Hi ha històries que no entren en cap sentència de divorci. No perquè no siguin reals, sinó perquè la justícia encara no té espai per a la dignitat. Així passa amb molts pares que, després d’una separació, no només perden l’accés quotidià als seus fills, sinó també el sostre on rebre’ls. Literalment.
A Mallorca, on els preus del lloguer són impossibles per a qualsevol persona que surti d’una ruptura amb pèrdues econòmiques, aquesta situació és cada vegada més comuna. Un pare que no té una casa no pot tenir els fills amb ell. Però el sistema no pregunta. La sentència s’escriu. I després, qui pugui que sobrevisqui.
He estat aquest pare.
He viscut què és veure els teus fills cada quinze dies, sabent que no tens un espai on cuinar plegats, dormir plegats, créixer plegats. Deambulant pel carrer. Fins que un dia el teu fill de cinc anys troba una moneda de 10 cèntims al carrer i et diu: per a tu, papà, perquè compris una casa.
I saps que has tocat fons.
Enguany, per primera vegada, la situació havia canviat. Una amistat de més de trenta anys, en veure’m desfet, va fer un gest que mai oblidaré: em va oferir un apartament on poder treballar i una casa amb jardí i piscina on poder estar amb els meus fills durant les vacances de l’estiu. No era una conquesta material, era una mà estesa quan més l’has de sentir.
Va ser aquesta mateixa amiga qui, en un àudio del WhatsApp que guardo com or i que m’ha quedat clavat, em va fer veure que jo no podia continuar visitant els meus fills com un sense sostre, vagant pels carrers i places de Lloseta. Que estimar també vol dir posar límits a la misèria. Que si no podia oferir als meus fills una estada digna, calia no fer-la. I, sobretot, que calia canviar això per sempre.
Ho vaig entendre. I vaig actuar. En comptes de passar un malson quinzenal amb els meus fills a Mallorca, vaig proposar estades prolongades amb ells quan l’escola ho permetés. La primera, una estada de dues setmanes amb ells aquest estiu. Ho tenia tot arreglat: logística, casa, infants il·lusionats.
Però la resposta va ser no.
Es va al·legar que la sentència no contempla les vacances amb mi. Que treure’ls del seu entorn habitual i estar amb mi tants dies no seria bo per a ells. Com si jo no fos entorn. Com si ells no fossin persones capaces d’estimar-me i necessitar-me.
Al judici ja vaig explicar que, en aquell moment, no podia tenir-los per vacances perquè vivia en un pis compartit, sense espai ni intimitat per acollir-los. Però ara això havia canviat.
En la negativa aparentment formal no hi havia només fredor jurídica. Hi destil·lava una rigidesa sense ètica, una desconfiança disfressada de criteri, un supremacisme moral i una devaluació, com a pare i com a persona humana, que es perpetua després d’anys d’haver-lo hagut de suportar a casa.
Un pare sense sostre no és un pare absent; és una persona expulsada del seu rol legítim i irrepetible com a pare. És algú que fa el que pot per estimar en condicions molt dures. El que no pot és veure els seus fills créixer des d’un banc del parc.
Si un dia trobo un lloc digne i amorós, però em neguen veure els meus fills perquè algú prefereix seguir guanyant partides, llavors el problema ja no soc jo. És el sistema. I qui l’instrumentalitza.
Per sort, ara ja no estic sol.
I ells, algun dia, entendran tot això.
I sabran que el seu pare va dir prou quan calia dir-ho.
També en obert, en aquest blog.
Perquè mai no se sap d’on poden venir les solucions.
Solucions per a tots plegats. Sobretot per als meus fills.
Ja ens toca!
Espero que aquest text ajudi altres víctimes del sistema que encara callen.
I per als meus fills, algun dia, una prova d’amor escrita amb totes les lletres.