Necessito un document signat pel banc si vull cobrar una factura mitjançant transferència, coses –incomprensibles– que passen. La signatura electrònica està en calçons blancs, però no el correu electrònic. Puc estalviar-me un viatge fins a l’oficina, just transportant un foli, si el puc enviar per correu electrònic. El poden tornar signat per correu postal –què lo seu seria la signatura electrònica, però tenim el què hi ha. No hi ha manera de fer-los-hi arribar el document. Vaig provar d’enviar-los-hi en PDF per email i va passar això:

No puc obrir es document de la transferència (es nostre sistema està protegit i no me deixa), si no te sap greu me lo envies per fax i te’l tornaré emplenat i signat. Perdona les molèsties.

No tenc fax ni en vull cap. Serveix per a fer exactament el mateix que el correu electrònic, però m’estalvio enrenous: comprar-lo, l’espai que ocupa, l’electricitat que gasta, la tinta que menja i la cosa de convertir-se en una molèstia per qui vol el telèfon només per parlar.

Aquests trastos són un incordi connectats a una línia que serveix per fax i parlar alhora. Passa que els fax despengen ràpidament esperant que entri un fax. Res a dir, és la seva feina. En despenjar no diuen pas «hola», sinó que amollen un «piiii» pensat per altres fax. El so indica «ei, som un fax», tot esperant que l’altre costat contesti «jo també, envio?».

Però la cosa es complica quan qui escolta el «piii» no és un fax sinó una persona humana. Ha de dir qualque cosa típica d’humans, com ara «hola?», o deixar anar qualque so derivat de la vibració de les cordes vocals, o recitar records pel pare, mare quatre padrins i vuit repadrins del fax. També funciona mantenir un respectuós silenci, que tampoc no importa que sia respectuós, també pot ser una mala interpretació del «piii»: ¿Serà un contestador automàtic sense missatge graciós? per tot seguit amollar un missatge inútil perquè no el diu a un contestador. En definitiva, qualsevol reacció humana serà interpretada per l’aparell com a indici que a l’altre costat no hi ha un fax. Tot seguit l’invent avisarà el destinatari de la cridada: és una persona que vol parlar, posa-t’hi.

Massa complicat, ja m’he cansat només descrivint-ho. No vull fax. I així ho he fet saber al banc:

No tenc fax ni està previst, em sap greu.

Al 2008 és un estri juràssic que no hauria de fer falta amb coses com l’email, que fan el mateix i més, però més barat, amb qualitat superior (en color!), més velocitat i sense ocupar espai ni consumir tintes que no calen.

Passa que hi ha informàtics que en comptes d’emprar sistemes operatius segurs, com ara MacOS o GNU/Linux, s’entesten amb el Windows.  La filiació microsoftera comporta obligar els soferts usuaris i clients a privacions vàries.  Per entendre’ns: és com si no tinguéssiu pany a la porta de l’oficina, i clar, caiguessin robatoris sempre seguit.  Solució: no deixar entrar ningú, ni els clients, que per passar-vos papers hauran d’usar procuradors, un invent romà.

Si el vostre sistema no accepta PDF (un format absolutament inofensiu) potser sí accepta Word, un format molt perillós, però que sovint els informàtics accepten perquè forma part de la pràctica (ja no sé si religiosa) de fidelitat absoluta a Microsoft, l’amo dels panys de sucre.

I si no accepta el Word t’ho envio escannejat, que una foto ja és inofensiva del tot!

Si tampoc no accepta la foto hauré de fer un viatge aposta.  Tanmateix serà més barat que comprar un aparell de fax i ocupar espai amb un trasto més, aquest massa del segle passat.

Gràcies per la paciència!

Me’n sortiré? No en confio pas, què li farem.

—
Imatge: Entrada fax a la Wikipedia en català.