Tercer lliurament de la publicació del llibre inèdit del Jordi Vendrell. Trobareu la resta sota la categoria ‘Jordi Vendrell’ d’aquest blog.
Dimarts 7/07/87
Veig clara la necessitat de posar a cada col·laborador-còmplice un tema musical particular triat per ells mateixos. Caldrà estudiar l’excusa per posar discos si fos necessari.
El Lorés avui se m’ha presentat amb una dent de menys. Li ha canviat la veu. M’ha dit que una hora a Palau és molt i al P li agrada fer favors. Si hi ha putada contractual ja en parlarem. No es poden agafar a la lletra d’un contracte denunciat per haver estat signat sota pressió. Ho saben, el que no sé és si se’n recorden. Riurem.
De la teòrica d’ahir amb la Rahola n’ha sortit la pressa del Folch per editar les entrevistes d’El lloro. El Ramon ha demanat d’encarregar-se’n. Li hem dit que endavant. Ell vol que surti el 5 de setembre. M’ha demanat la llista de les cassets que tinc en estoc.
El fet que hi hagi més o menys persones a l’hora de començar el programa no té la més mínima importància. De fet, és més realista que s’hi vagin incorporant sobre la marxa. També, potser, fóra bo de quedar per fer el vermut o el cafè i copa, si és en directe, poc abans; si és gravat, igualment. A la taula d’en Bernat qui no hi és, no hi és comptat. Per principi.
També podria funcionar amb allò de: passa si pots! Sempre, però, tenint algú segur; si no, malament rai. S’hauria de procurar variar més del normal en la selecció de personatges. Aquest concepte no m’agrada gens, potser convidats? Contertulians? CORDES CORDIALS.
Dimecres 8/07/87
Trobada del Granados pel carrer. Em confirma que fan córrer que estem a matar i que no fotem brot. Quedem per esmorzar demà-passat i li explicaré la meva versió. Dolgut amb els polítics, no vol venir a El mínim. Penso que, si tothom se’l carrega, i amb arguments contradictoris i excloents, vol dir que té raó.
Artigues, sense mullar-se del tot, em semiconfirma que puc comptar amb la Xulita.
Anit se’m va acudir que, per al primer quart d’hora, amb base musical del tema propi, cada col·laborador m’expliqui què hi ha de nou. Un rere l’altre, i així apareixerà un llistat diari de temes i qüestions d’allò més variades. Això podria anomenar-se la partitura.
El que diu el Granados em confirma que la sembra de zitzània per part del Cuní, des de fa almenys un any, ha resultat ser eficaç. Ara tothom ho dona per bo quan, en un principi, ells són culpables de la situació. No van voler pagar més a ningú –excepte a mi i per imposició semiobeïda. Lògicament jo no em posaré a fer de negrer amb amics.
Trucada al Serrano; li interessa la història, el nom, i la idea li sembla bé. Quedem per sopar el dilluns i parlar-ne més. L’orquestra es veu que té molt de rotllo comunicacional: “LA COMUNICACIÓ ÉS COM UNA ORQUESTRA SENSE DIRECTOR I SENSE PARTITURA”, Teruel dixit. Serrano diu que el cos és com una orquestra. Li he ofert un laboratori. Diu que col·laborarà, segur, en una situació a determinar.
Divendres 10/07/87
Plantada del Granados. S’excusa –molt amable– i quedem pel dimarts 14, com avui, per esmorzar, i li explico la teòrica d’ahir amb el Lorés sobre el seu cas. En Cullell, queixant-se, li ha donat tots els trumfos, demostra que té raó ell; em sembla que li ha fet goig.
Entrevistem Josep M. Martí, director general de CC i profe de ràdio a la UAB. Està fent una tesi sobre les radiofórmules i té un llibre sobre la ràdio comarcal a Catalunya. Creu en la creativitat, té clar com és la ràdio. Anem a fer una tassa i, en honor al Jordi Costa, fem un gintònic. Quedem que hem de continuar en contacte, li ensenyo la carta i li agrada. Diu que en té per una temporada, per posar ordre a aquella casa. Sembla que ens podem entendre molt bé. Diu que l’audiència del Cuní és mínima. Els seus alumnes li donen Mercantil per un tub. Queda clar que el nivell del públic és sovint molt més alt que el de molts professionals de la ràdio. No cal abaixar el llistó. Critica molt la repetició de fórmules a totes les emissores. Es veu que la BBC ha fet llibrets teòrics sobre ràdio.
El paio m’ha agradat molt. Entesa sense massa teòrica. Novetat, creativitat i sobretot fer allò que els altres no fan. Viu a Reus i això li permet mirar-se les coses amb distància. Li venc el GEB.
Al Martí li interessa molt la idea del feedback actiu al moment, lliure i sense especialitzar. En directe, li venc la idea de mirall per una ràdio nacional. Ell sembla un especialista en ràdio local. Sap la importància de la proximitat. També critica el fet que, a les ràdios, hi surtin sempre els mateixos. Vol sang fresca, fent-la i sent-hi.
En Monzó diu que el Peiró comenta allò del detectiu privat com a invent mercantilaire. En Martí reconeix que el Cuní és llest-escola Castelló. Resumint, no s’ha de perdre de petja el paio aquest de Reus, val la pena. Haurem de muntar dinarets.
Cada cop veig més clar el llistat al primer quart, més o menys com ara amb el Lorés però amb tothom que hi sigui. La cosa dels temes musicals particulars pot tenir conya. A més, d’entrada, també fa un índex ampliat per als qui tinguin pressa.
M’ha fet il·lusió veure com el Martí recordava el meu article de LA RÀDIO MATA, d’homenatge al Jordi Costa.
Avui m’ha trucat el Santiago Guillén, tot dient que tinc amics molt importants. No li he fet cas i he anat per feina. Hem quedat per a la setmana que ve. Serà divertit veure la cara que posaran a Catalunya Ràdio quan, si surt, els ho expliqui i s’assabentin d’on ve la història. No sé si sap el que vol.
El Martí és realment un fill naturalment radiofònic del Costa. I com que això no és normal, cal seguir-lo. A més és un paio de pràctica i de teòrica.
Dilluns 13/07/87
Entrevista a Louis Sala-Molins. Bo, el paio; parla d’independència amb saber filosoficojuridicopolític. El convido per ser present al primer programa de la tertúlia el pròxim 7 de setembre, car serà aquí. El tio diu que sí, que molt bé i que, a més, resulta que és un descendent parent del Timbaler del Bruc: És de Santpedor, del Mas Lluçà. Diu que ell i el tambor = timbal tenen els mateixos avis. Pot ser un bon element convidat per al primer dia.
Innovar formalment una tertúlia? Difícil de teoritzar, almenys per ara. El truc ha de ser en la selecció diària, però fóra bo i còmode establir alguna mena d’automatisme –relatiu, és clar. Suposo que ha d’imposar-se un to tranquil, gens apressat, intentant que la gent parli tranquil·lament i a poc a poc. Llàstima que no hi hagi copes, a El lloro funcionaven de meravella.
Si finalment aconsegueixo gravar-ho, l’ambient d’El lloro es podria donar també aquí. El que més em sorprèn en aquest moment –mig juliol– és la general acceptació de la idea. O ho venc molt bé o realment és una bona idea o el personal té unes ganes de xerrar per ràdio que se’n mor. De fet, això darrer sempre ho he pensat. El truc, però, seria fer servir gent no habitual o bé personatges fora de context. Ara, imagino que hi haurà forts problemes per controlar tot el ramat i a més els convidats. Per tant, caldrà demanar que la Xulita s’hi dediqui el temps suficient i necessari. Els primers dies de setembre prometen ser bons.
La mala llet contra els manaies de Catalunya Ràdio s’ha afluixat molt, perquè trempo amb la idea. Com diu el Collell-polític, perdono però no oblido; jo signaria més aviat el viceversa.
Imatge: De Namroud Gorguis a l’Unsplash.
Aquesta entrada no té la llicència Creative Commons de la resta del blog, sinó el Copyright clàssic: (C) 2020 hereus de Jordi Vendrell.
