En revisar les fotos, aquesta m’ha fet recordar un altre detall de Nova York: el fàcil que és conversar amb desconeguts. Amplio l’apunt anterior.
Sovint hi a algú que et mira, i mantenen la mirada. Si ets a prop i saludes, ja està. A la nostra banda de món això passa a les discoteques, a Nova York a qualsevol lloc. D’entrada solien pensar que som d’allà i en parlar em demanaven si som italià. «No, I’m from Majorca island, between Spain and Italy», i ja estava situat. Si la xerrada no durava més era per mor del que em costa seguir-les en anglès. La veritat és que era una qüestió més de paciència que no pas un problema, perquè hi posaven prou voluntat: «slow please, my english sucks, sorry» i ho repetien poc a poc.
Sovint la fotografia servia d’excusa per entrar. Una parella es va acostar mentre feia fotos al pont de Brooklyn. Van voler veure la meva càmera per saber si era com la seva, una Canon DSRL. Feien fotos nocturnes i els hi sortien mogudes, volien saber com ho feia perquè no em passés. Els hi vaig recomanar pujar l’ISO, però no es podia. Repassarem el manual i em vaig adonar que calia posar-la en mode program. Aleshores van poder canviar l’ISO a 800 i 1600. Estaven agraidíssims: imaginau un negre de 2 metres fent-me reverències al mig del pont estibat de gent mentre repetia, amb aquella veu avellutada i potent que tenen, «oh, man! you are mi idol, thanks man!». El nostre excessiu sentit del ridícul ens fa perdre oportunitats de conèixer gent.
8 comentaris. Leave new
Hehe… parlant de gent amable m’has fet m
Jo deia… “parlant de gent amable m’has fet mes ganes d’anar-hi que amb tots els altres apunts junts”.
El que passa es que som gilipolles i estava provant el Safari d’Apple sobre un Windows Vista (ei, el volia veure O:-) i ha fet “catapluf” quan ha arribat a l’accent X’-DDD
Guillem: possiblement hi ha la mateixa proporció de gent amable que a d’altres llocs. Passa que supòs que és més fàcil trobar-la per aquesta facilitat per dirigir-se als demés de manera informal i divertida. Això mateix que aquí no es fa sense un parell de copes, però amb la important diferència qualitativa d’estar seré 😀
Si vols diferències col·lectives en la forma de ser, una és que parlen amb poc volum. Als llocs públics (carrers, comerços, restaurants, estació de tren) no hi ha el renou de fons de gent xerrant que tenim aquí. Una altre: quan són en trànsit no estan per orgues. Tanta rierada de gent a un lloc tant massificat obliga a moure’s amb ritme, o estaria tot emboçat. En nom d’aquesta eficàcia circulatòria no hi ha sobretaules als restaurants. Són llocs per a menjar, period. Si vols llegir el diari o fer tertúlia hi ha d’altres llocs més indicats. Com diu el Pla al seu llibre sobre Nova York, per a entendre el lloc cal fixar-se en el significat gramatical de les paraules: els restaurants són per a restaurar-se.
Això dels restaurants també passa a Londres. Al principi sorprén que et treguin de la taula, per acabes per acceptar-ho. I, a sobre, el reglamentari “tip”. 😀
Pere: diuen que els USAns i els anglesos són cosins germans separats per l’Atlàntic. No recordo que fos tant general a Londres, però tampoc no recordo que hi trobéssim cap bon restaurant. Potser un, persa, però la imposició religiosa ni vi ni cervesa va anular la resta 😀
Per mi l’ideal seria un restaurant amb silenci i organització NYorquesa, frescor romana, perfum mallorquí, racions basques i presentació parisina.
Fusió en diuen, no? 😛
[…] [Més coses a l’apunt següent Nova York (2)] […]
De fet, aquesta és una característica molt nord-americana.
Tant a ciutat com a la resta del país (jo Nova York només la conec com a turista, però he estat força temps a zones interiors) és ben fàcil iniciar una conversa amb qualsevol persona. Fixat quan estiguis en un aeroport on hi ha nord-americans: no els hi costa res fer un grup i fer-la petar com si fossin coneguts de tota la vida.
No crec que sigui que són més o menys amables… jo crec que és té més a veure amb el caràcter. No sé la raó, segurament és cultural i del sistema educatiu, però els nord-americans acostumen a ser persones sempre extravertides. I això jo sempre ho he considerat com una qualitat prou destacable i digne d’admiració.
També té un aspecte negatiu que és conseqüència d’un dels seus altres trets identitaris, la capacitat per a competir. Ara et poden estar ensabonant i en cinc minuts, si cal, et trepitgen per passar damunt teu.
[…] Nova York (2) «No, from Majorca island between Spain and Italy». Ja estava situat, i si la xerrada no durava més era per mor del que em costa seguir-les en anglès. Tampoc no era problema: «slow please, my english sucks, sorry» i tornaven a repetir-ho … […]