L’esquerra no vol immigrants rics. La dreta no vol immigrants pobres. Els mallorquins, de qualsevol color polític, no volem immigrants ni rics ni pobres.

Però sota aquest relat s’hi amaga una actitud més profunda: no volem res que ens faci sortir de la nostra zona de confort. I aquesta zona de confort és més pobra cada any que passa. Aviat serà una zona de misèria disfressada de puresa, un espai estèril on la por al canvi fa impossible qualsevol progrés.

No volem turistes, tot i que el nostre model econòmic és turístic. No volem treballadors per al turisme, però tampoc volem fer les feines que ells fan. No volem que ens robin els programadors per fer productes digitals SaaS amb milions d’usuaris al món, però tampoc volem pagar-los com cal. No volem hotels nous, ni tampoc pisos per a treballadors. No volem emprenedors de fora, però tampoc tenim emprenedors locals que facin res massa modern, perquè és sospitós de ves-te’n a saber què. On s’ha vist mai, a Mallorca, que algú pretengui ser més viu que els amos i senyors de l’Illa? Que aquell emprenedor d’allò diu que ha presentat un deixonador nou? “ja li diré coses”.

No volem canviar de model, però odiem el model que tenim. No volem res.

Això no és sobirania, és immobilisme. És cultura BANANA (Build Absolutely Nothing Anywhere Near Anyone) i també NIMBY (Not In My Backyard).

Quan algú assenyala que hi ha massa gent a l’illa, no ho fa per ecologia, ni per capacitat de càrrega. Ho fa per nostàlgia d’una Mallorca que mai no tornarà, una Mallorca amb “quatre moixos morts de fam”. I aquells moixos, de fet, érem nosaltres mateixos. Fins a mitjan segle XX, el 80% de la població vivia del camp, amb una economia de subsistència que passava misèria en comparació amb l’Europa que feia la primera i segona revolució industrial. No érem un destí, érem un lloc d’emigració: cap a Amèrica, Catalunya, l’Amèrica Llatina o la França rural. Per això sorprèn tant que ara, en lloc de recordar-ho amb humilitat, ens hàgim convertit en guardians del purisme territorial.

L’excusa del “problema demogràfic” serveix per no haver de parlar del vertader problema: la decadència del nostre pensament estratègic. Ens falta visó de futur, gestió moderna i capacitat per assumir que si volem una societat viva, justa i pròspera, haurem de compartir-la amb gent de tot arreu.

Dir que la immigració és un tema tabú –perquè et diran xenòfob– és un eufemisme més contra qualsevol canvi. Posar un sostre demogràfic és tractar Mallorca com si fos un club privat, una finca amb dret d’admissió. L’illa no és teva ni meva: és part del planeta i del temps que ens toca viure.

Mentrestant, les dades òbviament no quadren amb el relat del col·lapse: si “durant 50 anys s’ha urbanitzat una hectàrea diària”, diuen els ecopopulistes. Això representa només un 5% del territori. Ens queixem per sistema, no per evidència.

Aquest “no volem res” no és nou. George Sand i Frédéric Chopin ho van patir en carn viva l’hivern de 1838 a la Cartoixa de Valldemossa. Ella ho va deixar escrit al seu llibre Un hivern a Mallorca, on explica com els mallorquins els feien el buit, els tractaven com a forasters sospitosos i els van fer la vida impossible pel simple fet de ser de fora i diferents. Sand es preguntava com podia ser que una illa tan bella tingués un poble tan tancat.

Han passat quasi dos segles, i encara discutim sobre si volem gent que no sigui d’aquí.

La bona notícia? Que els joves mallorquins intel·ligents ja ho han vist. Que molts ja han partit. I que potser, qualque dia, els pocs mallorquins que quedin a Mallorca, després de tocar fons, entendran que el futur o s’abraça o t’esclafa.

No volem res, i per això no tenim res més que nostàlgia.