Em convidaren a la presentació a Mallorca del llibre «La Catòsfera literària 08» del dijous passat –en vaig fer un àlbum de fotos. Havia de dir qualque cosa sobre la meva participació al llibre, i vaig aprofitar per a confessar que tot plegat havia estat un experiment per a trobar el secret de l’èxit del Quim Monzó.
El meu blog no és pas literari, sinó tècnic. Vaig explicar que jo era un intrús entre blogaires lletraferits, però un bon –o mal– dia vaig voler esbrinar quin era el secret de l’èxit del Quim Monzó. Per a descobrir-lo vaig llegir la seva obra completa fins que em va semblar que l’havia trobat. Ara calia posar-ho a prova. Tenc un blog –aquest que teniu davant– així que vaig usar-lo per a saber la magnitud del descobriment: escriuria un apunt usant la formula màgica. Seria el meu primer escrit amb aires literaris.
L’apunt va funcionar notablement. M’escrigueren lectors que no coneixia pas. Semblaven persones afeccionades a la literatura més que no pas a la informàtica. Els hi havia agradat. Quan l’Antoni Ibàñez va demanar apunts pel projecte de llibre el vaig enviar, i el publicaren. Semblava prou clar que la formula funcionava, però encara no bastava.
Un parell de setmanes després vaig escriure un relat breu per un concurs de la UPC. Vaig usar la combinació de paraules clau i un parell (mallorquí) de mesos després rebia el primer premi. Sí, havia descobert el secret de l’èxit del Quim Monzó, ja no en tenia cap ni un dubte.
I què fas, quan trobes una cosa així? Em vaig acollonir. Ja no l’he usat més. No sabria pas com gestionar la cosa de ser un escriptor d’èxit. Se’m donen fatal les dedicatòries; som lent improvisant frases fresques, dibuixos ocurrents, i els meus lectors quedarien profundament decebuts després de fer hores de coa. Per la cosa creativa m’estressen les dates de lliurament sí o sí, i en apropar-se cada Sant Jordi ho passaria fatal. Ara mateix, al setembre del 2008, ja dormiria malament pensant en el Sant Jordi 09.
També podia explicar quin és el secret de l’èxit del Quim Monzó, i que els demés l’esmunyissin. Però em sentiria el responsable d’un important terrabastall social i econòmic. Imaginau-vos-ho: milers de blogaires catalanoparlants escrivint apunts genials. Una infinitat de llibres carregats de contes i relats perfectes que suposarien la venda sistemàtica de milers d’exemplars. Centenars de milers de catalans comprant les novetats literàries dels col·legues. Les editorials catalanes cotitzant a l’IBEX 35, que es convertiria en l’IBEX 350 o més. Lletraferits de tot el planeta estudiarien el nostre fenomen. Escriptors mediocres d’arreu pelegrinarien a les nostres terres talment els malalts van a Lourdes.
Per a demostrar que he renunciat al secret de l’èxit del Quim Monzó acab aquest apunt en sec. Cap final sorprenent. Ja està.
8 comentaris. Leave new
Tens raó, seria un desastre si això passàs, millor no diguis res (era ironia ¬¬). De totes formes, qui ens assegura que en Quim Monzó no ha extret aquesta formula d’algú altre i se l’ha feta seva? Potser pertanyia a un petit i desconegut escriptor que mai ningú va voler comprar-li cap llibre. No pretenc ofendre a ningú, només es una suposició sense cap fonament. Només per pensar-hi. (Era a aquest punt on volies que arribàs el lector del teu apunt?)
Probablement el petit escriptor es deia Salinger.
“Antoni Toni Ibañez” és una reduplicació del nom de bateig que se t’ha colat el el tecleig.
Tocant a la teva “fòrmula”, jo encara tinc l’esperança que m’enviïs un mail privat on me l’expliquis… Després ja parlarem de percentatges.
Antoni Toni, disculpa i gràcies per l’avís! No vaig seguir el consell «Rushing off a blog entry just before bed is a bad idea».
Ja parlarem de negocis més endavant, que ara estic molt ocupat amb una oferta que m’ha arribat per correu electrònic des de Nigèria.
Bones les observacions de misello i isaac. Precisament perquè no tenia ni idea d’on pretenia fer arribar ningú amb aquest apunt, si pretenia qualque cosa, i ni tant sols si calia anar enlloc 😉
Si la blogosfera creix diguem-ne en progressió aritmètica, l’odi cap a ella ho fa en progressió geomètrica. Hi ajuda la reputada mediocritat indiscriminada del blogging. Sobretot pels que no saben discriminar encara, com ara els nostres escriptors de galera(da), fent de les imprecacions luddites la seva font de comerç als bateaux ivres dels nostres entranyables old-media dinosaures, rotatives en rogativa sempre cap al port de la subvenció.
Aquest odi practicat pel lletraferit d’ahir i lletramort d’avui ha fomentat la mítica regla general del blogging com a font inesgotable de mediocritat. I d’aquí hem passat ràpidament a l’autoodi catosferil, amb la transició més ràpida encara que hi ha entre el blogferit i el blogmort, passant per aquest fenomen intermedi d’antologar posts i fer-los tornar reaccionàriament desertors en format llibre.
Aquesta regla general i les seves conseqüències és un fet importantíssim i de gran trascendència, impagable per al bloguista-detentador-del-secret de-l’èxit: com que ell n’és l’excepció, ha de protegir la regla i encoratjar de totes totes l’autoconfiança en tots els mediocres.
😀
Descobrir el secret de Monzó… ÿs com tenir al poder una fórmula màgica que saps que si l’utilitzes, en el camp de l’escriptura, et pots fer d’or. Però no és també una mica decebedor? Més encara si t’encanta l’escriptor en qüestió. Hi ha molts escriptors que admir i crec que prefereixo seguir disfrutant, innocent de mi, amb les seves obres que descobrir el secret que amaguen i que els fan únics.
Tema facebook (que ja hi ha hagut gent que m’ho ha demanat), estic out perquè m’estava trobant massa gent que no m’interessava hehe. ÿs massa pública l’eina i no sé, tal volta més endavant el tornaré a activar. Ja veurem…
Salutacions, Benjamí!
bon conte, molt enginyós
fer una pesentació explicant un conte sobre el tema, com va fer algú a frankfurt 😉