Desè lliurament de la publicació del llibre inèdit del Jordi Vendrell. Trobareu la resta sota la categoria ‘Jordi Vendrell’ d’aquest blog.
A l’original d’aquesta entrada hi havia noms amb només la inicial. He fet preguntes a les persones que sé que varen viure aquells dies a prop del Vendrell. La meva traducció de les inicials els hi ha semblat coherent amb què recorden.
Però tanmateix, perquè han passat molts d’anys i la pèrdua d’informació és comprensible, si algú troba que els noms no són els correctes, explicar-ho és tant fàcil com usar els comentaris d’aquest blog. Garanteixo que sempre seran al mateix nivell que les entrades i que mai no n’esborraré cap relacionat amb allò que s’hi digui.
Moltes gràcies per seguir llegint aquesta història.
Dimarts 8/09/87
Veig el Lorés; parlem sobre el programa. Veig la Xulita i posem en marxa la maquinària.
La sorpresa ve en veure el contracte ja que la clàusula de la gravació està redactada just al revés de com vàrem quedar ahir. Diu que el programa serà en directe i que es podrà gravar opcionalment. Passa el Daroca pel despatx del Comes en aquest moment i em diu que no, que el que està escrit és el que vàrem quedar ahir. Jo li dic que no, i se’n va fet un gat enfurismat dient “ja n’estic fart”. Jo, òbviament, em quedo veient visions.
Penso que potser, i sent bo, ha estat un lapsus ja que això és el que ell volia de bon començament. Si jo exigia gravar-ho cada dia i ho rebaixo, no és per girar la truita del tot. Espero que el Granados se’n recordi i quedi tot aclarit; si no, ja em veig a l’atur.
És realment acollonant, tot plegat. No sé si ha estat un error dir-li al Comes que, de fet, m’agradaria un any sabàtic i posar un anunci dient que “líder d’audiència és a l’atur”. Just quan em poso acomodatici, me la volen fotre. I penso que el Daroca ho ha fet de bona fe pensant-se que era l’acord: un lapsus.
M’acaba de trucar el Granados dient que era al Consell i que li havien demanat per què jo no havia començat. Li explico el cas. Està d’acord amb mi i diu que ja ho farà ell i que jo estigui tranquil. Em treu un bon pes del damunt. Ara, serà una temporada duríssima.
Hem decidit dur, com a primer personatge, l’alcalde de Sant Sadurní i pot ser molt bo lligat amb el Lorés, el Tísner i la Nurith. Ella és l’única persona que conec que ha set banyada amb xampany francès.
Haig de dissenyar una taula per controlar d’un sol cop d’ull com van els pròxims programes. La feina de fer d’alcavot pot ser divertidíssima.
Dimecres 9/09/87
Sembla increïble: buscant gent per al primer dia, ens falla el que teníem preparat amb el Lorés. Decidim fer-ho amb només gent de la colla per anar-nos coneixent. El que passa, però, és que no trobo ningú.
A través de la seva dona –sordeja–, passo al Tísner el missatge de dilluns a la una per gravar-lo. La Francesa Blasi no contesta; com tampoc el Serrano, la Bel, etc. Finalment, per al primer dia, quedem amb la Nurith, el Lorés, el Tísner i el Partal.
Semidissenyem un quadre mensual per veure, d’un sol cop d’ull, com estan les coses. Li dic a la Xulita que el vagi fent i que hi col·loqui qui trobi; com sempre, de la manera que vulgui. Si dos cauen en un mateix dia, doncs au.
Pot ser que, com que el Lorés hi és cada dia, només amb un col·laborador n’hi hagi prou; això s’haurà d’estudiar. De fet, m’adono que L’orquestra és un sistema nou entre el que habitualment es fa servir a la ràdio, i que té alguna complicació suplementària, però molta més llibertat de funcionament. No és rígid. El que cal veure clar és el nombre de persones per dia, el nombre òptim. Suposo que, amb la pràctica, ja ho anirem veient.
Ca meva gairebé es converteix en una oficina. Però és que, amb miss Bondwell, tot resulta ser més senzill.
De dijous 10/09/87 a diumenge 13/09/87
Diades a Tamariu, i allà, parlant amb el Lahoz, queda clar que el programa, per alliberar a la casa de l’obligació de gravar, per guanyar espontaneïtat i per tenir un espònsor més, es podria fer des d’un bar o restaurant o pub o el que sigui. Es veu que, amb els micros aquells de mosca de la tele, es grava molt bé i que el personal no se sent cohibit o engavanyat. Caldrà estudiar-ho i àdhuc proposar-ho. És una bona idea.
Dilluns 14/09/87
Primer dia d’emissió de L’orquestra. Lorés, Nurith, Tísner i Partal. Crec que ha anat bé. A ells se’ls ha fet curt. És un bon senyal. A mi em preocupava no tenir ni idea del temps transcorregut. Amb el Capella –tècnic–, ja ens hem posat d’acord.
Gol, trobar una cosa de Bach amb una mena de Castafiore cantant “Kaffee, Kaffee…” en alemany. Bona troballa. Crec que no serà massa difícil de conduir. Amb la pràctica, tots els de la colla aprendran a no trepitjar-se, a preguntar, etc. Amb el disseny del programa, hi ha prou segurs com per no patir.
Resulta que avui hi ha trenta-cinc articles a La Vanguardia esperant de ser publicats i parlant de federalisme. Serà qüestió de no parlar-ne. Es veu que allà, al Golf, no paren ni de bon tros i, a més, resulta que la Mateos de TVE és del poble del Partal i que no sap que HOME vol dir home i no casa. Es veu que li agraden molt els homes. I potser també les cases…
Li he proposat al Comes que busqui un bar per fer-ho i així estalviar-li a la casa l’enrenou de la gravació. Ha dit que ja ho consultarà. Encara, per cert, tenia el contracte redactat amb la redacció antiga. Diu que ja ho arreglarà.
Després de dinar, la Xulita em diu que vol canviar de rotllo i fer un altre programa, i jo que bé, que no passa res, que jo no m’hi oposo i que faci el que vulgui. Ha quedat tranquil·la i ja penca.
Faré fer una casset cada dia, ja que és la millor manera de saber què passa. La sensació, però, és que la cosa caminarà fàcilment. No hi he vist problemes especials, a l’hora de conduir; la cosa ha rutllat bastant fina. Qui patia un xic, m’ha semblat, és el Jaume.
Es veu que hi ha una quota de detencions a cada Diada, i el Partal ha dit que, per la Diada, lligaven gent l’únic delicte de la qual era cantar “Els Segadors”. Ell ho va veure al Zurich de la plaça de Catalunya. Deunidó. Al Ferran Cardenal l’haurem d’anomenar Cardenal Fernando.
Arribo a casa i em truca el Carles Santos. OK. El Partal marxa de vacances als EUA la setmana entrant. Ens enviarà postals.
Sembla que La febre de l’or no li acaba de fer el pes a ningú. El Tísner, filant prim, ha dit que li agradaria que li agradés més. No s’hi pot afegir re de re.
He declarat, d’entrada, que L’orquestra com a nom, me’l van suggerir el professor Colomer d’una banda i Don Pollo per l’altra, afegint que espero que no el tingui registrat i que, si l’hi té, que me’l deixi.
Dimarts 15/09/87
Segona orquestra. Lorés, Montanyà i Tresserras. Amb poca gent, també surt. Surt. Avui, molt més seriós que ahir però ja m’està bé. El Lorés ha estat genial; li volia treure al Montanyà per què no va ser candidat a l’alcaldia de Vic i, en no sortir-se’n, li engalta que, tot fent la plaça, es va topar amb una roca. L’altre, parat. El Tresserras, molt teòric. Bo. La Xulita ha començat a funcionar i ja hi ha els primers convidats. Em penso que la cosa anirà bé, estic optimista. Encara, però, no me n’he pogut escoltar cap, i és molt necessari.
Haig de dir al Capella –tècnic– que, abans de la publicitat, em posi sempre una rauxeta del “Kaffee, Kaffee…”. La publicitat entrant per la cara és un xic brusc.
Massa centrat en el dossier d’El Temps dels trenta-sis cervells. L’oient normal no lector d’El Temps es pot trobar perdut. Cal aclarir-ho més i sovint sobre la marxa. El to tranquil, no apressat, funciona. En Tresserras n’és un exemple. Cal procurar rigorosament no trepitjar-se.
Imatge: De Cytonn Photography a l’Unsplash.
Aquesta entrada no té la llicència Creative Commons de la resta del blog, sinó el Copyright clàssic: (C) 2020 hereus de Jordi Vendrell.