho. No fuetegem persones, però rebutgem una forma perjudicial de fer les coses i no podem pas dir que és bona.

    Entenc la teva situació, però. Et suggereixo que segueixis tal com vas i d’aquí un temps trobaras el teu moment per a fer canvis importants. Després podras dir que l’actual va ser una fase transitoria que t’ha fet més fort.

    Els meus canvis van tenir el seu procés. No és cap meravella, no t’ho agafis com una cosa excepcional. Al 97 ja veia que no hi havia altre forma de treballar ètica en informàtica que no fos amb programari lliure, però fins al 2002 no vaig poder pegar un cop de volant. El motiu també era ètic: no podia dir «aquí us quedeu» poc temps abans dels canvis de l’efecte 2000 i l’Euro a gent que atenia des del 84. Tenien els fonts dels programes (*) però no trobarien ningú disposat a fer aquella feina sense dir-los-hi que ho llencessin tot per a posar programes nous. Alguns no ho volien o podien fer.

    En pegar el canvi no tenia clar que funcionés, i vam muntar un altre negoci a casa per què fes de coixí. Ens ha anat molt bé el parell d’anys que van fer falta per aprendre un munt de coses noves, mentre encara no podia fer gaire calaix. Per a muntar un negoci va fer falta tornar a Mallorca –una cosa que no era cap sacrifici: ho tenia pendent des de feia molt.

    (*) és molt important tenir els fonts, però sobretot que siguin de projectes coneguts perquè hi hagi professionals disposats a fer-se’n càrrec. Per això ara miro de fer feina amb projectes lliures prou coneguts.

  11. enGuillem, #6:

    Està ben clar que els programadors volem guanyar diners, però jo personalment em conformo amb poder pagar el pis, i anar a Menorca de tan en tan.

    Els informàtics podem fer bons calaixos fent una feina divertida per creativa, tenim sort. S’hi pot fer tanta bossa com altres carreres semblants: advocat, metge o arquitecte. Ja és prou digne.

    El problema és a la percepció, fins ara, que ser informàtic serveix per a programar quelcom genial –no necessariament complicat– i vendre’n milers de llicències i actualitzacions. ÿs fals, ho sabem. Tant fals com pensar que ser metge implica ensopegar amb quelcom tipus Viagra. Que és una expectativa raonablement previsible i que tots els metges han de fer feina pensant en això. No ho fan pas. N’hi ha molts que treballen de metge de poble i guanyen prou doblers –anava a dir «viuen bé», però no ha d’estar relacionat amb la quantitat de doblers. Altres són bons especialistes en cirurgies complicades i encara fan més doblers. Tot plegat va en funció de la dificultat de cada feina.

    Aspirar quelcom semblant als metges és una gran meta (volant o no) i no importa fer cap vot de pobresa. Ni tant sols d’humiltat 😉

  12. Tens tota la raó, i tan que hem d’aspirar a més, crec que és l’única forma de progressar.

    Jo sempre he pensat que si hi ha una opció lliure cal apostar per ella, és l’única forma de millorar-la.

    El meu objectiu el tinc clar, però cal anar passa a passa i assolint fites i fer que la gent se n’adoni que la informàtica no és haver de reiniciar l’ordinador cada dos per tres i tenir en la ment que sempre hi haurà un moment en que cal fer format c:

    També ens haurem de carregar de paciència i sofrir moltes crítiques dels que ens envolten, sobretot dels nostros companys de professió, però jo espero que arribi el dia en que la nostra professió sigui una bona inversió de futur i que ens permeti viure bé i fer que els que ens envoltin visquin encara millor.

    Un dia un company meu me va xocar, jo li vaig dir que no volia anar a arreglar ordinadors amb windows perque tammateix es tornaven espenyar. Ell me va dir: “caaa és millor!!! així te tornen cridar…” vos imaginau cirugià que deixàs una petita tara dis el nostre cos per així tornar a operar-mos i guanyar quatre duros més?

    Aquesta concepció és la que m’agradaria canviar de la meva professió, i crec que amb el temps ho aconseguirem, entre tots.

  13. Pingback: Mercat laboral, mercat de principis | utupia

  14. Jo no sé si seré bon informàtic, bon ciutadà o un caradura malparit, però el que tinc clar és que faria abans de cambrer que de programador privativista.

    Res, que és molt fàcil ser activista i idealista. Sobretot si no hi tens una feina a perdre com en Pau.

    Si domines molt bé una eina doncs aniràs més ràpid amb ella que amb qualsevol altra. El que no es pot pretendre és entrar en una feina i dir que tu només programes en software lliure. I curiosament trobar feina en empreses que només facin servir software lliure no és del mes fàcil que hi ha en aquest país. SIGUEM REALISTES.

    Si no en domines cap, ets empresari, i has d⿿escullir quina eina utilitzaràs tens gairebé sempre 2 opcions:

    1.- M$ (per no dir software privatiu, que aquest sempre és de la mateixa companyia): és molt intuïtiu i d⿿interfaces agradables, però poc eficient i consumeix molts recursos. Més recursos => més gastos fixes. Més ràpid => més barat en mà d⿿obra. Si ets empresari prefereixos gastos fixos que no pas mà d⿿obra: surt més barat.

    2.- El software lliure: menys intuïtiu i requereix uns coneixements més elevats, sobretot ⿿abans de posar-s⿿hi⿿, cosa que fa que calgui més temps per treure els projectes: almenys al principi i amb programadors novells (la majoria).

    Està clar què esculls.

    I bé, si la majoria d’empreses fan servir sistemes i entorns i llenguatges M$ no crec que sigui només perquè és el que han fet servir sempre… M$ ven treure’s projectes de sobre ràpidament. Els errors i els problemes que donen a la llarga ja ho deixen per més endavant. De qualitat els empresaris només en volen una cosa: el segell.

    Justament avui m’he mirat l’ASP.NET per fer webs (el meu sector) ultrarràpidament. I després he mirat el codi que envia als navegadors: lamentable. A part que segur que en els navegadors de M$ es veu molt millor…

    La incursió del .NET Framework hauria d’haver estat un fracàs. Però no ha estat així i conec moltes empreses que ho utilitzen.

    Heu provat Ruby on Rails? Presumeixen de ser molt més ràpids, amb el codi més net i és open source. Això sí, no té entorns de programació a l’estil M$ Drag’n’Drop para amateurs.

  15. Per cert: fes un curset de disseny. Sobretot de maquetació ergonòmica.

    Motius:

    – La lletra és massa petita i sense serifa.
    – El kerning és exagerat.
    – La tipografia que utilitzes no està pensada per a la lectura en pantalla.
    – El fons no està suficientment contrastat.
    – Les línies tenen 20 paraules de mitjana: massa.

    A l’últim al que invita la maquetació és a llegir. El teu bloc és el paradigma de la antiusabilitat.

    Una llàstima perquè el que escrius està molt bé. Aposto bastants diners a que la majoria de lectors teus copien els textos a l’OpenWord per a llegir-los.

    Mira del meu bloc siknus.com i aprèn.

    Sóc l’isaac d’abans.

  16. Isaac: sobre el #14: no puc agafar-me seriosament cap argument sobre productivitat a l’hora de programar quan ve del costat privatiu que ha malmés la productivitat dels informàtics, tants anys, a base d’obligar-los-hi a reinventar la roda un i un altre cop. Tots els «bells & whistles» que facin per a compensar això són ben poca cosa comparats amb el coneixement i la productivitat que suposa reaprofitar codi i no reinventar rodes –que no sempre surten rodones. Qui està avesat a pencar amb codi i no wizards valora les eines diferent.

    Sobre el #15: el meu blog és com m’agrada a mi. Si a tu no, barco. N’hi ha molts, de blogs, amb lletra que duu serifa. La que a tu t’agrada. I alerta amb el llombrígol, no ensopeguis 😉

  17. Siknus, modèstia no ten falta, de moment en entrar al teu blog no he tingut més remei que reiniciar el firefox, sort que el tens optimitzat.

  18. Aiaiaiai 🙂

    Que positivament que entomem les crítiques. No perquè no m’agradi no deixaré de llegir-te: un gran invent l’RSS.

    No era la meva intenció ofendre, només crispar una mica.

    EnGuillem no seria per la meva pàgina… que fins i tot valida XHTML. Això deu ser per les pestanyes de llocs porcots que mires abans d’anar a dormir.

  19. Feia molt que no tenia cap troll per aquí! I és el primer cop que en veig un que s’autodelata tant ràpid: ve per a quedar-se i amb ganes de crispar. Això ja no és el que era 😀

    Recordau la màxima: «no li doneu de menjar».

  20. HOYGAN Y ESTO DES ERRE ESE ESE ESTA MU BIEN. LO ACABO DE DESCUBRÍ, QUE ÿS MEJO EL ERRE ESE ESE O EL EME ESE ENGER???

  21. EnGuillem quin festival de l’humor que ens regales. Així escrivint com si fós algú que no en té ni idea ni d’internet ni de res: feia molt que no llegia cap gag tant bo. Que gran. Quin accent. Molt agut. Encara ric ara.

    Miquel, gràcies per la molèstia de la validació però no calia. Sí, m’has pillat. Vaig dessistir de que validés quan vaig veure que no servia de res perquè igualment amb els del contingut dels posts ja no validava. I has fet una captura de pantalla i tot. Confesso: m’encanta haver-te picat tant com per anar-ho a comprovar.

    Benjamí, els teus secuaços no et fan cas. They feed the troll. Potser fins i tot han posat el meu bloc a l’RSS, per portar-te encara més la contrària: així es reafirmen que amb tant de criteri com tens els anul·les home.

    Pel que respecta a mi: Aquest comentari sé que pots esborrar-lo. També sé que em pots bloquejar la IP. O vés a saber quina de coses lletges em pots fer: potser fins i tot pots penetrar analment el meu ordinador. Fes-ho si ho creus oportú, però jo no deixaré de fer de troll. Però amb uns mínims: el mínim de faltes que bonament pugui i el minim d’insults directes que pugui. Hi ha pacte? En tot cas ja ho anirem veient, no?

    Por favor Dios, déjame vivir. Va, féu cas a Nostre Benjamí i no entreu en el joc.

  22. “igualment amb els del contingut” -> “igualment amb les etiquetes embed del contingut”

  23. Traduït al castellà:
    http://superalumnos.net/sofware_privativo_no_para_personas

    Em demano l’otorgació del títol… “traductor oficial a l’espanyol d’en Benjamí Villoslada”… amb cerimònia i tot, eh!
    😀

  24. Pingback: Bitassa a lloure - Blog de Benjamí Villoslada » «El programari privatiu no és per a les persones» en espanyol

  25. Pingback: Bitassa a lloure - Blog de Benjamí Villoslada » Per a què serveix que el codi si no sóc informàtic??

  26. Pingback: ‘Ser un ganador’ - Casting BCN « Curtmetratge 2

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada