Matías Vallés Entrevista al Michael Baigent

A la contraportada del Diario de Mallorca d’ahir hi ha una entrevista del Matías Vallés a Michael Baigent. Aquesta és l’entradeta:

Michael Baigent –ahora mismo en la lista de los autores más vendidos del ‘New York Times’– viene a Mallorca en cuanto puede, pero la actual es su primera visita desde que se enfrentó en los tribunales a Dan Brown, que tomó conceptos de su libro en ‘El código Da Vinci’ y dió su apellido al protagonista. Perdió.

M’ha cridat l’atenció una pregunta del Vallés –i la resposta del Baigent:

— Anarquistas y defensores del ‘software’ libre defienden la manipulación sin trabas de cualquier obra de creación.

— Eso son gilipolleces, propias de alguien incapaz de escribir un libro, y que prefiere explotar a otros.

No puc dir res sobre els anarquistes, perquè no conec prou bé el que pensen i no puc fer-ne opinió. Però, perquè m’hi compto, sí puc parlar dels defensors del programari lliure. Nosaltres demanem la manipulació –fet i fet en diem modificació– del programari, això és, del ‘software’. A la pregunta queda mesclat programari amb altres tipus d’obres, i és el que vull aclarir.

En defensar el programari lliure mirem d’anar amb cura a l’hora d’establir l’àmbit [1] que aplica allò que diem. Per això, en parlar de la modificació d’«obres de creació», ens demanem de quina casta són, les obres: pràctiques o no pràctiques. El programari és una obra pràctica. També ho és un diccionari, una enciclopèdia o un manual. Un quadre o una novel·la no són obres pràctiques, sinó art. No poder-los modificar no significa cap limitació a les nostres vides. Em refereixo a limitacions tenen una relació directa amb l’exercici de llibertats transcendentals. Podem passar amb uns colors en comptes d’uns altres a un quadre; sense modificar el caràcter i nom d’un personatge, llogaret o el nus i final d’una novel·la.

Però és prou important poder esmenar una errada a un manual, explicar-hi millor una qüestió complexe, reflectir coneixements progressius a una enciclopèdia o eliminar-ne falsedats i inexactituds. La Wikipedia n’és un exemple.

Seguint amb les creacions pràctiques, també és necessari, per tal de protegir llibertats importants, aconseguir que un programa informàtic treballi d’una altre manera. Per exemple, cal poder modificar el Windows per tal què no enviï a Microsoft les paraules que els usuaris cerquen al seu disc dur –sí, aquell canet tant simpàtic. Però no es pot, per això demanem que el Windows sigui lliure i animem a les persones perquè usin els sistemes operatius lliures substituts del Windows. Hi ha motius raonats darrere allò que diem. No són collonades [gilipolleces].

Llicències alternatives per les obres no pràctiques

Pot donar-se el cas que un escriptor, músic o pintor trobin que és bo que hi hagi obres derivades de les seves. Per a ells, des de grups propers als defensors de programari lliure –encara que no sempre–, hi ha llicències que modifiquen el copyright clàssic rigorós. Les llicències Creative Commons permeten donar alguns drets, per exemple, el de còpia però no el de modificació. El curt «Se creativo» pot ajudar a entendre millor les llicències Creative Commons (CC) —aquí el trobareu subtitulat al català.

La fundació FSF, el lloc on va sorgir la definició del programari lliure, en comptes de la Creative Commons recomana una altre llicència per obres no pràctiques. Ho trobareu tot a la plana de llicències de la FSF. Allà hi podeu veure que la llicència artística és essencialment diferent a la pensada pel programari lliure, la GNU GPL.

El fundador de la FSF, Richard Stallman, va parlar d’obres no pràctiques amb en Joan Cabot. Aquí hi trobareu l’entrevista que li va fer meu al cotxe, mentre anàvem des del restaurant Cal Dimoni fins a l’UIB, on l’esperava en Matíes Vallés per a una entrevista.

Animem als autors que usin llicències que donin llibertats de modificació de les obres artístiques perquè trobem que és bo per a la societat. Però no ens oposem al contrari perquè tampoc no és dolent, car no significa una limitació sobre qüestions transcendentals. En canvi sí que trobem dolent no poder tenir la llibertat de controlar els nostres ordinadors ni poder defensar, a la pràctica, l’apropiació del coneixement i les llibertats que es dóna amb massa freqüència a la Societat de la Informació i el Coneixement.

Quant a la resposta del Baigent: si vol parlar bé d’explotació dels autors, potser cal que també tengui en compte els editors. Mem si té el que toca per a dir-los-hi que amb Internet cada cop està més clar que el seu negoci [2] és una «gilipollez». Però llegint la resta d’entrevista em penso que tenc prou clar qui diu collonades, aquí.


[1] Un cas típic és quan es parla de propietat intel·lectual, un terme sovint que s’usa fatal. Al capítol 21 i al començament del capítol 16 del llibre «Programari lliure, societat lliure» s⿿explica per què el terme propietat intel·lectual és enganyós i engavanyador per a tractar les anomenades qüestions sobre «propietat intel·lectual».
[2] De còpia i distribució.

Entrades relacionades

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada