Actualització el 12 de novembre de 2014: Com a resposta al correu de na Bibiana Ballbé, li vaig oferir publicar aquí mateix un text seu per arrodonir la conversa. L’objectiu no era altre que conversar sobre el creixent problema a internet amb els autors de fotografies. Trobareu el seu text al final del meu apunt. El copiaferro allà per a seguir l’ordre coherent i cronològic. Gràcies!

A la secció d’activitat de gent que segueixo a Instagram, vaig veure-hi alguna foto de la Bibiana Ballbè que em va agradar, i la vaig seguir.

D’això fa mesos.

Des d’aleshores va publicar més fotos que també em van agradar. Vaig pensar que tenia prou domini de la tècnica fotogràfica; una cosa que suposa conèixer un grapat de coses, que van des de la càmera fins al programari de retoc passant per trobar un estil.

Quan un autor aconsegueix creacions notables a base de tècnica i estil, aleshores es pot dir que és un artista.

A través de les seves fotografies, vaig pensar que la Bibiana Ballbè era una artista. A més, tenia prou èxit a Instagram.

Fins que ahir vaig saber que algunes fotos no són seves.

I que a més, no té gaire respecte pels drets dels autors de les obres que utilitza.

Ni per qui els defensa.

Fet i fet, per defensar-los vaig acabar blocat a totes les xarxes mentre intentava esbrinar si era desconeixement o barra.

Avui em sembla que és barra.

Qui veu una estafa i no ho diu, ell també és una estafa. Doncs som-hi.

Una epidèmia a internet

Les fotografies són un recurs fàcil pels oportunistes que cerquen promoció personal a internet. Serveixen per a fer veure que estàs al dia: ets bo fent el que sigui, de la teva feina de sempre, però a més un bon actor a la xarxa. Sí, una persona del seu temps capaç de funcionar arreu.

Interessant, quin gran adjectiu: «tal és interessant».

A les xarxes, l’interessantor es mesura en aconseguir seguidors i m’agradens. Bé, no és això, però prou gent creu que sí i els oportunistes tampoc no tenen gaire ganes d’aprofundir ni fer reflexionar en aquests temes. Quina feinada –o ‘pèrdua de temps’ en oportunistenc.

Les fotos són un recurs fàcil perquè és complicat detectar que no en són els autors. Amb el text és massa fàcil: cerques una frase a Google i en 0,26 segons et diu els aproximadament 22.900 que han dit el mateix.

Com saps a internet qui és l’autor original d’una foto? No és fàcil fins i tot quan saps com:

El motiu principal és que les xarxes socials més importants NO permeten que els cercadors entrin a indexar les fotos –ni res més. Tenen prohibit trepitjar Twitter, Facebook i Instagram. Així, quan cerquem el primer lloc on van publicar una foto, cal creuar els dits esperant que l’autor hagi fet servir un lloc obert: Flickr o el seu blog, per exemple.

El motiu secundari és que no resulta tant fàcil cercar una foto com un text. No entraré detalls per a respondre «és molt fàcil amb el Chrome, basta el botó dret sobre la foto amb i demanar que la cerqui a Google»; no hi entro perquè em portaria per branques que avui no toquen.

Els autors que publiquen a les xarxes principals (Twitter, Facebook i Instagram) queden sota l’oblit dels cercadors que poden ajudar a identificar-los; els oportunistes que agafen les fotos d’aquests llocs, queden protegits per aquesta indefensió dels autors.

Han sorgit comptes com PicPedant que no aturen d’intentar desemmascarar impostors amb milers-i-milers-i-milers-i-més-milers de seguidors gràcies a fotos il·legítimes. Llegir-los serveix per entendre l’abast de l’estafa.

Les fotos són un festival a l’hora d’aprofitar-se de la feina dels demés per a fer promoció personal. Sí, per semblar interessant, competent, talentós o guai, que és el màxim qualificatiu que mereix un oportunista.

No: CUQUI.

M’agrada més la sonoritat de ‘cuqui’, sense aquesta g de ‘guai’ gratant la gola.

El cas amb Bibiana Ballbè

En veure que ahir publicava a Instagram aquesta foto:

em vaig sentir estafat perquè ja l’havia vist. És aquesta altre, i té 19 mesos:

Forma part d’un projecte fantàstic, que sovint recomano. És idea de Theron Humprey, un fotògraf professional que ha trobat una fórmula creativa ben original i interessant.

En veure la còpia sense esmentar l’autor, vaig pensar el que na Maritxu Sam avui ha expressat prou bé al Facebook:

A més és un compte d’un professional. Ja no és que es robi una foto del meu gat, és que s’està ni mencionant a un tio que es guanya la vida amb això. Mira que hagués estat fàcil utilitzar una de les mil eines que hi ha per fer un ‘repost’ on es deixa claríssim qui és el creador…

Doncs sí.

Era per desconeixement de la Ballbè? Vaig mirar de saber-ho primer a través del Twitter:

Així és més fàcil penjar fotos cuquis a l’Instagram, veritat @BibianaBallbe? pic.twitter.com/UpJo2zgJ0s

— Benjamí Villoslada (@benjami) October 29, 2014

El meu tuit conté el sarcasme que podeu desxifrar si m’heu llegit des del començament. Tot seguit vaig pensar que potser m’estalviava perdre el temps, amb una resposta tipus «no has vist que dic el nom de la gossa?», si feia un altre tuit:

Alerta! Al 2on comentari, 5è hashtag, hi diu #maddie, el nom de la gossa. TOT ACLARIT. Circulen, no hay nada que ver. pic.twitter.com/4IL5VzV92a — Benjamí Villoslada (@benjami) October 29, 2014

(em vaig equivocar, el cinquè hashtag no és al segon comentari sinó al primer però un parell de ratlles avall)

En efecte, sembla que aquesta és la resposta de la Ballbè. Bastava dir el nom de la gossa en un hashtag perdut per allà enmig. Ho sabria en la seva resposta a Instagram:

Vaig demanar el que podeu llegir a la imatge: «és aquesta la manera?», perquè continuava volent saber si es tractava d’una desconeixença de com respectar els drets del fotògraf. Pretenia defensar l’autor i suggerir formes de fer-ho bé.

Però no, va esborrar el meu comentari.

Era un cas més de l’epidèmia dels oportunistes per a fer promoció personal. La resposta «als hashtags» és fum. Pretén que després de llençar-lo ningú no se n’adoni de res?

Doncs no.

Tal com passa amb les perruques i els Rolex falsos, qui els porta creu que ningú no se n’adona.

Però no.

Na Bibiana Ballbè va esborrar la meva pregunta a l’Instagram i m’hi va blocar. També al Twitter, on havia seguit la conversa que va començar amb el primer tuit.

I sí, la vaig portar amb el to de qui se sent estafat. Crec que no m’equivocava pas.

Pirateria?

Aquest apunt de blog no conté la paraula pirateria, perquè em sembla tendenciosa i desmesurada.

Tampoc no parlo del Copyright clàssic que governa els comptes d’Instagram –i que podria provocar el tancament del bibianaballbe. No hi crec. Hauria d’adaptar-se a internet talment el Creative Commons.

Parlo de respecte per l’obra dels autors.

Si ho faig amb aquest cas, és perquè la Ballbè fa feina pública en qüestions culturals que impliquen autors.

Avui els autors estan amoïnats cercant una forma de guanyar-se la vida a l’era digital.

Els fotògrafs, molt amoïnats.

Són autors que, més que mai, necessiten un profund respecte pel seu treball, doncs a internet –un món de converses–  significarà oportunitats de feina.

Ens ha costat molt que creguin que la còpia no és tant important. Que ara compta el nom que aconsegueixin fer.

A poc a poc, amb esforç.

Publicant, pencant. Més que mai, perquè molts més ho faran i cal diferenciar-se.

(This Wild Idea ha trobat com)

La xarxa és un amic per a aconseguir un nom, mai un enemic.

Ens ha costat massa explicar la importància del nom de l’autor perquè ara vingui la senyora Bibiana Ballbè a tapar-lo i aconseguir m’agradens que no li corresponen.

Sí, va dir #maddie.

Au, va!

Actualització del 12-10-2014: El text de na Bibiana Ballbè

Gràcies pel teu mail.
Gràcies pel sentit comú.
I gràcies per poder conversar.

Gràcies Benjamí per donar-me aquesta oportunitat per explicar-me -i no als comentaris, sinó a la tribuna d’honor. Del diàleg mai en pot sortir res dolent.

Reconec que em vaig enfadar amb tu, i tant. Era l’aniversari d’una persona estimada, vaig penjar al meu Instagram una foto que sabia que li faria gràcia i que el faria feliç, i vaig posar els crèdits ràpid i amb poca cura. En aquest sentit, res a apel·lar.

Aquesta entrada em va sorprendre i entristir, amb tot. Convido a tots els qui han llegit el post a pensar en alguna vegada on van fer servir alguna foto aliena inadequadament. Potser estaríem tots al mateix sac.

(Som humans, en fi).

Amb això no voldria treure importància al tema dels drets. Al contrari. En una era de viralitat i de compartir-ho tot, és més important que mai saber qui o què va ser la font. Aclarit això, en endavant, i amb la cura i respecte que sempre treballo pel que fa a donar crèdit als creadors i al seu talent, redoblaré la meva atenció, perquè crec que el tema s’ho val. De fet, des de tots els projectes que impulso aquesta ha estat sempre la meva missió: observar, detectar, connectar i projectar el talent creatiu. Donar visibilitat a la gent que fa bé les coses és sempre el què hi ha al final del camí.

Els qui sempre estan enfadats mai veuen més enllà. No entenen mai les raons, ni miren cada cas en la seva unicitat. Sé que el post del Benjamí no era un atac personal (he après a distingir-los molt bé amb els anys). Era una manera efectiva de cridar l’atenció sobre un tema cabdal. I s’hi ha de fer servir el meu nom per ajudar a això, doncs què hi farem.

Tant de bo tota l’energia que alguns fan servir per treure el nas i carregar contra el món, de tant en tant es pugui redirigir a descobrir el talent que ens envolta, que és MOLT, per sort. Al Caràcter i a la meva web estem 100% bolcats en això, i us convidem a sumar-vos a la conversa.

—
Foto de la capçalera: Per BurnAway, «Theron Humphrey with his dog Maddie». Forma part del reportatge d’una exposició a Twin Kittens, Atlanta.

Extra: Cerco si és original una altre foto qualsevol que no deixa clar l’autor, i el resultat és aquest.