✍️ Continuació dels apunts “Un pare sense sostre no és un pare absent“ i “Un estiu que no podrà ser“.
D’ençà que vaig publicar el primer apunt, prou gent m’ha preguntat com pot ser que la sentència de divorci no contempli que els meus fills puguin estar amb mi durant les vacances. Resposta breu: perquè la vaig rebre quan era un pare sense sostre a l’hora d’estar amb ells. Però això no ho justifica.
Aquest apunt vol explicar per què la sentència és una mostra més d’un sistema que, quan falla, no només no protegeix els vincles familiars, sinó que els trenca amb una fredor i rutina humanament inacceptables –sobretot havent-hi menors perjudicats.
1. Una sentència redactada amb errors
Literalment s’hi diu “mi representada”, com si l’hagués escrit l’advocada de la mare i la jutgessa només l’hagués signat. No és només una sospita. El dia del judici vàrem arribar a acords sobre les despeses que estan gravades al vídeo i àudio, però després no hi són a la sentència. Per exemple, es va acordar que havien d’estar consensuades, perquè jo no acceptaria participar en cap despesa que servís per “aparcar” fora de la seva casa els meus fills, ocupant-los en activitats extraescolars de pagament que em diuen que no els agraden. A l’apunt anterior parlo de com porten haver d’estar sempre tan ocupats fora de casa.
2. Una situació temporal convertida en condemna
Perquè no tenia un sostre propi a Mallorca el dia del judici –vivia a un pis compartit a València– es va imposar un règim d’estades breus i disperses. Però això hauria d’haver estat una situació temporal, no una condemna indefinida.
De fet, a les mesures provisionals deu mesos abans del judici, ja es contemplava un període de vacances amb mi. Aquell estiu (de 2024) el seu avi em va trucar: “la mare em diu que et pregunti quins dies els tindràs per saber quan poden estar amb nosaltres”. Li vaig respondre que no els podia acollir enlloc més enllà d’un dia deambulant pels carrers de Lloseta. Deu mesos després, la nova sentència ja no contempla cap règim per a les vacances perquè em trobava en la mateixa situació.
Vuit mesos després aconsegueixo un sostre digne on estar amb ells, però ara no puc fer-hi res per una interpretació rígida de la sentència. Sense empatia per als meus fills ni per a mi. I sense temps per a canviar res.
Aquí vaig badar. Vuit mesos enrere calia dir que volia estar amb ells la meitat de les vacances. Si després no podia ser, ho hauria lamentat perquè la vida és dura i les coses es ressolen massa a poc a poc. Ara ho he de lamentar per una negativa inflexible que no ha tingut en compte ni els desitjos dels infants ni l’esforç del seu pare; per una lectura freda i utilitària d’un text legal que hauria de servir per protegir vincles, no per destruir-los; per una duresa que ha preferit tenir raó abans que fer el bé.
3. Normes que no apliquen a tothom
La sentència estableix que cal autorització escrita per viatjar fora d’Espanya amb els infants. Quan la mare els va portar a França, ningú no em va demanar cap permís. Em van comunicar el viatge ja comprat. Podia haver dit que no? I tant. Però vaig pensar que els encantaria viatjar en un vaixell gros. I la meva empatia no va permetre fer-los-hi mal. Si hagués estat al revés, les conseqüències haurien estat diferents.
Aquest tipus d’arbitrarietats —i els errors detectats al mateix text de la sentència— fan pensar que tot plegat ha estat redactat de manera que permeti exercir un control desigual sobre mi. Saben que jo no seré estricte, perquè sempre poso el bé dels meus fills per davant del text literal. Però també saben que, des de l’altre costat, no tenen gaires miraments a l’hora d’aplicar les normes de manera rígida, imposant un doble criteri que els autoatorga una llibertat que a mi se’m restringeix.
4. Un problema sistèmic
Quan una sentència nega a un pare la possibilitat de passar uns dies de vacances amb els seus fills —tot i tenir espai, mitjans i amor per fer-ho—, el problema ja no és personal. És sistèmic. I cal posar-hi límits.
Nota final
Aquest text no neix del desig de confrontar ningú. Al contrari. És l’últim recurs després d’haver-ho intentat tot per la via privada: diàleg, advocacia, respecte. L’escric en públic perquè som davant una situació que no és excepcional, i perquè sé que no soc l’únic pare que viu això en silenci. També perquè, si al jutjat em tornen a escoltar sense voler veure la realitat, aquest relat quedarà com a constància. I com a defensa. Meva i dels meus fills.
No parlo per venjança. Parlo per justícia.
Imatge: Tingey Injury Law Firm a l’Unsplash
