Em preocupa —i no poc— que des de les tribunes més importants de comunicació del país es facin determinades propostes amb una lleugeresa inquietant.
Fa pocs dies ho vaig sentir en un pòdcast de l’Antoni Bassas, periodista de llarg recorregut i criteri, on Genís Roca, president de la Fundació puntCAT, defensava la idea que plataformes com Meta haurien de vigilar els seus usuaris i actuar d’ofici quan detecten que algú està “enganxat” a Instagram.
La tesi, resumida, ve a dir això: si una persona desenvolupa una addicció, la culpa no és seva sinó de la plataforma; de la mateixa manera que perseguim els traficants de droga i no els drogats, hauríem de perseguir Meta.
L’analogia és temptadora, però crec que és un disbarat. Aquí teniu el tall:
Instagram no és heroïna. Ni Meta és un càrtel. Les drogues són il·legals per definició; les xarxes socials, no. El dany de les drogues és intrínsec; el de les xarxes és contextual. Depèn de la persona, del moment vital, de l’entorn, de tot allò que passa fora de la pantalla.
Confondre això és confondre causa amb amplificador.
Les plataformes no creen la solitud, l’ansietat o el buit vital. Les ocupen. Les exploten, sí. Les monetitzen, també. Però no són l’origen del problema. Són el refugi d’un malestar previ.
I aquí és on crec que el debat digital sovint perd el nord: oblidem que els perills socials reals, greus i irreversibles passen majoritàriament fora de la pantalla.
La sèrie Crims del Carles Porta n’és una demostració constant i incòmoda. Violència, abusos, manipulacions, relacions de poder malaltisses… tot això passa al món offline, en entorns absolutament quotidians: familiars, laborals, associatius.
El cas de l’Helena Jubany és paradigmàtic. Una jove bibliotecària, assassinada a Sabadell, en un context social que incloïa la Unió Excursionista de Sabadell, una entitat cultural i esportiva perfectament normalitzada.
La pregunta és inevitable: hauria hagut aquella associació de fiscalitzar la vida privada dels seus membres, sospitar conductes, vigilar relacions i actuar d’ofici “pel bé” de la comunitat? La resposta és evident: no. I no només perquè sigui impracticable, sinó perquè aquesta lògica de vigilància preventiva sobre la vida privada ja l’hem coneguda. I no en un context democràtic. Va passar amb Franco.
Quan traslladem aquesta mentalitat al món digital i la posem en mans d’empreses privades, el risc no és menor: és el mateix, però amb algoritmes, dades massives i incentius econòmics.
I aquí ve el punt que em sembla realment perillós: si acceptem que una empresa privada ha de “vigilar” els seus usuaris i decidir quan algú té un problema, qui defineix què és un problema? Meta? Amb quins criteris? Amb quin dret? Amb quina separació entre salut mental i interès comercial?
Que una corporació analitzi conductes personals, classifiqui usos com a patològics i actuï d’ofici “pel teu bé”, no és protecció. És paternalisme algorítmic. I això, en una societat lliure, hauria de posar-nos en alerta immediata.
Avui és “addicció a Instagram”. Demà pot ser qualsevol altra conducta incòmoda: dissidència, hiperactivitat política, comportament no normatiu, o simplement no ser rendible.
La salut mental és un assumpte sanitari personal. No corporatiu. I el moment en què deleguem a empreses tecnològiques la capacitat de diagnosticar-nos, hem travessat una línia molt difícil de desfer.
Això no vol dir que Meta sigui innocent: les plataformes tenen responsabilitat en la manca de transparència i en dissenyar productes contra l’autonomia de l’usuari. Això sí que és regulable. I desitjable. El GDPR europeu ha fet molt en aquest sentit. A Europa pots exportar totes les teves dades de l’Instagram i anar a un altre lloc. Que no n’hi ha més? Per alguna cosa serà. No crec en conspiranoies. Mentrestant, sovint veig incompetència.
En definitiva, no és acceptable convertir empreses privades en àrbitres de la normalitat psicològica. Tampoc no podem assumir que els problemes socials s’arreglen amb una vigilància privada que no forma part d’institucions dirigides per alts càrrecs votats.
Una societat lliure no és aquella on ningú no es pot enganxar a res. És aquella on ningú —ni l’Estat, ni una empresa, ni un algoritme— té el poder de decidir què és una vida sana.
Imatge de Lianhao Qu a l’Unsplash