– Ja tornes a estar enganxat a l’ordinador! Perquè no llegeixes un llibre o escoltes música?
Feia temps que en Marc intentava que na Maria entengués que no estava pas enganxat a cap màquina. Que l’ordinador era irrellevant. Per a ell la cosa consistia en llegir i conversar. La gent amb qui conversava no era més important que la seva parella –ni de bon tros. Sentia que les lectures i converses el feien més savi. Gairebé tot el que era i sabia, abans de conèixer-la, venia d’aquí. Ara podia seguir aprenent coses noves que portar a casa i encara ser una persona millor, sobretot per a ella. Què més donava si llegia mitjançant els píxels d’una pantalla o la tinta damunt paper?
Però en Marc no volia tornar a discutir i va tancar el portàtil, que va quedar en estat de suspensió, per agafar un llibre.
– Et sents identificat amb aquest escriptor? Va preguntar na Maria.
– Sí, m’agrada.
– Em sembla que té un trastorn obsessiu-compulsiu. Deu ser d’aquests que camina sense trepitjar les juntes de les rajoles. No crec que sigui gaire apropiat.
En Marc, que no volia tornar a discutir, va tancar el llibre i el va deixar a la tauleta just devora el portàtil tancat.
– Et porto un altre llibre? Tenc tota la col·lecció del Larsson.
– És que no em ve de gust encetar cap novel·la. M’agraden els relats curts.
Va pensar que potser llegir a internet l’havia avesat a les lectures breus. Es preguntava si era dolent i va dir-se que no. De fet, sovint havia pensat que algunes novel·les tenien pàgines i més pàgines de palla per a justificar un gruix important que permetés posar-los-hi un preu entre 18 i 24 Eur.
– No en tinc, de llibres amb relats curts.
– Bé, és igual.
Va agafar un paper i bolígraf. Això que li estava passant podia servir d’idea per a escriure un relat curt sobre ordinadors, paper, neoluditisme i tota la pesca. Al Marc també li agradava escriure, sempre ho feia al teclat, però en vista de la situació –i perquè no volia tornar a discutir– no gosava obrir el portàtil per a prendre notes.
– Has escrit! M’ho ensenyes? Vull veure la teva lletra.
– No, que he fet massa via i és molt dolenta. Ja la coneixes, no recordes les dedicatòries que t’he escrit?
Quan en Marc escrivia a l’ordinador na Maria deia que «teclejava»: «què fas teclejant a aquestes hores?», li havia dit dos dies enrere. Per primer cop li havia dit «has escrit», cosa que l’afalagava però a l’hora el feia sentir incomprès. Ella es va fixar en un catàlegs de sofàs que era junt al llibre tancat i l’ordinador en estat de suspensió.
– Has vist el catàleg de sofàs? N’hi ha que estan molt bé.
– No, perquè no necessitem cap sofà.
– Em pensava que t’agradava la decoració.
En Marc va agafar el catàleg –de paper– i va fer veure que el llegia amb un interès moderat. Mentre, na Maria es connectava a internet amb el seu ordinador i trobava una plana que parlava d’un llibre que volia comprar: «La malaltia de complaure els demés», de Harriet B. Braiker Lee.
9 comentaris. Leave new
Donç si, m’ha passat això que descrius. No d’una forma tan exagerada però si que he fet o he deixat de fer coses simplement per complaure els demés. n_n
Hola Misello, fa temps que no ens veiem per aquí! Perquè no hi escric, bàsicament, i em sap greu –el blog Bitologies m’ha ocupat el temps per bloguejar. Gràcies 🙂
HOLA…Ja conec aquet mecanisme,,intentar que tot vagi be,evitant el desastre emocional de la persona que tens al costat,,,,,pero quina cosa mes curiosa,,,,normalment cuan passa aixo l’altre fa completament al reves,,,es complau a si mateix/a inclus intenta ferte creure en el seu dret a triar el que vol fer,,,cosa que a un mateix li es negat desde el seu subconcient,,,,,,,,,una ironia de la vida,,el que complau sempre esta al costat del que vol ser complagut i creu que sempre ha de ser aixi,,i mai al contrari….qui ho enten aixo??? es tot un joc de Rols?
Hello Benja!! Crec que aixo no hauria de passar, les persones em d’entendre les coses, sobre tot les que no son tant importants. Hi han moltes coses per damunt de tot aixo. Pero esta vist, que casi sempre no es el que deberia ser, en fi…suposo que em de tenir paciencia i mà dreta, sobre tot mà dreta. En les relacions humanes pot ser tot.
Ai, ai, ai, a mi em sembla que aquest Marc i aquesta Maria no tenen massa futur. Quan tot es fa per complaure acaba petant.
Estimat Benjamí:
Un plaer tornar a llegir-te en aquest format, una mica més llarg que fb i tw 😉
I un relat amb aromes autobiogràfiques, potser?
Una abraçada!
Gràcies Txerra!
També escric llarg al Bitologies, d’ací que tengui un poc abandonat això.
Potser serviria per un registre literari, com amb aquest conte, que m’agrada i no amollava enlloc 🙂
Més que autobiografia observació de l’entorn… i per no desentonar al voltant del tema que sempre escric: coses que passen al voltant dels bits.
Tot bé pel Periódico?
Una abraçada!
Vida: sí, perquè qualsevol cosa duri cal que les persones se sentin confortables sent tal com són elles mateixes i convivint (aguantant àdhuc) amb els demés tal com són.
Mickey: el diable és als petits detalls!
Sweet: observa que el complagut creu que complau massa i per això necessita el llibre. És la paradoxa que intentava dibuixar amb el relat de ficció.
M’ha encantat aquest relat. És una mica el que crec que ens passa a molts. Jo sempre he dit que la meitat del poc que sé, ho sé gracies a la xarxa.
Moltes gràcies eolosbcn. Sí que has tret profit de la xarxa, perquè ets un savi en energies renovables!
El relat és per animar a totes les persones que es senten així per usar internet, mesclat amb una història de parella amb paradoxa. La literatura 😛